Ara sí, diàleg

Les eleccions del 21-D han estat les més excepcionals des de la transició franquista. Les condicions i condicionants tenen similituds. Convocades pel president del govern d'Espanya en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola. Sense president de la Generalitat ni Govern ni Parlament efectiu, amb les finances intervingudes des de fa mesos. Amb els presidents d'entitats civils a la presó, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, des de fa tres mesos. Amb el vicepresident de la Generalitat i el conseller d'Interior, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, des de fa més gairebé dos mesos a la presó i el president de Catalunya, Carles Puigdemont i una part del Govern a l'exili per preservar la institució. Consellers, alcaldes, màxims representants dels partits, alts càrrecs... investigats o imputats. El president Mas, i els exconsellers Ortega, Rigau i Homs inhabilitats i embargats. En la memòria gravat el dia 1 octubre, dia del referèndum i la repressió policial.

"Eleccions convocades per dirimir políticament", argumentava el president Rajoy. Doncs ara a llegir bé els resultats i a actuar en conseqüència. Diuen que aquestes sí que van ser unes eleccions lliures. Ara a acceptar els resultats i a ser autocrítics i no reafirmar-se en el mateix camí que n'ha portat a una situació d'excepcionalitat mai viscuda en democràcia.

Constatar la molt alta participació, entorn el 80% del cens. Aquesta només és comparable a la participació en algunes eleccions estatals a Catalunya, els anys 1977 (primeres democràtiques després del llarg franquisme) i les eleccions del canvi de Felipe González. Superiors a l'alta participació de les eleccions del 2015, d'un 75%. Podem afirmar que s'han comportat com unes eleccions d'estat. El president Rajoy i els partits a favor del 155 van plantejar-les com un plebiscit a aquest i el resultat és clar: 78 en contra (JuntsxCatalunya, ERC, CUP i Catalunya En Comú) versus 57 a favor (PP, Ciutadans i PSC) amb una molt alta participació. O Puigdemont o Rajoy, 34 a 4 diputats.

Ciutadans ha estat el guanyador de les eleccions amb 36 diputats i el 25,48% dels vots lluny del 52 diputats del president Maragall del 1999 amb PSC-Ciutadans pel canvi. Els mateixos diputats que el president Montilla però sense majories possibles.

Però el més rellevant és que si sumen JuntsXCatalunya i ERC i ho assimilem a JuntsxSí, Ciutadans està molt lluny de ser guanyador. En escons 62 (JuntsxSí 21D) i Ciutadans 37. En vots 43% vots front 25%. I si sumem JuntsxCat i ERC guanyen a totes les quatre demarcacions amb escreix igual que a Barcelona ciutat. A la demarcació de Barcelona, 39%-26%. A la de Girona 58%-19%, a la Lleida 59%-17% i a Tarragona 45%-27% dels vots comparant la suma de JuntsxCat i ERC i Ciutadans. A la ciutat de Barcelona clarament guanyadora la suma sobiranista 40% a 24%. Molt probablement si JuntsxCat i ERC haguessin anat junts a les eleccions del 21 de desembre el rol de guanyadors potencials de Ciutadans, de vot útil per competir per primers hagués estat molt menor. Ciutadans arrossega vot massiu del PP i de votants del PSC –que perd pes des del 1999, dels 52 diputats del president Maragall a 17 diputats actuals-.

Ciutadans neix a Catalunya per a les eleccions del 2006 amb una intencionalitat, denunciar el paper secundari del castellà i en contra de la immersió lingüística escolar. Sobre una idea falsa s'articula un moviment que en 10 anys lidera l’oposició al catalanisme polític. Recull vots del PP a Catalunya i del PSC en l'àrea metropolitana; s'aprofita del desgast dels dos grans partits d'Espanya, PP i PSOE en un moment de dilució del que va representar el PSC. El PSC que havia estat durant molts anys la xarnera, la baula de les classes mitjanes i populars; defensor del català com a llengua vehicular i de la convivència entre persones amb llengües maternes diferents, català i castellà.

El PSC perd pes polític i discurs fins a sumar amb el PP i Ciutadans a favor de l'article 155 per anul·lar l'autogovern.

Ciutadans sense complexos llueix nacionalisme espanyol, modernitat de publicitat, centrisme, dilució de les ideologies i és vot útil pels catalans fills de la immigració espanyola (pares i avis votants històrics de Felipe González).

El resultat de les eleccions del 21 desembre dona clarament com a guanyadors el bloc independentista per 70 diputats, amb quasi 2,08 milions de vots. Superiors en vots a les eleccions del 2015 (1,96 milions) del 9 de novembre (1,86 milions en un cens a majors de 16 anys) i de l'1 d'octubre (2,04 milions) malgrat les circumstàncies i la molt alta participació. No hi ha por a la societat catalana i a més hi ha fermesa, resistència, resiliència i convicció amb la fortalesa social i econòmica.

I ara doncs? Hauria de ser innecessària aquesta pregunta. En una societat democràtica el resultat ha de portar a la via política. Majoria clara parlamentària de l'independentisme amb el doble de vots gairebé que la força guanyadora en escons, Ciutadans. Derrotat el 155 que mai hauria d'haver existit.

El Govern d'Espanya, el més derrotat també en vots i escons (PP a Catalunya ha passat de 11 escons a 4 escons, per darrera de la CUP i ha perdut més de la meitat de votants (184.000 vots actuals), ha de revertir el 155, permetre recuperar l'autogovern de les institucions catalanes (Parlament i Govern), dialogar amb el president Puigdemont, president en funcions, permetre que torni a Espanya per iniciar un camí de governabilitat democràtica. Reconsiderar la via penal iniciada a demanda de la Fiscalia de l'Estat i permetre lectura política i sortir de la presó dels presos polítics i retorn de l'exili de part del Govern.

I a Catalunya, el president Puigdemont i el nou Govern han de generar una legislatura, sense dates finalistes, de diàleg i de governança en totes les polítiques que afecten a tothom. Reclamant Estat i governant la Catalunya-ciutat. El resultat del 21 desembre explicita un 47,5% votants nítidament independentistes però el Govern és d'aquests i de la resta de catalans hagin votat a qui hagin votat. Òbviament hi ha un mandat democràtic de compliment del programa i de no negar l'històric ni l'1 d'octubre.

Hi va haver una declaració política en seu parlamentària de República, però cal acordar com pot ésser proclamada i exercida i sobretot  a través de procés constituent inclusiu acordat.

Ara l'Europa dels estats, freda en el conflicte català, ha d'exigir a Espanya, amb els resultats del 21 desembre, una via política. Si el president Adolfo Suárez va interpretar el moment en la transició i el retorn del president Tarradellas a l’exili, el president Rajoy no té altra sortida sinó el resultat democràtic del 21-D serà incomplert.

Marina Geli