Censura és repressió
La censura és
una de les formes elementals de la repressió.
És repressió.
La llibertat
d'expressió de cadascú té molt pocs límits, que tenen a veure amb els drets i
llibertats dels altres.
Quan, en un entorn de respecte democràtic, algú considera que
aquests límits s'han traspassat i que s'han vulnerat drets i llibertats
fonamentals pot utilitzar la rèplica i la crítica, que són eines més prudents i
més eficaces que no pas imposar arbitràriament els propis preceptes als altres.
La censura, per
això, és sempre conservadora i reaccionària; l'apliqui qui l'apliqui, la imposi qui la imposi.
El poder autoritari, el poder que aspira a dominar i està
acostumat a recórrer a la violència, tem la cultura –l'espai de les expressions
lliures per excel·lència- en totes les seves manifestacions.
La censura, per això, sol ser el principal mecanisme de
repressió d'aquella mena poder sobre la cultura.
La censura és
també un símptoma inequívoc de la incomoditat del poder davant de la cultura, de les seves creacions, i de les persones que hi treballen
o s'hi vinculen.
L'estat que ha decidit afermar-se al marge del joc democràtic
i del respecte a les llibertats d'expressió, creació, manifestació,
discrepància, crítica,dissidència, etc., perd tota la seva hipotètica
legitimitat.
Quan un estat ha
de recórrer sistemàticament a la censura i a la repressió és perquè sent la
seva autoritat posada en qüestió;
perquè sap que no posseeix un dipòsit suficient de legitimitat davant de
sectors amplis de la societat que pretén sotmetre; perquè no disposa
d'arguments capaços de defensar-se per ells mateixos en un debat públic
veritablement lliure; perquè no està en condicions d'oferir cap proposta en
positiu; perquè veure reflectida desemmascarada en l'art i la cultura la seva
veritable naturalesa li resulta insuportable.
El govern
espanyol acumula moltes setmanes negres.
Violació de drets humans elementals, acusacions inconsistents
de delictes inventats per justificar presons preventives, amenaces
injustificables, corrupció pertot amb lladres confessos al carrer i gent
provadament digna humiliada per la premsa còmplice, violència policial,
subordinació flagrant del sistema judicial al dictat de l'executiu, ridículs
diplomàtics encadenats i sense solució de continuïtat, declaracions proferides
des d'una ignorància escandalosa.
Els darrers dies, però, la persecució censora ha
estat la protagonista principal del despropòsit i ha arribat a l'apoteosi.
Censura al clown, al raper, a l'artista; a les autores i
creadores de qualsevol àmbit.
L'automatisme d'un estat que reacciona histèricament contra
tot el que impugna el seu dogma, tot el que no comprèn, tot el que conté una
mica d'intel·ligència lliure i el depassa.
El tic irrefrenable: davant de qualsevol senyal d'inspiració
creativa, mastegots i prohibició.
Tot plegat enmig de cíniques crides a la normalitat. Una
normalitat el paradigma de la qual és la seva pròpia mediocritat.
Hem pogut sentir
i llegir les coses que diuen i escriuen.
La censura és el complement irritat del seu pensament tancat,
de la seva idea d'una Espanya immutable, fossilitzada, feta a la mida de la
seva voluntat de dominació, de les seves campanyes sistemàtiques de manipulació
informativa, del seu masclisme anacrònic i caspós...
Quan disposem de
recerques rigoroses -per les
dades i pel mètode, fetes amb una mica més de perspectiva històrica- de la mena
de gent que governa l'Estat i ens té intervinguts, del conjunt de les seves
actuacions, trobarem que tot el que en diem avui queda curt.
Que la realitat de la seva incompetència i de l'agressivitat
canalitzada contra qui no és dels seus desbordava les nostres pitjors
impressions.
Mentre les institucions europees feien l'orni.
En aquestes
condicions, no ens ha d'estranyar que la gosadia del President del Parlament, dient la veritat,
descrivint la realitat, envoltat d'alguns dels responsables directes de les
injustícies que assenyalava, provoqués la seva reacció "indignada".
Els indignava la dignitat.
El del President Torrent ha estat un dels més valuosos gestos
de dignitat de la setmana. I s'ha afegit a les mostres de solidaritat i de
denúncia procedents directament del món de l'art i la cultura, cada vegada més
sensibilitzat i més mobilitzat.
El moviment català per la República arrossega moltes
ferides i tensions aquests dies. I
té al davant el repte de reprendre l'impuls i la iniciativa política.
Ha estat en bona mesura decapitat, i s'ha de refer.
Ha d'ampliar els seus suports i ha de concretar les seves
prioritats en l'actual conjuntura. Ha de conciliar legitimitat i pragmatisme.
Tot plegat està costant perquè no és gens senzill. Però es
tracta d'actualitzar el sentit d'un moviment propositiu, que mira al futur, que
s'empara del civisme i la radicalitat democràtica, que és inclusiu i encara ho
ha de ser més, que aspira a l'empoderament de tothom i no pas a proporcionar
cap mena de privilegi social a ningú...
Les circumstàncies són adverses, però el moviment s'hi
acabarà enfortint.
El govern del PP
i l'estat espanyol són, en canvi, en mans de gent incapaç de fer front a la
seva pròpia crisi amb
recursos que no siguin els del poder totalitari.
I em sembla que, malgrat els miratges i les eufòries passatgeres
que mostren i pregonen, estan molt malament.
Gramsci explicava que l'estat sempre és una combinació de
dictadura i d'hegemonia. En l'estat tradicional hi predominava la dictadura,
mentre que l'estat modern es caracteritza justament perquè la importància de
l'hegemonia, la negociació, els consensos bàsics i els mecanismes de
participació política fan que el recurs a la dictadura, a la violència, sigui
excepcional.
Des d'aquesta
perspectiva, l'estat espanyol està molt malalt.
Pateix una crisi degenerativa gravíssima. De moment,
l'independentisme català i el seu entorn polític i cultural en són les víctimes
principals.
Però la societat espanyola ha de saber que, més aviat que no
pas tard, el caràcter dictatorial del règim s'acabarà girant contra els i les
demòcrates espanyols.
Quan arribi l'hora, procurarem ajudar-los. Ho hem fet sempre.
Però, en justa reciprocitat, esperem algun cop de mà quan –tan aviat com puguem
i ja refets- aprofitem l'avinentesa per emprendre definitivament el nostre
camí.
Tresseras, Joan Manuel
Comentarios
Publicar un comentario