El preu

Rumiant l’article d’avui, demano a amics i coneguts si em poden passar exemples d’episodis bèl·lics que em puguin ajudar a explicar-me. 

Concretament, busco històries de turonets. 

El típic turonet insignificant que cal conquerir o impedir que es conquereixi, potser per accelerar la victòria o potser per demorar la derrota, o per donar temps a una altra companyia de creuar el riu, o vés a saber per què. 

El típic turonet de merda que s’acaba convertint en l’escenari d’una carnisseria absurda, en la tomba de milers. I que al final potser no era tan important, ni tan decisiu. O sí, o igual és el turonet que acaba canviant el curs de la batalla o fins i tot de la guerra, qui sap. 

Els amics responen bé, em plouen els exemples. 

El Govern de la Generalitat és ara un d’aquests turons. L’ocupa el govern espanyol, i es nota: el major Trapero fa fotocòpies, el consell de ministres cessa i nomena alts càrrecs, les inversions estan paralitzades i, per posar només un de les dotzenes de possibles exemples feridors, Íñigo Méndez de Vigo és el conseller d’Educació. 

Els partits independentistes volen reconquerir el turó però no saben o no s’atreveixen a explicar què en volen fer, o potser els fa vergonya pagar el preu de la reconquesta. 

Com que els nostres polítics no gosen dir-ho, ja ho direm nosaltres: no hi haurà Govern si el Parlament no es plega a les prevaricacions del jutge i no renuncia a les seves funcions intransferibles (llegeixin el catedràtic Pérez Royo). 

I no hi haurà Govern si el Rei d’Espanya, el rei de l’a por ellos de la nit del 3 d’octubre, no signa el decret de nomenament del nou President de la Generalitat. 

És a dir, no hi haurà Govern si el Parlament no s’humilia i si l’independentisme no s’humilia. Aquest és el preu, la humiliació.

Val la pena?

 Doncs depèn. I aquí és on els partits de la majoria republicana estan fallant estrepitosament. No estan sabent explicar per què creuen que val la pena humiliar-se ara. 

I no hauria de ser tan difícil explicar-ho. 

Assagem una versió de discurs amb zero èpica però realista fins al dolor: “Hola, val la pena reconquerir el turó perquè si el controlen ells ens poden fer molt més mal encara. 

Des del turó hi ha poc a construir però molt a destruir, coses que estimem molt i que ha costat molt de tenir, com els nostres mitjans públics o el nostre sistema educatiu. 

No es tracta de reconquerir el turó per tot allò que nosaltres podem fer si el controlem, no us feu massa il·lusions en aquest sentit perquè l’autonomia està intervinguda i continuarà igual, sinó per impedir que ells desfacin més fàcilment tot allò que poden desfer si continuen dins la cuina. 

Desenganyeu-vos, el turó hi és, i o bé el tenen ells, o bé el tenim nosaltres. 

Millor nosaltres. 

Si tan poca èpica no els fa el pes als partits, podem suggerir una altra versió del discurs,probablement més propera al mandat dels seus votants: “Hola, val la pena reconquerir el turó perquè serà la posició des de la qual recuperarem la iniciativa política i liderarem l’autodefensa davant de tanta repressió i injustícia; gestionarem aquesta autonomia intervinguda i anèmica al servei de tots els ciutadans sense sectarisme, sí, però també serem l’altaveu institucional del moviment d’emancipació nacional i de la dignitat del poble de Catalunya; treballarem colze amb colze amb el Consell de la República de Brussel·les i honorarem amb el nostre comportament el sacrifici popular de l’1 d’octubre; plantarem cara al govern espanyol i a l’estat, i si cal arriscarem noves imputacions i penes de presó, perquè no hem estat votats només per seure en un Parlament i en un Govern, sinó per continuar perseguint la independència de Catalunya per tots els mitjans pacífics i democràtics que estiguin a les nostres mans, mirant que cada dia siguin més els catalans que vegin la República com una alternativa millor i necessària. 

No podrem evitar nous escorcolls i detencions i més repressió, l’estat no s’aturarà, però no ens rendirem. 

Mai”. 

Conquerir els turons sempre té un preu, a les guerres i a la política, i el preu que es paga és acceptable o no en funció del sentit que tingui conquerir-los. 

La bona política és omplir de sentit les accions, i saber-ho explicar. 

Polítics independentistes: facin el favor, si us plau

Eduard Voltas