Instrucció pública
El
cabdill Francisco Franco li´va dir al seu ministre Manuel Fraga: “Faci com jo, no
es fiqui en política”.
Els uns, conformes amb prebendes,
altres obligats per la repressió i molts per acomodació, van admetre
aquesta estúpida mentida. Avui creix l’antipolítica.
El pacte constitucional ens
va esperançar a molts. Va deixar en simples funcions els poders
absoluts que el Rei va heretar del cabdill, contempla un ampli ventall
de drets i llibertats socials i culturals, separa els poders de
l’Estat, dota d’autonomia les seves nacionalitats i regions i
estableix que l’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de
la personalitat humana respectant els principis democràtics de
convivència i els drets i les llibertats fonamentals.
En els anys que van seguir, els canvis
i les millores que vam aconseguir van propiciar que els sindicats
rebaixessin el nivell de conflictivitat i de lluita. Amb els governs de la
dreta es va retrocedir i va caldre tornar a reivindicar.
La petita burgesia nacionalista, en
regressió econòmica i moral, incapaç de valorar els canvis, va
incrementar el victimisme.
Fills i néts de
franquistes, com Carles Puigdemont i Pere Aragonès, no troben diferències
entre la dictadura que vam patir i la democràcia imperfecta que
vam conquistar.
Desobeeixen, segueixen gaudint del
pessebre a l’administració pública i volen ampliar el mas, amb
l’esquer de salvar la pàtria, com Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso a Madrid.
La política basada en l’afalac
del votant ha contribuït a obviar que, al costat dels drets i les
llibertats, hi ha deures i obligacions.
No hi ha drets sense deures, canta
la Internacional.
Els botellots, les festes i les
concentracions multitudinàries en temps de pandèmia i
l’abandonament de la gent gran a les residències són exemples
paradigmàtics de les immundícies derivades de la irresponsabilitat.
José María Aznar i Jordi Pujol van coincidir a suprimir la contribució personal
obligatòria del servei militar i la seva prestació substitutòria; sí,
la pràctica era un desastre, però no tenia per què ser així i
afavoria un punt d’inflexió entre la fi del somni adolescenti l’inici de la
maduresa responsable.
Ara l’adolescència no té un final fix,
i la ultradreta creix en les forces armades professionals.
Moltes famílies tenim cura
dels nostres fills com si es tractés d’una propietat cara. Entre
cotons, els complaem en tot el que podem, sense exigir-los res.
Les rares excepcions troben un entorn
hostil, que aclama el graciós, margina l’intel·ligent, exalça la
picaresca i menysprea la cultura.
On el que ridiculitza, insulta o
utilitza formes espúries de persuasió i propaganda obté més atenció
que el que aporta arguments fonamentats en la ciència i en la
veritat.
Una realitat en la qual el
neci i el pinxo troben el seu brou de cultiu, fins i tot a l’escola, en la qual
es pot presumir de suspendre i d’agredir els més febles, com si això fos
un model a seguir. Una
societat que culpabilitza els aturats, els malalts, els jubilats i
els immigrants dels mals econòmics.
Triomfen doctrines que
ofereixen il·lusions simples i solucions fàcils, gratuïtes i falses,
a canvi de la submissió al guru.
Davant d’això, l’escola hauria de ser
un baluard de convivència, solidaritat i exigència. Hauria de
prioritzar la formació humana, la integritat personal, la bondat,
l’ètica i l’empatia.
Conèixer les pròpies
fortaleses, debilitats i valors. Definir objectius en funció
de les possibilitats i donar-los l’impuls necessari per
assolir-los. Fomentar l’estudi privat i l’adquisició particular de
coneixements.
Un aprenentatge basat a mirar,
escoltar, llegir, pensar, discutir i passar a net el que s’ha
acabat. A comparar el ser amb l’haver de ser, per autoimposar-se
accions correctives.
Distingir allò que és important del
que és irrellevant, el primordial del que és secundari.
Falten
mitjans a l’escola pública. Els governs nacionalistes es preocupen de
l’idioma únic a imposar i de la cultura restringida.
El desànim s’estén entre la docència, com en la sanitat i en
els serveis socials. Mentrestant, els centres educatius es poden
transformar en llars d’infants a l’espera d’una feina, precària i
desprofessionalitzada, o del subsidi d’atur.
Podem intentar evitar-ho.
Pedro Lopez
Comentarios
Publicar un comentario