“Minoria nacional”? Majoria social!
Un cop més, se’ns pretén enganyar amb un hàbil joc de
paraules, com ja va passar amb el “dret a decidir”, que molts se’l van empassar.
Aquesta suposada “minoria nacional” són, en tot cas, els aproximadament dos milions de persones que voten en les eleccions
opcions autoproclamades independentistes.
Però a Catalunya hi vivim 7,5 milions de persones, de moltes procedències i amb molts accents, cadascuna
d’elles perfectament respectable, pensi com pensi, i digna de consideració,
sempre que no rebenti les normes de convivència col·lectiva.
Per principi democràtic, tots 7,5 milions de catalans som iguals, amb els
mateixos drets i els mateixos deures.
Si Catalunya és
una “minoria nacional”, també ho són Astúries, Aragó o Andalusia? I els asturians, els aragonesos o els andalusos que
viuen aquí són una “mini-minoria nacional” incrustada en la nostra “minoria
nacional”?
Si les tribus indígenes dels Estats Units, que estan
confinades en reserves, són la “minoria nacional” per antonomàsia, aleshores, només les persones amb totes les arrels genètiques
clavades, des de fa generacions, en aquesta terra tenim el dret de ser
catalans?
Un independentista que es digui Josep Rodríguez és, en
realitat, un agent infiltrat del CNI o un colon disfressat per espiar i sembrar
zitzània entre els veritables catalans-catalans?
Jo, com a català
de soca-rel i pels quatre costats, em nego en rodó a formar part d’una “minoria
nacional”.
No vull anar per la vida com una víctima aclaparada pel pes
de la història, ni sentir-me permanentment enrabiat i impotent per la derrota
dels austriacistes l’any 1714, ni ser algú que necessita una protecció
especial pel sol fet d’haver nascut en un indret anomenat Catalunya.
No m’agrada ser membre d’una “minoria nacional”.
Jo vull ser -i sóc- una persona que forma part de la comunitat humana i de l’aclaparadora majoria que constituïm els qui, en aquest planeta, aspirem
a viure dignament i en pau amb els altres, ajudant i sent ajudat.
Ser català no
vol dir parlar sempre i només en català.
Convertir la llengua en un signe d’identitat nacional és, en
el Món globalitzat i interconnectat del segle XXI, un insult a la intel·ligència.
Només són peruans els qui parlen quítxua o aimara?
Els qui parlen espanyol als Estats Units no són
nord-americans?
Les llengües serveixen per entendre’ns i arribarà el dia que
tota la humanitat tindrà un idioma comú, de la mateixa manera que emprarà una
mateixa moneda pels intercanvis comercials.
Català, sí.
És un patrimoni
preciós que hem de cuidar i preservar per transmetre a les generacions futures.
Però també espanyol (600 milions de
parlants), anglès (1.500 milions), xinès mandarí (1.100 milions) i àrab (300
milions).
Les llengües d’arrel llatina (espanyol, portuguès, francès,
italià, català, romanès...), amb les quals és fàcil de practicar la
intercomprensió, sumen més de 1.000 milions de parlants.
La història
mil·lenària de Catalunya no pot acabar reduïda a ser una “minoria nacional” que
parla en català.
Catalunya és molt, moltíssim més que els independentistes i
molt més gran i molt més potent si no ens entossudim a posar fronteres i
aixecar banderes i murs lingüístics i essencialistes en un Món que vol trencar
per sempre amb els errors/horrors del passat.
D’això van les eleccions d’aquest pròxim 14-F.
De confrontar
democràticament els qui tenen una visió tancada i excloent de Catalunya amb els
qui volem un país obert a la rosa dels vents, on la prioritat sigui
la millora de la vida de la gent que hi vivim, sense màfies ni corrupció.
De fet, aquest és el sentit que tenen, des del 1980, totes
les eleccions que s’han celebrat al Parlament de Catalunya.
Fins ara, el resultat és que els protoindependentistes i els
independentistes han ocupat la presidència de la Generalitat durant 33 dels 40
anys d’autogovern.
Les conseqüències són les que veiem i tenim: la ruïna, la divisió i la desertificació de
Catalunya.
Jaume Reixach
Comentarios
Publicar un comentario