carrostia

Fa riure, de tan estúpida, estèril i infantil que és, aquesta cursa en què han entrat Ciudadanos i el PP contra els llaços grocs i les estelades que decoren aquest país en què vivim. Aquests dies de calor enganxosa i insuportable (que no és ni tan enganxosa ni tan insuportable si estàs de vacances i pots anar amunt i avall) he vist estelades i llaços grocs en llocs inversemblants. No només a places i carrers. N’he vist de pintats a l’asfalt de la carretera (i no pas precisament petits), enmig de les rotondes, dalt dels fanals, a parets d’edificis abandonats, als ponts de l’autopista, en campanars, bústies, papereres i, és clar, a les samarretes i jerseis d’un munt de gent. M’atreviria a dir que no pots anar enlloc sense veure’n. Al PP i a Cs, però, els molesten. I en aquesta cursa infantil en què han entrat ara es barallen per veure qui fa més perquè treguin els llaços. La nova portaveu del PP al Congrés, Dolors Montserrat, va anunciar ahir que al setembre presentaran

Un petit tast "d'aixecaments ciutadans" 10 octubre 2013. C's abandona el Parlament de Catalunya a crits per una moció sobre el franquisme. La moció de condemna de la dictadura enerva la cambra catalana i el grup de C's decideix abandonar els seus escons. 23 de maig de 2017. C's abandona la comissió Vidal del Parlament de Catalunya perquè hi veu "frau de llei". 28 de juny de 2017. C's s'aixeca de la negociació del sostre de despesa perquè el Govern espanyol no està d'acord en rebaixar l'IRPF el proper 2018. 13 de juliol de 2017. C's abandona la comissió d'investigació del Parlament sobre l'Operació Catalunya 6 de setembre de 2017. C's abandona el Parlament de Catalunya en senyal de protesta per la llei del referèndum. 29 de octubre 2017   Ines Arrimadas  ha sido declarada persona 'non grata' en Sant Andreu de Llavaneres 4 de novembre de 2017 Arrimadas promete en Llavaneras NI SAP COM S’ESCRIU EL PO

En portuguès hi ha una expressió,  desaplaudida , que no conec en cap més llengua. Es fa servir per manifestar decepció, retirada de confiança, rebuig, fins i tot, i desautorització cap a una persona de la qual s’esperava més. Pel que sembla, Inés Arrimadas comença a entrar en aquesta categoria. La dirigent de Ciutadans tenia un missatge únic i una obsessió: ser presidenta de la Generalitat per a apartar l’independentisme del govern i posar fi al procés republicà. Per tal que ho aconseguís, s’hi van abocar una quantitat de diners i d’esforços com no s’havien vist mai enlloc. Durant la campanya del 21 de desembre, Ciutadans va gaudir de tots els beneficis que pogués imaginar i voler. Però no varen ser suficients. L’independentisme va resistir, i de quina manera. I va aconseguint eixir del túnel on el volien ficar. Però mig any després, Ciutadans, segurament enganyat per la seua potència parlamentària aconseguida en una situació de gran excepcionalitat, ni se n’adona

Ser patriota hauria de passar necessàriament per un amor incondicional al pròxim, al ciutadà del teu estat, o nació, o poble. Per una lluita honesta en defensa del benestar de tots els compatriotes.  No és cert que nació o nacionalisme siguin paraules lletges. Com no ho són pàtria o patriota . Les hem fet lletges nosaltres a base de pervertir el seu sentit per convertir-les en conceptes metafísics. En eines que colpegen directament l'estómac dels ciutadans i els fan més dúctils. Ciutadans és l'exemple apoteòsic del patriotisme com a mentida. Com a bàlsam.  He evitat sempre criticar el furor nacionalista de Ciutadans perquè, com a idea política, em sembla tan legítima com qualsevol altra . Estimar Espanya és tan comprensible com estimar Catalunya però, amics de Ciutadans, estimar Espanya hauria de significar, també, estimar els espanyols. L'oportunitat és ideal, senyors de Ciutadans. Ideal per fer fora un govern demolit per la corrupció i que ha minat amb

