Pensions baixes i deute desorbitat

La gestió del sistema de pensions per part del PP compromet la viabilitat del dret constitucional a tenir una pensió digna, però també la capacitat d’inversió de futurs executius espanyols

L’any 2050, les pensions a l’Estat espanyol patiran una reducció mitjana del 30%, i el 2030, entre un 15% i un 25%, si es manté el model actual d’ingressos i despeses de la Seguretat Social i es considera una inflació estàndard del 2% anual i un creixement sostingut de l’economia espanyola del 2%.

A tall d’exemple, la pensió mínima actual de 605 euros per a ciutadans espanyols que es jubilin als 65 anys i no tinguin ningú al seu càrrec, baixaria fins els 423 euros a mitjans de segle. 

Cobrar una pensió suficient per viure amb dignitat és un dret constitucional, però si la guardiola de les pensions està cada vegada més escurada, aquest concepte de dignitat es farà més flexible. 

Els recursos del Fons de Reserva de la Seguretat Social espanyola disminueixen a gran velocitat des del 2012, quan l’Estat va començar a recórrer-hi per fer front a les seves obligacions amb els pensionistes. 

Aquesta guardiola ha passat de 57.233 milions el 2008 a 6.300 aproximadament el 2017, però no només això, l’Estat s’ha endeutat per poder pagar la paga extra de Nadal als pensionistes –no ho havia de fer des dels anys noranta- i se situa en un camí pantanós, perquè esgotarà definitivament els recursos de la Seguretat Social acumulats durant els primers anys del nou segle.

En total, l’Estat haurà buidat de la guardiola 66.000 milions acumulats fins el 2011, i també els més de 28.000 milions que aquesta guardiola havia generat en interessos. Per fer-nos una idea de la magnitud:

Cada any,l’Estat espanyol deixa de recaptar entre 65.000 i 90.000 milions d’euros a causa del frau fiscal.

Trencar la guardiola sense responsabilitats 

És absolutament excepcional i inacceptable, però no pel fet de recórrer a la guardiola, disposada per a moments puntuals de dèficit, “sinó perquè Espanya s’haurà d’endeutar cada cop més en les properes dècades per afrontar el creixement dels pensionistes”, assenyala Montserrat Guillén, catedràtica d’Economometria, Estadística i Economia espanyola de la UB, que remarca que “la gran irresponsabilitat és de les cambres legislatives, que no van imposar al govern espanyol un compromís de com i quan reomplir el fons de reserva, o que com a mínim, exigissin responsabilitats polítiques a qui el buidés injustificadament”

En la mateixa línia, Guillem López Casasnovas, catedràtic d'Economia de la UPF i especialista en economia de la salut, rebutja l’argument que ha esgrimit Madrid per buidar la guardiola i considera que “no es normal endeutar-se   per finançar les pensions, de fet, els guardians de les pensions, els qui han d’assegurar-ne la seva sostenibilitat, han buidat una guardiola que amb tant de sentit i prudència havia guardat el ministre socialista Pedro Solbes”.

I denuncia que la política del PP “carrega a generacions futures el sosteniment de les jubilacions actuals. Prou que rebran els nostres fills i néts un llegat depredat de mercat de treball precari com per, a més a més, haver de sufragar els costos financers del deute arrossegat i els retards en la seva pròpia jubilació”.

Estan en risc les pensions?

Per la seva banda, el professor de Finances de la UPF Barcelona School of Management Albert Martí recorda que tenir una pensió és un dret recollit a la Constitució, “de manera que aquest dret garanteix que quan arribes a la tercera edat l’administració ha de garantir la suficiència econòmica de les persones”, però la garantia d’aquest dret, afegeix, “passa per tenir un sistema viable i sostenible, que demana un equilibri pressupostari entre ingressos i despeses. I aquí tenim el problema”.

El professor alerta que “de manera recurrent en els darrers cinc anys, el govern espanyol ha de retirar diners del fons de reserva perquè els ingressos de cotització no són suficients per pagar les pensions. És evident que el sistema actual no garanteix l’equilibri pressupostari entre ingressos i despeses, i per tant, és obligat revisar el sistema si es vol complir amb el dret a tenir una pensió”.

Montserrat Guillén afegeix que “els pensionistes no han de patir per la seva pensió, però els treballadors en actiu sí han de pensar que el nivell de les pensions actuals no es pot mantenir en el futur.

Els nous pensionistes tindran pensions cada cop més baixes”.

La catedràtica de la UB alerta en aquest sentit que “caldrà tornar a reconsiderar la sostenibilitat de les pensions i tornar a fer reajustos, cada cop més dràstics”, i deixa clar que tornar a fer una modificació de les pensions com la de 2013, “amb retocs tècnicament molt fluixos i sense capacitat d'evitar que es gastés el fons de reserva és un greu error”, en referència a les mesures que pugui acabar prenent l’Estat per tapar temporalment el forat de les pensions.  

Però si bé l’Estat no deixarà de pagar les pensions mentre hi hagi treballadors, Guillén apunta que és possible que “la Seguretat Social no tingui prou ingressos per pagar totes les pensions”. I què passaria aleshores?

“D'entrada, recorrerà a partides extraordinàries dels pressupostos generals, després es posaran traves a l'obtenció de pensions no contributives noves –no afectaria les ja existents-, com ara persones que quedin vídues”.

Per a aquesta experta, un problema estructural més enllà de l’àmbit de la gestió tècnica és que “els partits sovint pensen més en els vots dels pensionistes que en les futures generacions”.

Gemma Aguilera