Cridant a un racó

Una de les coses més boniques que ens ha dut, de moment, la reeixida moció de censura de Pedro Sánchez ha estat la propulsió supersònica de Ciutadans als afores de la centralitat política.

Sí, potser és lleig basar les teves alegries en l’infortuni aliè, però què voleu, en aquests moments ens conformem amb poc. 

Pel que veiem aquests dies, a la gent de Ciutadans el nou ordre de les coses no li està provant gaire.

El partit del no a tot (a la recuperació d’una llengua històricament trinxada, a la mateixa nació catalana, a qüestionar marcs polítics, a la convivència cordial amb qui pensa diferent) s’ha caracteritzat per basar el seu discurs en la histèria i la mala maror: la crispació, si no existeix, ja s’encarreguen ells de fer mans i mànigues perquè hi sigui o perquè sembli que hi és. Tot per donar contingut a una tesi.

Ara, però, els seus eslògans de partit fresc i regenerador s’han estavellat amb una escena final de suport, fins el darrer alè, al Partit Popular i el seu diagnosticat sistema de “corrupció institucional”.

Els ha quedat una foto ben maca.

I al final, després de tanta mala bava com han anat gastant en tot aquest temps, sempre criticant i dramatitzant, sense aportar mai cap bri de solució, és com si ara s’haguessin quedat congelats en la seva mateixa gesticulació, ara exagerada per la frustració en veure’s marginats del corrent polític central.

Inés Arrimadas, negant-se a parlar (a parlar!) amb el president Quim Torra amb l’excusa de la pancarta amb el llaç groc penjada a Palau és el símbol d’una fugida cap endavant i d’una impotència.

Una mostra del fenomen de l’autocombustió: quan algú s’ofusca, perd el món de vista i es va enfilant i exaltant-se més i més mentre la gent que passa per allà se’l mira amb un xic de compassió.

Amb el canvi de Rajoy per Sánchez, les consignes han canviat i l’exaltació de la confrontació ha quedat desplaçada del centre polític, allà i aquí.

El govern català, amb un Torra triat en clau de guerra si més no dialèctica amb Madrid, n’ha començat a prendre nota, i la trobada amb Miquel Iceta n’és una mostra.

I Ciutadans?

Mala peça al teler: per a ells, modificar l’estil cap a una forma més suau voldria dir contradir la seva mateixa essència, la raó de ser del partit.

Així que potser el seu destí és el que ja comencen a tastar: quedar-se cridant a un racó mentre el món continua movent-se.

Jordi Bianciotto