Arrimadas i Paquita la Rebentaplenaris

El País Valencià va tenir durant la Transició la seva pròpia revolta tavarnita en forma d’un anticatalanisme violent d’arrel indígena que actuava a l’aixopluc de les clavegueres de l’Estat i dels mitjans de comunicació més influents.

Els partits de la dreta, Aliança Popular i la UCD, van instrumentalitzar-lo a fi d’erosionar les esquerres i el nacionalisme valencià als quals s’acusava de conspirar d’amagat amb la burgesia imperialista de Barcelona per a proclamar la independència dels Països Catalans.

La fauna cridada a salvar l’antic Regne de València i, amb ell Espanya, de les urpes de marxistes, pèrfids catalans i altres monstres, era un viu retrat de espanyolisme franquista amb tots els seus ets i uts.

 A la última, aquella reacció el que pretenia era evitar d’una banda el procés de revalencianització del país impulsat des del nacionalisme i els sectors progressistes alhora que expressava el malestar dels sectors més reaccionaris pels canvis socials que s’albiraven amb l’arribada de la democràcia.

En el carrer, el blaverisme va estar darrere d’unes quantes bombes, pallisses, de boicots contra actes culturals, de denúncies a mestres acusats de practicar l’adoctrinament lingüístic i polític a les escoles.

Així mateix, va impulsar nombroses manifestacions de caràcter bel·licós i encendre no poques fogueres on van cremar alguns dels millors llibres de la literatura catalana com ara Tirant lo Blanch sense que els qui perpetraven aquella bestiesa sabessin que botaven foc a l’obra d’un autor valencià.

Cal no oblidar que l’abrandada defensa de ‘lo valenciano’ i de ‘lo español’ quasi els va costar la vida als intel·lectuals Joan Fuster i Sanchis Guarner.

El president mateix de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, va patir les bombes i tota mena d’atacs.

Per descomptat, que totes aquests fets van quedar policial i judicialment impunes, com no podia ser d’una altra manera.

A l’àmbit de la política, l’anticatalanisme, defensat per ucedistes i aliancistes, va jugar al filibusterisme parlamentari i a la brega de got i ganivet fins aconseguir la claudicació dels socialistes i la seva col·laboració en l’articulació d’una autonomia encotillada dins dels límits ideològics del regionalisme franquista.

A la curta, el resultat va ser un país subsumit als interessos de l’Estat central i de les elits econòmiques locals, un país permanentment amenaçat amb el reviscolament dels escamots salvapàtries i el desestabilitzador i fals debat identitari. I encara ara.

Als anticatalanistes militants no se’ls demanava saber ni llegir ni escriure tot i que també hi havia els que lluïen ínfules de grans intel·lectuals.

Un dels peons més coneguts i emblemàtics d’aquells tavarnites sudencs dels setanta, va ser Paquita Rebentaplenaris, una iracunda senyora de molts anys, oriünda de Toledo, que solia irrompre agressivament en els plenaris de la Diputació i de l’Ajuntament de València on ella hi veia autèntics aquelarres catalanistes.

És evident que aquella senyora, que no deia ni una sola paraula en valencià, no anava molt redona.

Paquita formava part de l’esperpent junt amb histèrics ultracatòlics que contra els catalans invocaven la Mare de Déu dels Desemparats o els fallers que en actitud marcial recorrien els carrers de València en una clara demostració de força.

Amb el blaverisme, amb l’anticatalanisme, no hi havia res a enraonar.

Els activistes de carrer es dedicaven a agredir demòcrates, valencianistes, dirigents de l’esquerra, mentre els partits de la dreta justificaven els seus cops com una expressió de legítima defensa del poble.

Quin poble?

Certament, n’eren molts però no tants -ni la meitat- tal i com volia fer veure Las Provincias o l’ABC.

Aquest dies, sobretot després del 21-D, Arrimadas i el seu partit m’han recordat molt a Paquita Rebentaplenaris i sobretot a les tàctiques i estratègies polítiques del bloc reaccionari que va emparar l’anticatalanisme.

En el fons, Paquita era la negació mateixa del diàleg polític, l’expressió vivent d’una visió del món del tot excloent.

Arrimadas també s’ha erigit en la representació del poble català, només d’aquella part del poble que la vota, és clar, com si els vots que donen la majoria sobiranista fossin una pura il·lusió.

I es passa el dia dient que va guanyar les eleccions fins al punt que algú en Texas o en Glasgow s’acabarà pensant que el president Torra ha entrat a la Generalitat a lloms d’un cavall, espassa en mà. 

Arrimadas i els seus contínuament denuncien agressions contra les seves seus i representants però ignoren els atacs de l’extrema dreta contra sobiranistes, els dels grupuscles tavarnites, la violència policial d’abans, de durant i de després de l’1-O, els atacs també a les seus dels partits independentistes i les denúncies indiscriminades i anònimes contra els mestres amb la voluntat malèfica de destruir-los per fer bé la seva feina.

L’altre dia a Vic un centenar d’independentistes van escridassar Arrimadas i a un grup dels seus fidels.

La dirigent taronja va anar a ocupar la plaça dies després que l’ajuntament de la capital d’Osona li denegués l’espai per a un acte polític atès que només es permeten durant la campanya.

Arrimadas va adduir que a ERC -en realitat al Moviment  30/03- si li havien deixat per a homenatjar a la líder republicana en l’exili, Marta Rovira.

Ningú pot ignorar que no és el mateix un acte en què es reivindica l’injust exili d’un destacat veí de la ciutat que un altre acte en què el que es pretén és promoure, publicitar les idees determinades d’un partit.

Tots dos són actes de naturalesa política, cert, però amb intencions i objectius diferents.

I és a l’ajuntament a qui li pertoca regular l’ús de l’espai públic.

No potser cap causalitat que Arrimadas demanés aquell mateix espai sabent que molt possiblement li seria denegat.

Tampoc pot escapar a ningú que el fet d’acudir a la plaça acabaria per molestar alguns veïns, independentistes o potser no, que coneixen o que militen en les mateixes idees de la vigatana exiliada.

Com sigui, l’espectacle estava assegurat.

Veure Arrimadas cridant exaltada ¡Libertad! pot interpretar-se de moltes maneres sobretot quan un pensa am els Jordis, Junqueras, Romeva, Forn, Turull, Dolors Bassa i Carme Forcadell.

Sense més projecte i estratègia que la de la provocació orientada a destruir el sobiranisme en defensa d’una unitat de la pàtria a qualsevol preu, a la força si cal, Ciudadanos duu camí de convertir-se en el partit de la Paquita Rebentaplenaris, aquí en Catalunya però també en Cogolludo o Villalpando on l’enemic d’Espanya a abatre a falta d’un independentista serà possiblement un podemita qualsevol.

Arrimadas comença a donar signes d’un esgotament polític letal, com el seu partit, que ha fet en un tres i no res el camí d’una suposada regeneració a una radicalització abominable.

Francesc Viadel