Els carrers seran sempre vostres

No sé si és aquí que t'he d'escriure aquesta carta, a tu que ets més d'Instagram o de Discord.

No sé si et sents com t'imagino, amb menys de vint anys i la sang que bull, amb ganes de descobrir el món abans de menjar-te'l.

No sé si te l'escric a tu, tampoc, o si me l'escric a mi, als que som més grans, més quiets, més dòcils.

Hem cridat juntes a les places, tu i jo.

Tu, de menys de vint, jo a la flor de la mitjana edat, i tanta altra gent de tants llocs i tantes edats i tants somnis no acomplerts encara.

Hem cridat juntes que els carrers seran sempre nostres i després hem tornat a casa. Els més grans, sobretot, hem tornat a casa.

És gent gran, la que pren les decisions que surten al telenotícies.

Gent que té tant a perdre que es pot permetre el luxe de ser covarda.

Han de pagar els favors als qui els han col·locat allà, o els deutes amb els bancs, o necessiten mantenir els costums que han anat acumulant al llarg dels anys.

Tu no, tu no tens ni vint anys i estàs tot just estrenant la vida de fer el que dóna la gana.

El que et dóna la gana dins d'un ordre, és clar.

L'índex d'atur entre els joves, les llibertats cada cop més estretes també per als joves, la fi del somni de l'Europa que havia de ser dels joves.

No tens res a perdre perquè t'ho han pres abans que arribessis.

Potser encara no has votat mai, potser fa poc que votes.

Però jo t'he vist al carrer demanant llibertat, t'he vist tancar-te a la universitat contra les taxes abusives, t'he vist el dia de l'orgull exigint respecte a la teva manera de viure.

T'he vist riure i lluitar, t'he vist amb els companys pintant les parets de groc o de lila, t'he vist als ulls la lluentor de qui se sap viva.

Per això m'atreveixo a demanar-te, companya, que t'ho creguis de debò.

Que els carrers potser no seran sempre nostres, dels grans, dels acomodats, dels que hi tenim alguna cosa a perdre.

Però si surts tu, si sortiu vosaltres, haurem de venir a fer-vos costat.

Quan és de nit i tothom calla, quan sembla que volem acostumar-nos al «qui dia passa, any empeny», és la teva veu la que ha de sonar, forta.

Perquè, al cap i a la fi, aquests senyors dels despatxos, aquesta gent de la meva edat que ens queixem més o menys còmodament des del sofà, ens queda menys de mitja vida per gastar.

Que siguin vostres, els carrers, sempre, de veritat.

Que siguin vostres i hi ressonin les vostres veus fins que us hàgim d'escoltar. Feu-los vostres, perquè siguin nostres, també.

No us deixeu convèncer pels que us xiuxiuegen a l'orella que tot està perdut, que no hi ha res a fer, que ho deixeu estar.

Sortiu i crideu i desperteu-nos abans no sigui massa tard.

Bel Olid