«Pedro, ¡Mantente firme!»

No tindrà treva ni dies de gràcia. N'és ben conscient. 

El deteriorament polític i social és de tal magnitud que no n'hi ha prou amb el cop d'efecte de conquerir la Moncloa contra pronòstic.

Els gestos immediats no són una concessió, són una necessitat d'un nou govern que té per davant el gran repte de revertir el resultat de les negligències i la ineptitud política dels seus antecessors.

L'aixecament de la intervenció de les finances de la Generalitat és un primer acte de justícia.

S'ha de reconèixer la valentia de Pedro Sánchez d'encarar el retorn de la clau de la caixa catalana en la primera reunió del consell de ministres tenint en compte que PP i Ciutadans estan impacients per assenyalar-lo com a còmplice de l'independentisme.

Però no pot oblidar que si és president d'Espanya ho és gràcies al vot de Podem, els sobiranistes catalans i els nacionalistes bascos.

Tampoc pot oblidar que tots ells no han donat suport al projecte dels socialistes, sinó que la corrupció ha estat el catalitzador que ha aconseguit que formacions molt distants hagin sumat per fer fora Rajoy i, per descart, donat una oportunitat a Sánchez.

Farien bé els barons del PSOE no perdre de vista que és per això que ara estan al govern.

 La victòria a les urnes, o si més no, la remuntada, segueix sent la seva gran assignatura pendent.

Atenent aquestes circumstàncies, els socialistes poden concloure que el més difícil no és haver arribat a la Moncloa, sinó mantenir-s'hi.

Diàleg i consens són dues paraules que es repeteixen com un mantra i no deixen de ser la millor recepta per a un govern numèricament molt dèbil que haurà de basar la seva acció no pas en el seu projecte genuí, sinó en el que sigui capaç de construir conjuntament amb les formacions que li han donat l'oportunitat.

Totes elles, per cert, reconeixen el dret a l'autodeterminació.

Passar del diàleg a la negociació ja són figues d'un altre paner. 

Caldrà veure si el president Quim Torra i Pedro Sánchez són capaços de parlar el mateix idioma.

Que hi hagi consellers que encara especulin o alimentin la via unilateral com una possibilitat és un risc que l'independentisme no es pot permetre si realment el seu horitzó és un referèndum reconegut per Espanya.

Que hi hagi ministres que abans de seure a dialogar ja neguin el dret a l'autodeterminació també és un risc per a un govern que realment vulgui ser capaç de seduir Catalunya amb una proposta.

La Constitució no pot ser imposada per la llei de l'embut de la mateixa manera que la unilateralitat no és ara una arma de negociació vàlida.

Amenaces o vetos, vinguin de qui vinguin, no ajudaran a resoldre el conflicte per la via preferent que han manifestat les dues parts.

Per arribar, però, al moll de l'os, hi ha tot un camí per recórrer. 

Recuperar les lleis socials suspeses pel Tribunal Constitucional pot ser, de ben segur, una aproximació i una bona manera per crear vincles de confiança entre governs.

Però, per sobre de tot, són una eina molt poderosa en el combat contra la pobresa i les desigualtats.

De nou, no són una concessió, són una necessitat.

De justícia també és l'alliberament dels presos polítics i, com a pas previ, l'acostament a presons catalanes.

No és honest que s'atribueixi tot el pes d'aquesta decisió al jutge instructor.

La voluntat política és clau via Fiscalia General de l'Estat.

Segurament, el PSOE ja deu calibrar quin impacte tindria una aposta d'aquesta magnitud amb l'espanyolisme més dur preparat per saltar a la jugular i alguns dels seus barons abonant també la mà dura.

Caldrà valentia del govern de Sánchez per imposar-se a la crítica furibunda i un paper cabdal de Miquel Iceta cridant el seu mític: "Pedro, ¡Mantente firme!"

Sara Gonzalez