carrostia

Ciutadans ha convertit la retirada de llaços grocs dels carrers en un acte de marxandatge del seu partit. Els taronges ja no ho fan d’amagat, ni tapats, ni eviten ser gravats. Tot al contrari. Ells mateixos editen els vídeos de les seves  croades  i els pengen a les xarxes socials. Hi posen música, saluden a càmera i es mostren cofois de  netejar  la via pública. En un d’aquests vídeos, que ha fet circular el mateix partit, hi apareixen càrrecs electes de l’Alt Empordà i de Girona –entre ells un diputat al Parlament, Héctor Amelló, i la portaveu en el ple gironí, Míriam Pujola– arrencant llaços a Figueres i després llençant-los al contenidor groc. El vídeo va acompanyat de la següent piulada: “Seguim treballant perquè els carrers estiguin lliures de simbologia partidista.” Treballant? D’això en diuen treballar? Més aviat seria trepitjar la llibertat d’expressió dels altres. I parlen de simbologia partidista? Que no ho saben que els llaços grocs no són per a

Sí, ja vaig llegir el seu paper del mes passat. Se li entenia tot. Deia una cosa perquè penséssim la contrària. A favor del jutge Llarena! Quina barra. Ja el fotrà, ja, quan li vagui. No sap amb qui se la juga, vostè. Sort que ara té altres problemes aquell fidel servidor de l’Estat. – Si vostè ho diu... – Això de la ironia és una arma de mal controlar. Ho hauria de saber. Es pensa que és molt llest... – Jo? Jo només puc explicar el que m’arriba dels lectors com vostè, que sí que ho entenen tot. Per cert, em pot dir què va passar amb la xiulada al rei de la qual tant s’havia parlat? – Doncs que no n’hi va haver. No creu que va ser el millor en aquest moment? Gestos. Possiblement gestos pactats: tu acostes els presos a Catalunya i nosaltres no xiulem el rei. Ho veig així. Vostè no? – És ben possible. I quan deixaran els presos en llibertat, ni que sigui condicional? – No pateixi, que tots hi pensen. Cal trobar el moment. Ho poden fer quan vulguin.

Es prepara una contundent confrontació a partir del mes de setembre, una intensa escalada verbal que intentarà de provocar, d’una vegada, la víctima que volen exhibir en contra de l’independentisme a tot el món. En aquest mateix espai hem alertat en contra d’aquesta estratègia temerària que clama a la violència, contra aquesta desesperada recepta amb la qual l’espanyolisme vol aturar, a qualsevol preu, la imminent i irreparable independència de Catalunya. És el nerviosisme incontrolat i la brutalitat de determinades actituds les que em confirmen aquesta intenció dels salvapàtries d’Espanya, ferits en l’orgull però sobretot en la butxaca, que és la principal raó per la qual no volen prescindir de la nació catalana dins de les fronteres de l’Estat. Que Catalunya no pertany en absolut als catalans és la idea central. Ho resumia molt bé una extraordinària persona com Pepe García Domínguez, qui juntament amb Hermann Tertsch del Valle-Lersundi ( su nombre sabe a turrón ), miren d

Si nos atenemos a los precedentes, los reservistas firmantes del manifiesto a favor del dictador y genocida Francisco Franco tienen muchas posibilidad de salir ilesos de la investigación recientemente abierta por el ministerio de Defensa. El caso del general Juan Chicharro El primer precedente data de febrero de 2013, cuando el general Juan Chicharro, entonces en la reserva y hoy firmante del manifiesto de apoyo de Franco, manifesto que “la patria vale más que la democracia”. Sin duda, una declaración de intenciones. Semejante ataque a la democracia fue vertido para justificar una intervención militar en Catalunya “si los mecanismos de defensa de la Constitución no funcionan”. Ahí es nada. Para mayor gravedad del asunto, tales manifestaciones fueron difundidas en presencia, tal y como nos relata El País, del “presidente de la Sala de lo Militar del [Tribunal] Supremo, Ángel Calderón, el rector de la Universidad Rey Juan Carlos, Pedro González-Trevijano, y el magistrado

Parlant de l11-S, cada cop queda menys temps per arribar-hi i hem de carregar les piles. Com publicava fa uns dies Joan Canadell a La República, cal seguir tensionant. De vegades la gent fa comentaris sobre la falta d’unitat dels partits polítics o la seva manca de determinació i sobre el cansament que això ens produeix “als de baix”. Bé, què us hem de dir nosaltres, de cansament, que portem organitzant les Diades des de 2012. Però si una cosa tenim clara és que els que es cansen són els que fan la feina. I sense feina, treball, esforç i dedicació no aconseguirem l’objectiu de la República Catalana. Sí, és evident que hi ha actituds polítiques decebedores. Però si deixem de batallar estem perduts. Som nosaltres, la gent que volem que la República sigui efectiva, els que hem de continuar demostrant dia a dia que no ens rendim i que seguim amb la mateixa convicció de sempre. Per uns aquesta feina es pot dir que es diària, constant. Per altres la dedicació és menor,

Les comparacions històriques poden resultar ser un exercici interessant alhora que un parany intel·lectual. Normalment es fan servir amb funcions didàctiques, a fi de facilitar la comprensió de processos de gran complexitat. Tanmateix, a diferència de la coneguda sentència de George Santayana, la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies en què es produeixen els fenòmens són sempre singulars. En la situació política actual, marcada pel ressorgiment de la ultradreta al carrer, la més absoluta impunitat policial, una judicatura de reminiscències inquisitorials, la sensació que l’aparell de l’estat actua autònomament al marge de la política oficial, la reaparició d’un feixisme desacomplexat impulsat des de la formació de Rivera i la seva imitació de Casado, ens remeten clarament als temps de finals del franquisme, en què la perspectiva d’un canvi radical (tant per l’eclosió del 15-M com pel renaixement del republicanisme a Catalunya) provoca un reaccionarisme violen

Señor: A día de hoy resulta harto notorio que vuestra venerada magnificencia tiene una particular debilidad por la venta de armas y por los sanguinarios opresores y sátrapas, a los que incluso place de recibir, reír y embellecer su salpicada imagen. Baste rememorar que, recién ungido soberano de esta su España, viajasteis hasta Arabia Saudí para reconfortar a los  hermanos  saudís ante la pérdida de su tan querido tirano. No colmado con aquella atención, que no pocas protestas desató entre sus súbditos más felones, hasta en tres ocasiones intentasteis repetir el periplo, esta vez con intención de trapichear con armas por cientos o miles. Expedición que se consumó con éxito, para satisfacción suya y desesperación de no pocos, a principios de 2017. Finalmente, como no hay dos sin tres, recibisteis al heredero a la corona saudí en nuestra grande y libre nación, retratándose ambos sonrientes y pajareros a principios de 2018. A carcajada unísona, para ser exactos. Si sab