Un problema entre catalans?
L'independentisme ha passat en un temps rècord de proclamar
la República a fer el
Govern que Mariano Rajoy li ha autoritzat -en el que ha estat el darrer episodi
grotesc del seu dramàtic final- i a quedar-se sense full de ruta.
És un moviment que, en funció de com es gestioni, pot donar
ales o ensorrar Albert Rivera, l'altre gran protagonista de la intervenció
total de l'autogovern amb l'aplicació del 155.
El que hem viscut en les darreres hores té, però, regust de
premi de consolació enmig d'una gran derrota col·lectiva per a molts
independentistes, que han passat de tocar amb la punta dels dits l'estat propi
a veure els seus representants fent d'actors secundaris al teatre polític espanyol.
No hi ha, per ara, cap perspectiva raonable en temes com el
diàleg bilateral entre governs o la situació dels presos.
De moment, a conformar-se amb l'aixecament del 155 i a
aplicar-se a fons per aconseguir que passi el mateix amb la intervenció de les
finances.
El canvi de govern a Espanya obre, però, perspectives que ERC i el PDECat haurien de mirar de maximitzar a l'espera
d'oportunitats millors.
Hi ha un sector de l'independentisme contrari (escèptic ho és
tot ell) a qualsevol implicació en la política espanyola malgrat que entrar al
joc ara, amb el sorollós trencament del bloc del 155, permet explorar les possibilitats de diàleg -si Sánchez
trenca amb el marc del PP i Cs i reconeix Catalunya com a nació, això hauria de
tenir conseqüències- amb l'Estat i, a l'hora, és una via per ampliar majories.
El desengany de l'Estatut i la duresa de Rajoy han estat el
millor combustible de l'independentisme.
Si Sánchez no rebobinen el fons de les polítiques del PP, el
republicanisme seguirà sumant.
No tant ràpid com voldria, però ho seguirà fent i el discurs
de l'altra Espanya possible fracassarà de nou.
Això ho saben les direccions de les formacions
independentistes.
Des del PDECat fins a ERC passant per Junts per
Catalunya, que no ha posat pegues al vot afirmatiu a Sánchez dels vuit diputats
neoconvergents.
No ho ha fet malgrat les habituals i preceptives
escenificacions de duresa en l'intent de no aigualir l'èpica insurreccional que
necessita Carles Puigdemont
Els discursos dels darrers mesos no han evitat que
el president a l'exili no tornés primer, que fes un pas al costat després i que
facilités un govern efectiu i sense cap conseller restituït al final.
Si Sánchez ha de triar en quin marc juga aquests
mesos (si en el
nacionalista espanyol de Rajoy i Rivera o en el plurinacional al qual el
convida Iglesias) l'independentisme se la juga en la batalla perquè no qualli
que això és només "un problema entre catalans".
És el que aquests dies repeteixen alguns actors del
155 i els partidaris de la tercera via després del seu fracàs en l'intent de
fer plegar veles els defensors de l'estat propi.
Reduir-ho tot plegat a un "problema entre
catalans" és una forma de
fugir d'estudi i intentar, de nou, situar-ho tot en el terreny de la renúncia o
al de l'enfrontament que va pronosticar Jorge Moragas davant Rajoy el 2012.
En aquest context, la tensió al carrer, que ataca
un dels béns més preuats del catalanisme -la unitat cívica-, és una necessitat
per a l'unionisme.
Se'n serveixen per alimentar el relat del
"problema", i l'instal·la gràficament en l'imaginari col·lectiu amb
la inestimable ajuda d'alguns mitjans. I mentrestant Inés Arrimadas, Pedro
Sánchez o Miquel Iceta poden anar repetint que fins que això no es resolgui no
hi ha res a negociar a Madrid, i menys encara bilateralment.
En la taula rodona al Cercle d'Economia a Sitges,
Miquel Iceta demanava aquest divendres un pacte entre catalans i "acords de dos terços del
Parlament" perquè sinó, deia, "no cal anar a Madrid".
Un problema menys a la taula de Sánchez.
La pregunta, raonable, és si un terç de catalans
poden convertir-se en una eventual minoria de bloqueig que impedeixi no només
que un projecte polític prosperi sinó fins i tot que sigui tingut en
consideració.
És desitjable que els consensos siguin amplis
perquè s'eviten tensions i es promou un marc d'estabilitat.
Però en democràcia també ho és respectar i atendre
les majories.
O és que no hi ha una majoria -que va molt més
enllà de l'independentisme estricte- per poder fer un referèndum binari i
vinculant?
Si l'independentisme és hàbil pot provocar que els comuns i bona part dels votants
socialistes es trobin d'aquí uns mesos en la disjuntiva d'enfortir una majoria
que és l'única capaç d'articular-ne de molt més àmplies i resoldre el conflicte
o, per contra, segueixen promovent solucions que ja no són gens atractives.
De majories reforçades de dos terços ja n'hem tingut al
Parlament: les del pacte fiscal i la de l'Estatut.
El PSC en formava part, però a Madrid va evitar fer-les
valdre.
Iceta també n'és responsable.
Hauria de fer propòsit d'esmena abans de situar el llistó
allà on creu que el sobiranisme mai podrà arribar.
Ferran Casas
Comentarios
Publicar un comentario