Messi com a al•legoria
El comiat sobtat, encara que després frustrat, de la
icona blaugrana va deixar en estat de xoc una bona part de la
societat catalana.
La continuïtat només és temporal i a contracor. Més
enllà del que és estrictament futbolístic, aquesta fugida a
terminis té alguna cosa de final d’època i d’escenificació de la caiguda
dels déus.
L’evidència també que els amors no solen durar per
sempre i que la gent consentida tard o d’hora s’acaba comportant
com a tal.
De cop, tots aquells valors
i particularitats que havíem brandat per justificar la nostra
idolatria hem vist que només estaven a la nostra imaginació i eren
un producte de la nostra fantasia. És com si ens haguéssim
assabentat de manera brutal que els Reis són els pares.
El somni en el qual estàvem instal·lats ara
s’ha esvaït.
Després
del dol, hauríem d’anar assumint que ja no som tan únics i especials i que
patim, de fa temps, una evident declinació com a país que va molt més
enllà de les ocurrències del nen mimat, de la mala gestió de la
directiva blaugrana o de la humiliació a què ens van sotmetre uns futbolistes
bavaresos.
Hem estat instal·lats, i molts encara hi estan, en
una bombolla d’irrealitat. “El món ens mira”, afirmaven alguns de
manera aspiracional, però en realitat ens mira poc i cada vegada ens
considera menys. Ens hem convertit en un país realment petit, no
de dimensió física, sinó d’horitzons, de projectes i de
plantejaments.
Apel·lant a una Arcàdia feliç, ens hem estancat socialment i
econòmicament, mentre, lògicament, la resta del món no s’aturava.
Hem continuat vivint de la inèrcia del passat,
però la nostra velocitat de creuer ha anat minvant fins a evidenciar
la situació estancada i mediocre en la qual ens trobem.
Anestesiada bona part de la societat civil
organitzada, poca gent s’ha atrevit a dir públicament que no anàvem
bé, que la nostra economia perdia competitivitat, que ens endarreríem
faltats d’apostes innovadores, que la societat es fracturava, que ens
anàvem convertint en presoners del nostre narcisisme.
No
fa molt que el Cercle d’Economia alertava de la falta de
polítiques socials i econòmiques a Catalunya i reclamava una
reacció i recuperar la suma d’esforços per donar viabilitat futura al
país.
Fa unes quantes setmanes que un grup de reputats
economistes va llençar un manifest reclamant un replantejament
econòmic global a Catalunya i la recuperació d’una necessària i
inexistent política industrial (de qualsevol política, afegiria jo), la
qual s’hauria de fonamentar ara en el coneixement i la innovació.
Recentment, dos professors de la London School han explicat,
amb dades, la declinació de l’economia catalana en relació i com a
contrapunt de la madrilenya, la qual ens ha superat en termes de PIB,
però també de dinamisme i modernitat.
El
capital exterior busca l’estabilitat política.
Per cada 12 euros d’inversors estrangers a Catalunya, a
la comunitat de Madrid n’hi van 60. I tot això no ha estat sempre
així.
El canvi de tendència s’ha produït a les dues
darreres dècades. També fa ben poc, la reputada consultora
nord-americana McKinsey ha publicat un informe
sobre el futur econòmic i l’ocupació al món en el qual Catalunya surt
qualificat de territori estancat i de monocultiu turístic, equiparat,
és un exemple, amb Montenegro.
En canvi, l’estudi destaca territoris dinàmics
i innovadors a Espanya, com serien Madrid, Navarra i el País Basc.
Fa poc temps, un treball periodístic ha avaluat que, del 2010
ençà, la despesa social a Catalunya ha disminuït un 8,8%, mentre que
la mitjana espanyola en el mateix període havia crescut un
14,8%.
Dades eloqüents sobre la prioritat o no de combatre la
desigualtat i apostar per la cohesió social.
A Catalunya, l’anquilosament i la decadència no són fruit de
l’atzar, sinó de la falta de polítiques públiques compartides i
concertades que posin la proa en el progrés econòmic i el benestar de
la gent.
Massa pendents de la identitat i de viure jornades
històriques, s’ha descuidat l’estabilitat política i establir
estratègies i mecanismes de transformació econòmica i social.
Mentrestant, hem minoritzat institucions de tota
mena i les hem posat al servei de la idea única, amb la qual cosa han
deixat de fer el paper d’alerta que els pertocava.
No deixem de fer-nos gols a la pròpia porteria.
Josep Burgaya
Comentarios
Publicar un comentario