Acabar amb la dictadura espanyola
La
pluja de debats i tertúlies dels últims dies de campanya ha demostrat la
veritat de dos fets:
a)
el pluralisme de la política catalana a on s'enfronten set opcions, gairebé
vuit si comptem la d'Albano Dante, que no es presenta a les eleccions, cosa
que assenyala la diferència qualitativa entre Espanya i Catalunya;
b) el poder de la dictadura espanyola, que té
còmplices fins i tot i sobretot entre els qui la pateixen a Catalunya.
A les tertúlies, la tònica ha estat debatre
civilitzadament (en això es diferencien de les espanyoles) entre posicions molt
trobades però donant per fet que el moment polític i les eleccions són
circumstàncies normals.
De tant en tant, però, exabruptes de baixa i
probable etílica estofa com el de Soraya Sáenz de Santamaría,
jactant-se que ha estat Rajoy qui ha empresonat directament els
independentistes, avisen de l'absoluta anormalitat de la situació, de la seva
excepcionalitat.
Unes eleccions en una societat sotmesa al
155, norma de plens poders dictatorials, amb diversos candidats a la presó,
impedits d’expressar-se en els mitjans, censurats i represaliats si parlen, no
són normals.
No són ni eleccions, sinó un acte d'arbitrarietat
imposat pel poder franquista, que és el que regeix a Espanya. La suspensió de la
Generalitat, la destitució dels seus dirigents, la intervenció i ocupació de
fet de Catalunya no són circumstàncies normals, sinó brutalment excepcionals.
La presència de Rajoy a Catalunya, com si
anés a unes eleccions autonòmiques ordinàries quan té als seus adversaris
empresonats i ostatges de la seva arbitrarietat, és una altra evidència de la hipocresia de la dreta i de la situació de dictadura
espanyola en què viu Catalunya.
Els atacs permanents de ràbia de Borrell, els
seus insults, amenaces i pedanteries només delaten la frustració i la
incomoditat de participar com a principal beneficiari d'unes eleccions injustes
i arbitràries.
Beneficiari i còmplice de qui les ha convocat
mitjançant el cop d'Estat del 155.
El principal suport i aliat de l'atac
franquista a Catalunya és el PSOE / PSC.
Una posició que porta mals auguris al partit.
No en quant a dignitat, que la té perduda,
sinó en eficàcia. Serà impossible convèncer l'electorat espanyol de la
sinceritat del PSOE en la seva lluita contra Rajoy i el PP quan s'ha posat al
seu servei incondicional per justificar l'atropellament comès a Catalunya.
Perquè aquest és el tràgic i absurd discurs
del PSC (aquest tan intel·ligent) que no és contra el PP a favor de Catalunya,
sinó contra Catalunya a favor del PP. Disfressar això és impossible.
Els altres partits unionistes, el PP,
Ciutadans i la pseudoesquerra oportunista catalana de Podem i els comuns estan
dins del que és previsible.
No enganyen: volen perpetuar la situació
colonial de Catalunya com a cambra de compensació i finançament del perpetu
espoli oligàrquic i caciquil d'Espanya.
Ho vaig escriure fa un mes en aquest diari: el cop d'Estat del 155 no anuncia
la dictadura del PP sinó l'espanyola en el seu conjunt sobre Catalunya.
És la dictadura espanyola. El PP, el PSOE,
Ciutadans, Podem i els Comuns, amb diferències de matís tenen la mateixa
intenció: el manteniment d'un règim autonòmic que és una farsa per impedir que
Catalunya pugui desenvolupar el seu potencial com a Estat independent.
Al final, la dura realitat de les coses s'ha
imposat i ha demostrat que, per molt que es menteixi, les eleccions de dijous imposades manu militari amb els
candidats catalanistes a la presó o a l'exili, són un referèndum.
El referèndum d'autodeterminació que els
franquistes espanyols del 155 (especialment PP / PSOE / Ciutadans) van tractar
d'evitar apallissant la gent indefensa.
En aquest referèndum hi ha dos blocs: el dels
partidaris de la submissió catalana a una Monarquia il·legítima imposada per un
dictador i el dels partidaris d'una República independent. D'eleccions normals,
res. Un atropellament pel qual s'intenta fer bo (fer-ho a base d'insultar i
reprimir) un cop d'Estat en contra de les institucions legítimes de Catalunya.
Donades les circumstàncies, l'estratègia del
bloc independentista, en fracturar-se en tres opcions diferents, no ha estat especialment hàbil.
La unitat del principi va haver de
mantenir-se perquè va ser ella la que va obligar al bloc franquista a llevar-se
la careta i anar a la dictadura del 155 descaradament.
No va poder ser probablement per aquest clima
d'aclaparament, hostilitat, assetjament, prepotència i injustícia en què s'ha
perpetrat aquest atropellament.
Anant per separat, l'independentisme ha fet
concebre esperances als unionistes, als més i els menys provocadors que, amb
una mica més de pressió "normal", que aquell quedaria fora de joc.
Amb els seus dirigents a la presó o a
l'exili, un cop comptabilitzats els seus vots per partits i després de la seva
probable victòria de demà l'independentisme ha de recompondre la seva unitat
sense vel·leïtat alguna de pactes amb els unionistes. Ha de restablir el govern legítim de la Generalitat, treure de la presó
els presos polítics, portar del desterrament als exiliats, aixecar l'embargament del patrimoni dels
represaliats i
seguir endavant amb la República Catalana.
Ha de fer-ho perquè, si no, tot l'esforç, tota
la mobilització d'aquest poble hauran estat en va, els presos es podriran a les
presons i la frustració durarà generacions.
Ramon Cotarelo
Comentarios
Publicar un comentario