El moviment popular republicà ha mobilitzat milions de persones de manera sostinguda des de l’any 2009, organitzant manifestacions massives, assolint victòries electorals incontestables, defensant heroicament un referèndum i tenyint de groc solidari tota la nostra geografia. Podem afirmar que, en conjunt, constitueixen  els actes d’autoafirmació col·lectiva més importants de la nostra història recent  i que continuen essent completament necessaris: per recordar-nos les injustícies que estem patint, per desmuntar les mentides que escampen sobre nosaltres i per conjurar-nos en els nostres principis i voluntat irrenunciables de construir la República. Tanmateix, sí bé aquesta autoafirmació tossuda i persistent és la que ens ha dut fins aquí, alhora hem constatat que no n’hi ha prou en afirmar la nostra voluntat per fer-la efectiva; és a dir,  el  voluntarisme , la convicció que la voluntat ho pot pràcticament tot, no és suficient per vèncer ; no ho és per guanyar un partit de futbol

Hi ha moltes maneres de classificar els països. Per tòpics, per fílies i fòbies, pel seu poder o influència... Però la més subtil i dura de totes és dividir-los entre aquells que són respectats i els que no. Espanya es va guanyar, entre finals dels 70 i finals dels 90, el respecte del món. Es va fer una «primer transició» força digna, es va despertar l’ànima i la creativitat d’un país reprimit i castigat durant dècades pel franquisme, es van obrir portes i finestres...  En aquells vint anys ens vam agradar: érem un país lliure, pencaire, divers, feliç...   Allò es va acabar el dia que l’aznarisme, en els darrers anys del segle XX, va inocular dos virus tòxics, mortals: la febre dels diners (disfressada de liberalisme) i  el vell i ranci patriotisme espanyol , que no era més que una reedició dissimulada de l’espina dorsal del franquisme. Cert que abans el socialisme ja s’havia deixat podrir per la corrupció i per l’abús de la raó d’Estat (els GAL, per exemple), però Az

De momento es solo un runrún. Pero es, sin duda, el runrún más terrorífico que han escuchado los pasillos del número 13 de la calle Génova de Madrid. El PP podría desaparecer del mapa político de aquí a no demasiado tiempo. Tal como suena. Pocos años después de que Rajoy lograra la presidencia del Gobierno —elecciones 2011— arrasando y dejando casi completamente pintado de azul el mapa de España, el partido fundado por el ministro franquista Manuel Fraga pasa por el momento más delicado de su historia, aunque no lo parezca. El enfermo sonríe y saluda públicamente. No quiere dar ninguna pista de lo que está pasando, hacerlo sólo serviría para acelerar el proceso. El altavoz que da estar en el Gobierno ayuda a trasladar una imagen de fuerza que sólo el poder puede proporcionar. El paciente se intenta mostrar vigoroso, habla de futuro, de reformar la Constitución, de liderar la España que viene, pero la analítica nos habla de otra cosa bien distinta: está en riesgo, y much

                                                                                   A raíz del conflicto catalán, que continúa sobredeterminando el escenario político español , va deslizándose una sospecha creciente generalizada sobre algunas organizaciones, colectivos, dirigentes, o profesionales críticos o contrarios al 155. El foco, primero, de momento, se ha puesto exclusivamente en Cataluña, después podría ampliarse al resto de España. Es un proceso imperceptible que corre el riesgo de llevarnos al opresivo ambiente tan bien descrito en la película  “La vida de los otros”; sobre aquella cotidianidad de la desaparecida República Democrática Alemana, latía en los sótanos la sombra de la represión. Y por eso, al calor de las investigaciones judiciales sobre el “procés”, dirigidas por el magistrado Pablo Llerena, se suscitan filtraciones u opiniones  de lo que cabría empezar a denominar la Stasi del 155. Ahora mismo la rueda de la sospecha se detiene sobre el productor au