Censura és repressió

La censura és una de les formes elementals de la repressió.

És repressió.

La llibertat d'expressió de cadascú té molt pocs límits, que tenen a veure amb els drets i llibertats dels altres.

Quan, en un entorn de respecte democràtic, algú considera que aquests límits s'han traspassat i que s'han vulnerat drets i llibertats fonamentals pot utilitzar la rèplica i la crítica, que són eines més prudents i més eficaces que no pas imposar arbitràriament els propis preceptes als altres.

La censura, per això, és sempre conservadora i reaccionària; l'apliqui qui l'apliqui, la imposi qui la imposi.

El poder autoritari, el poder que aspira a dominar i està acostumat a recórrer a la violència, tem la cultura –l'espai de les expressions lliures per excel·lència- en totes les seves manifestacions.

La censura, per això, sol ser el principal mecanisme de repressió d'aquella mena poder sobre la cultura.

La censura és també un símptoma inequívoc de la incomoditat del poder davant de la cultura, de les seves creacions, i de les persones que hi treballen o s'hi vinculen.

L'estat que ha decidit afermar-se al marge del joc democràtic i del respecte a les llibertats d'expressió, creació, manifestació, discrepància, crítica,dissidència, etc., perd tota la seva hipotètica legitimitat.

Quan un estat ha de recórrer sistemàticament a la censura i a la repressió és perquè sent la seva autoritat posada en qüestió; perquè sap que no posseeix un dipòsit suficient de legitimitat davant de sectors amplis de la societat que pretén sotmetre; perquè no disposa d'arguments capaços de defensar-se per ells mateixos en un debat públic veritablement lliure; perquè no està en condicions d'oferir cap proposta en positiu; perquè veure reflectida desemmascarada en l'art i la cultura la seva veritable naturalesa li resulta insuportable.

El govern espanyol acumula moltes setmanes negres.

Violació de drets humans elementals, acusacions inconsistents de delictes inventats per justificar presons preventives, amenaces injustificables, corrupció pertot amb lladres confessos al carrer i gent provadament digna humiliada per la premsa còmplice, violència policial, subordinació flagrant del sistema judicial al dictat de l'executiu, ridículs diplomàtics encadenats i sense solució de continuïtat, declaracions proferides des d'una ignorància escandalosa.

Els darrers dies, però, la persecució censora ha estat la protagonista principal del despropòsit i ha arribat a l'apoteosi.

Censura al clown, al raper, a l'artista; a les autores i creadores de qualsevol àmbit.

L'automatisme d'un estat que reacciona histèricament contra tot el que impugna el seu dogma, tot el que no comprèn, tot el que conté una mica d'intel·ligència lliure i el depassa.

El tic irrefrenable: davant de qualsevol senyal d'inspiració creativa, mastegots i prohibició.

Tot plegat enmig de cíniques crides a la normalitat. Una normalitat el paradigma de la qual és la seva pròpia mediocritat.

Hem pogut sentir i llegir les coses que diuen i escriuen.

La censura és el complement irritat del seu pensament tancat, de la seva idea d'una Espanya immutable, fossilitzada, feta a la mida de la seva voluntat de dominació, de les seves campanyes sistemàtiques de manipulació informativa, del seu masclisme anacrònic i caspós...

Quan disposem de recerques rigoroses -per les dades i pel mètode, fetes amb una mica més de perspectiva històrica- de la mena de gent que governa l'Estat i ens té intervinguts, del conjunt de les seves actuacions, trobarem que tot el que en diem avui queda curt.

Que la realitat de la seva incompetència i de l'agressivitat canalitzada contra qui no és dels seus desbordava les nostres pitjors impressions.

Mentre les institucions europees feien l'orni.

En aquestes condicions, no ens ha d'estranyar que la gosadia del President del Parlament, dient la veritat, descrivint la realitat, envoltat d'alguns dels responsables directes de les injustícies que assenyalava, provoqués la seva reacció "indignada".

Els indignava la dignitat.

El del President Torrent ha estat un dels més valuosos gestos de dignitat de la setmana. I s'ha afegit a les mostres de solidaritat i de denúncia procedents directament del món de l'art i la cultura, cada vegada més sensibilitzat i més mobilitzat.

El moviment català per la República arrossega moltes ferides i tensions aquests dies. I té al davant el repte de reprendre l'impuls i la iniciativa política.

Ha estat en bona mesura decapitat, i s'ha de refer.

Ha d'ampliar els seus suports i ha de concretar les seves prioritats en l'actual conjuntura. Ha de conciliar legitimitat i pragmatisme.

Tot plegat està costant perquè no és gens senzill. Però es tracta d'actualitzar el sentit d'un moviment propositiu, que mira al futur, que s'empara del civisme i la radicalitat democràtica, que és inclusiu i encara ho ha de ser més, que aspira a l'empoderament de tothom i no pas a proporcionar cap mena de privilegi social a ningú...

Les circumstàncies són adverses, però el moviment s'hi acabarà enfortint.

El govern del PP i l'estat espanyol són, en canvi, en mans de gent incapaç de fer front a la seva pròpia crisi amb recursos que no siguin els del poder totalitari.

I em sembla que, malgrat els miratges i les eufòries passatgeres que mostren i pregonen, estan molt malament.

Gramsci explicava que l'estat sempre és una combinació de dictadura i d'hegemonia. En l'estat tradicional hi predominava la dictadura, mentre que l'estat modern es caracteritza justament perquè la importància de l'hegemonia, la negociació, els consensos bàsics i els mecanismes de participació política fan que el recurs a la dictadura, a la violència, sigui excepcional.

Des d'aquesta perspectiva, l'estat espanyol està molt malalt.

Pateix una crisi degenerativa gravíssima. De moment, l'independentisme català i el seu entorn polític i cultural en són les víctimes principals.

Però la societat espanyola ha de saber que, més aviat que no pas tard, el caràcter dictatorial del règim s'acabarà girant contra els i les demòcrates espanyols.

Quan arribi l'hora, procurarem ajudar-los. Ho hem fet sempre. Però, en justa reciprocitat, esperem algun cop de mà quan –tan aviat com puguem i ja refets- aprofitem l'avinentesa per emprendre definitivament el nostre camí.

Tresseras, Joan Manuel