La DUI i el repte de l’Europa federal


Quan, ara fa un any, el Parlament de Catalunya va fer la declaració formal d’independència –la declaració material l’havien fet els ciutadans el dia 1 d’octubre– molta gent a Europa es va espantar o, com a mínim, inquietar.
Sobretot entre les elits: governs, líders econòmics, creadors d’opinió, etc.
Des d’una perspectiva que ells consideren europeista, es preguntaven si una major fragmentació del mapa polític continental no afectaria negativament el projecte d’integració europea.
“Si Catalunya estableix un precedent i d’altres regions de la UE segueixen el seu camí, no engegarà això a fer punyetes un procés com l’europeu, que ara mateix tant costa de fer avançar?”
La versió demagògica d’aquest argument diu així: “Si el projecte europeu té la voluntat d’unir cada vegada més els diferents estats en institucions polítiques comunes, un procés d’independència va en el sentit exactament oposat, perquè divideix allò que abans estava unit; si del que es tracta a l’Europa del segle XXI és d’estar cada vegada més junts, la independència de Catalunya ens fa estar més separats.”
Demagògia a banda, allò de què no s’adonaven aquestes elits és que aquell 27 d’octubre, gràcies a Catalunya, la UE estava fent –indirectament, sense saber-ho– un dels passos més importants que s’han fet en els darrers anys en pro d’una més gran integració política.
La DUI va ser una contribució impagable a una idea federal d’Europa. Perquè allò que no es diuen a si mateixos una bona part dels europeistes que abracen la causa del federalisme europeu és que el veritable obstacle per a una integració política més intensa de la UE no és la proliferació de petits estats, sinó l’existència dels estats grans i la seva tendència a la conservació.
El veritable rival d’una hipotètica “Brussel·les, capital federal d’Europa” no és Amsterdam, ni Viena, ni Copenhaguen... ni Barcelona. Els veritables rivals són Berlín, París... i Madrid.
Tots els estats europeus suporten una amalgama d’interessos contradictoris pel que fa a la seva relació amb la UE: viuen atrapats entre els interessos centrípets que els durien de manera natural a apostar per una unió política completa –fins a esdevenir una mena d’Estats Units d’Europa– i els interessos centrífugs que els porten a mantenir l’estat de paràlisi actual.
Ara bé, així com els estats petits, per intensos que siguin els seus interessos centrífugs, no són prou forts per bloquejar les forces que de manera natural empenyen cap a una més gran integració, els estats grans sí que ho poden fer.
Algú podria al·legar que són els estats grans –Alemanya i França– els que avui fan de motor de la integració europea. Exactament: i així va de lenta! Cosa que demostra que, ara mateix, són un motor que no funciona bé.
La tesi, doncs, és aquesta: el nivell de govern complementari d’un veritable govern europeu –que avui no tenim– són les regions o els estats petits, no els grans estats.
A mesura que s’integren a escala supraestatal aquelles funcions polítiques que en un món globalitzat és difícil mantenir a escala estatal –molt particularment aquelles relatives a l’economia, com són la política comercial, fiscal i monetària– cal anar enviant cap a nivells de govern més propers al ciutadà totes aquelles competències en què es juga la seva qualitat de vida: drets socials (educació, salut, assistència social), drets culturals, etc.
Això és la subsidiarietat: cedir competències cap a dalt, per fer possible un govern federal de la UE, i cap a baix, cap a una escala que equival als estats petits i a les regions dels estats grans. Integració federal i devolution són, doncs, tendències polítiques complementàries.
I una independència com la de Catalunya en realitat no és res més que una devolution portada fins al final.
Deconstruir els grans estats nació de la UE –Espanya, el Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia– és condició sine qua non per construir els Estats Units d’Europa.
L’any 1996, Pasqual Maragall, aleshores president del Comitè de les Regions d’Europa, va pronunciar una conferència a Brussel·les sobre el paper de les regions en la construcció europea.
Vaig tenir l’ocasió d’assistir-hi com a jove stagiaire del Parlament Europeu que era jo en aquell moment, i recordo com d’audaç em va semblar la seva reflexió: “Les veritables aliades del projecte europeu són les regions, no els estats, sense més subsidiarietat cap avall no hi podrà haver més subsidiarietat cap amunt.”
Volem una Catalunya independent dins d’uns Estats Units d’Europa.
Construir la primera contribueix, molt més del que ens pensem, a avançar cap a la segona.
Hem dit moltes vegades que Europa és la solució per a Catalunya, però el que no hem dit prou és que potser Catalunya –allò que el procés polític català simbolitza– és la solució per a Europa.
TONI COMÍN

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El yugo y las flechas de la derecha

La lengua catalana