Vaga de La Canadenca !Putos catalanes! deian aleshores ja a Madrid

Aquests propers dies es compliran cent anys justos de l’inici d’un dels conflictes socials més importants que s’han viscut a Catalunya, un conflicte que ha passat a la història amb el nom de vaga de La Canadenca.

Es va iniciar el 5 de febrer de 1919 a Barcelona i al llarg dels quaranta-quatre dies que va durar va paralitzar la ciutat i el 70% de tota la indústria catalana en una vaga que passaria a ser històrica.

La guspira es va encendre quan, en les darreres setmanes del mes de gener del 1919, l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, la qual cosa implicava una disminució dels salaris.

Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l’empresa va respondre-hi amb l’acomiadament de vuit dels treballadors afectats.

Aquest és l’origen puntual i concret d’una pugna posterior que no s’explica sense tenir en compte una dinàmica d’enduriment de la patronal de l’època, una política cega de brutalitat per part dels governadors civils i un auge del sindicalisme propiciat per la recent celebració per part de la CNT del Congrés de Sants, en el qual s’havia aprovat l’establiment del sindicat únic.

La vaga va constituir un gran èxit del moviment obrer espanyol i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en particular ja que es van aconseguir: millores salarials, la readmissió d'obrers acomiadats, l'alliberament de milers de detinguts durant la vaga i la jornada laboral de vuit hores amb la sanció del Decret de la jornada de vuit hores de treball, convertint a Espanya en el primer país que promulgava per llei aquesta reivindicació obrera.

Després d'ella la CNT es va situar com una de les forces socials més importants de Catalunya i d'Espanya.

L’èxit d’aquest congrés s’havia traduït en un creixement extraordinari de l’afiliació, de tal manera que el sindicat va passar dels 73.860 membres que tenia aleshores als 345.000 en acabar el 1918. ( Avui tots plegats no hi arriben)

Les circumstàncies exteriors també hi van contribuir: la fi de la Gran Guerra —un conflicte que havia creat artificialment no sols uns beneficis empresarials molt elevats gràcies a la neutralitat espanyola, sinó també una gran bombolla especulativa— va portar a una caiguda de l’activitat i, per tant, a un increment de l’atur.

D’altra banda, la mateixa expansió del sindicat i l’esclat de moviments revolucionaris en diversos punts d’Europa havien creat una falsa expectativa i una falsa eufòria que aviat toparia amb la realitat del moment.

El cas és que l’acomiadament d’obrers que hem esmentat i les conseqüències encadenades que es van anar produint aquells dies van conduir a un inici de la vaga el 5 de febrer següent.

Després s’hi van afegir els treballadors del ram del gas i de l’electricitat, de manera que Barcelona es va quedar sense llum i, en conseqüència, sense transport i sense proveïments, amb el consegüent estat d’alarma.

Aleshores es van declarar també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i el conflicte es va transformar en una autèntica vaga general a Barcelona, en la qual els obrers de les arts gràfiques van aplicar l’anomenada “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.

El 21 de febrer la vaga en el sector elèctric era general, amb la suma dels treballadors de totes les companyies elèctriques.

D'aquesta manera el 70% de la indústria catalana, els tramvies o diaris es van veure afectats provocant el seu atur forçós.

Després de parlar amb l'ambaixada anglesa, el govern del Comte de Romanones va confiscar l'empresa i va enviar a alguns elements del cos d'enginyers i de l'armada.

Els tècnics militars van calcular que necessitarien quatre dies per restablir el servei.

Milans del Bosch, capità general de Barcelona, ​​considerava, al contrari del governador, necessari declarar l'estat de guerra.

El 27 de febrer la vaga a les companyies d'electricitat, gas i aigua és ja general.

Romanones va declarar aquest mateix dia que dimitiria quan es restablís l'ordre en Barcelona.

L'1 de març el govern va confiscar del servei d'aigües i l'alcalde es va posar en contacte amb el comitè de vaga.

Aquest va presentar les seves condicions, donant un termini de dos dies per contestar.

Les condicions eren: llibertat dels presos empresonats des del 16 de gener, l'obertura dels sindicats i la immunitat del comitè de vaga.

Les propostes van ser rebutjades pel Govern i les companyies van publicar que tots aquells treballadors que no tornessin a treballar el 6 de març serien acomiadats.

En aquest context apareix la censura vermella afavorida pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT.

Aquest va prohibir tota publicació sobre el conflicte que fos perjudicial per als interessos obrers.

Aquesta censura va arribar a endarrerir bàndols governamentals i imposar i cobrar multes a diaris i delegats sindicals.

El 7 de març va començar una vaga en el sector ferroviari que el 12 del mateix mes ja era general.

El 9 de març el govern va aconseguir publicar el bàndol del capità general, Milans del Bosch, de mobilització de tots els obrers de les empreses en vaga.

Aquest bàndol dictava una pena de quatre anys de presó per a aquells que no es presentessin a les seves zones de reclutament.

Com a resposta governativa, es va declarar l’estat de guerra, la major part dels treballadors no es van presentar i van ser empresonats al castell de Montjuïc i al vaixell Pelayo, on van arribar a internar-gairebé tres mil tres-presos, uns llocs d’evocació sinistra per als treballadors i per a la població en general.

Entre les múltiples incidències d’aquells dies, que ara ens és impossible resseguir, és recordat especialment el paper que va jugar-hi Salvador Seguí.

A causa del seu prestigi, les autoritats li van demanar que intervingués per fer cessar la vaga, a canvi de promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l’alliberament dels detinguts.

I efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes el 19 de març, amb 25.000 obres; el Noi del Sucre va aconseguir de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball.

Tanmateix, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no haguessin alliberat 79 vaguistes i pel fet, també, d’una nova intransigència patronal, es va declarar vaga general a tot Catalunya, amb la consegüent declaració d’un estat de guerra.

Aquesta vaga, que ha estat considerada de históricad, va acabar com una victòria completa per als sindicats,   a més dels obrers de La Canadenca, xofers, carreters, obrers del tèxtil i tipògrafs van aconseguir les seves millores.

Entre elles sobresurt la jornada de vuit hores promulgada a l'abril que va convertir a Espanya en el primer país del món en establir-la per llei i les dimissions del governador civil, del cap de la policia i del cap del govern, comte de Romanones.

Així mateix la disciplina obrera havia estat imperant, dominant a les faccions més agressives, en els quaranta-quatre dies que va durar la vaga es van donar molt pocs actes violents: una bomba i quatre assassinats, fets aïllats davant el pacifisme de la resta de obrers.

Finalment va situar a la qüestió social en un lloc destacat dins de la política catalana a la CNT com una de les organitzacions més influents de Catalunya i d'Espanya.......

Seguint la convenció tan estesa dels aniversaris, la commemoració del centenari d’aquells fets ens brinda ara mateix l’oportunitat, que no hauríem de deixar passar, de divulgar àmpliament i de revisar a fons un fet històric que va tenir, alhora, una magnitud extraordinària i una transcendència enorme més enllà de Catalunya.

Fins i tot potser ens hauria de permetre que es publiqués, o si més no s’abordés, aquella monografia històrica extensa que, de manera incomprensible i a desgrat de moltes referències bibliogràfiques, encara no tenim.

I és que sempre és temps de rememorar un passat que encara avui, cent anys després, ens concerneix i ens interpel·la.