La UE mostra la cara

                                                                         

Quan als buròcrates de Brussel·les els critiques el dèficit democràtic de la Unió Europea, no s’ho agafen bé.

No els agrada.

I sovint et diuen que ells són “administració” i no govern.

Però els buròcrates de Brussel·les, a més de gestionar, manen, i molt a pesar seu també són govern.

Un govern no votat i que no passa controls democràtics perquè el Parlament Europeu és un parlament amb poquíssimes atribucions malgrat la magnificència que l’envolta. I és així com hem d’entendre avui la UE.

Estic segur que no és pas com molts somniàvem quan ens pensàvem que aniríem cap a una confederació d’estats, però les resistències nacionalistes han fet d’aquest projecte una cosa estranya en què els màxims responsables són el resultat d’un consens que no és res més que un intercanvi de favors i d’interessos.

Totes les peripècies que ha seguit el nomenament de Luis de Guindos a vicepresident del BCE són un exemple clar de com funciona la burocràcia europea.

Resulta que a la cobertura de la plaça de vicepresident del BCE shi ’van presentar dos candidats: Philip Lane i Luis de Guindos; el primer, irlandès i el més preparat per assolir la plaça. És acadèmic, independent i amb molta experiència com a banquer central.

De fet va ser el que va agradar més a la Comissió d’Economia de l’Eurogrup.

A més, Irlanda és un país que ha fet molts esforços per redreçar l’economia i avui presenta una economia en creixement.

De Guindos no té la preparació acadèmica de Lane, la seva experiència bancària va ser a Lehman Brothers, però com a comercial. I és polític.

Fins avui mai cap ministre d’Economia d’un país havia passat a la vicepresidència del BCE directament; però els interessos i les negociacions han vençut totes aquestes resistències.

Dilluns, Philip Lane presentava la seva retirada a aspirant al càrrec, deixant com a únic candidat Luis de Guindos.

Cal dir que el ministre espanyol feia temps que en les seves reunions en l’Eurogrup negociava el suport a la seva candidatura i intercanviava favors; per tant, aquest càrrec l’hem d’atribuir més al mercadeig que no pas al currículum, que com he dit abans, no entusiasma gaire.

El principal suport l’ha tingut d’Alemanya, amb la promesa que quan Mario Draghi deixi la presidència, octubre del 2019, pugui ocupar el càrrec un alemany.

Fins ara el president del BCE ha mantingut el banc de Frankfurt a resguard de les pressions polítiques, i molt especialment de les alemanyes, i la seva política d’oferta de liquiditat per reactivar l’economia a desgrat del Bundesbank, que sempre ha estat molt més restrictiu.

De Guindos serà el primer peó “alemany” que haurà de culminar quan el substitut de Draghi prengui possessió.

És d’esperar que hauran “negociat” el gest de l’irlandès Philip Lane, perquè si s’hagués presen- tat i hagués provocat unes votacions, hauria resultat evident que una bona part de les nacions no estaven d’acord a donar suport a un ministre en actiu i amb aquest currículum.

Aquesta història ens demostra com funciona la tria d’alts càrrecs tècnics, que haurien d’escollir-se per criteris exclusivament professionals i de mèrit, i no de portes giratòries, que tant hem criticat aquí.

Si aquest lloc havia de ser per a un espanyol, La Moncloa hauria d’haver presentat un candidat o candidata amb perfil tècnic, que ben segur n’hi ha molts a Espanya, però és lògic pensar que precisament el que es vol és recuperar poder polític a Frankfurt i no deixar que siguin independents com ho han estat fins ara.

El curiós del cas és que Alemanya sempre ha demanat i exigit que els bancs centrals siguin independents però mantenint-ne una certa tutela.

La vicepresidència de Luis de Guindos durarà vuit anys sense possibilitats de renovació i el seu sou serà de 334.000 euros més complements, i si ho comparem amb el seu sou d’ara –73.650 euros–, li suposarà un increment de 4,5 vegades més.

No està malament.

La cara que ens ha mostrat la UE depreciant la meritocràcia per l’amiguisme i el mercadeig, és un greu símptoma de decadència i ens mostra la urgència que tenim de refer aquest gran projecte corcat per l’aluminosi dels nacionalismes estatals.

Esteve Vilanova