Repressió per salvar el rei
La construcció de l’Estat
franquista es va bastir sobre els pilars de la violència extrema i la
repressió política amb caràcter d’exemplaritat i de càstig
per als republicans, presentats a la societat espanyola i al món com a
criminals i delinqüents, mai com a adversaris polítics.
Els
feixistes espanyols consideraven la repressió com una necessitat social
per recompondre la nació, i en conseqüència, participar-hi o avalar-la
provocava en els individus un fort sentiment de pertinença al bàndol guanyador.
Aquest Estat tenia dos
objectius: Esclafar la legítima República espanyola i aniquilar la nació
catalana.
El
primer és evident que el va aconseguir amb escreix: L’Espanya actual viu
feliçment empeltada de franquisme sociològic i
convençuda que la seva única legalitat és la il·legítima monarquia borbònica.
En
més de quatre dècades, cap partit espanyol no ha qüestionat per què Espanya és
una monarquia parlamentària i no pas una República.
És
més, hi ha hagut consens polític i social per esborrar
qualsevol rastre de la legalitat republicana i de la seva
simbologia.
És un
gran ‘èxit’ de la Transició haver monarquitzar la societat i el sistema de
partits polítics, convertint la corona en la màxima expressió de la unitat
d’Espanya i en el principal pilar per mantenir dempeus el règim corrupte del
78.
Ser
monàrquic és conditio
sine qua non per ser
un bon espanyol.
Els progres més progres també són
borbònics.
Comptadíssims
espanyols han dit que són contraris a la monarquia.
Però
els catalans han passat del peix al cove i l'acceptació de la Transició pervertida a qüestionar la
monarquia i el règim.
Alta
traïció a la pàtria que no perdonaran.
Pel
que fa a l’objectiu d’aniquilar la nació catalana, Espanya no se'n surt.
Catalunya és tossudament digna.
No
se’n van sortir els Borbons el 1714, no se'n va sortir l’Estat franquista i ara
tampoc el règim postfranquista, encara que ha adoptat la mateixa
estratègia que fa vuitanta anys, tret que no assassina.
Igual
que Franco, aplica la repressió exemplaritzant amb inhabilitacions, espoli
patrimonial, presó i exili forçat per als polítics independentistes i
activistes socials.
Que
tothom ho sàpiga, els independentistes acaben a la garjola, arruïnats o a 1.000
quilòmetres de casa.
La causa general oberta contra
l’independentisme impulsada pel govern del PP-PSOE-PSC-CS és la
prova que
només els queda recórrer a la recepta del feixisme espanyol per aturar la voluntat
democràtica dels catalans.
Només
les dictadures es vanten de controlar el poder judicial per reprimir idees
polítiques i de tenir jutges disposats a afinar querelles i a pervertir
l'Estat de dret en nom de la unitat d'Espanya. “Qui ha escapçat els
partits independentistes? Mariano Rajoy i el PP!”, deia pocs dies abans del 21D
la número dos del govern de Madrid.
Pensin per un segon l'escàndol
que hauria suposat aquesta exhibició feixista en un estat democràtic.
Però
ni així. El règim del 78 no se n'ha sortit. Ha tornat a
perdre. De fet, perd des de fa més de tres segles.
A
arreu del món, tret de Madrid, els comicis s’han interpretat com una nova
victòria dels catalans.
Això no
és poc, malgrat que la UE continuï guardant un silenci insultant.
Cal
ser conscients que la lluita serà lenta i dura, perquè el republicanisme
democràtic s’enfronta a un Estat que ha decidit suprimir les línies
vermelles per tal de mantenir viva l’herència que Joan Carles I de Borbó va
rebre de Franco el 1969.
Però
aquest Estat cada vegada és més dèbil.
A
Catalunya ja no el respecten ni els seus.
Gemma Aguilera
Comentarios
Publicar un comentario