carrostia

Creíamos que Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Gobierno de España, había fracasado estrepitosamente en la tarea política que se le encomendó en Catalunya. Creíamos incluso que, en consecuencia, Santamaría debiera haber renunciado a mantener un cargo para el que no estaba capacitada. Pero estábamos equivocadas. Ella misma ha ofrecido la clave de su verdadera misión: ejercer de buldócer de Mariano Rajoy, cuyo objetivo era “descabezar” a ERC y Junts per Catalunya y “seguir liquidando el independentismo”. Descabezar y liquidar a los adversarios políticos son por definición términos poco democráticos, pues en una democracia a los adversarios políticos se les supera -si puedes, si tu propuesta tiene el apoyo social suficiente- en las urnas. Si, además, quien aspira a poner tales términos en práctica es un partido residual, como es el PP en Catalunya, no es de extrañar que recurra a métodos no democráticos. En Catalunya, Rajoy y Santamaría han recurrido a una violencia

Les eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s’ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida. El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució –un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador–, i un suposat article 155 segons el qual qui l’invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix. A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols. Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sa

“Hay que desinfectar. Hay que desinfectar, para empezar, los medios de comunicación. Las cosas no son por casualidad. Si yo viera TV3 todos los días y sólo viera TV3 todos los días, yo también sería independentista”. Josep Borrell se n’ha anat de la boca   sis dies abans d’hora   i els seus companys el deuen estar maleint. El pla no era aquest, el pla era vendre que els partits constitucionalistes   havien de guanyar per tornar a unir els catalans , per acabar amb-la-divisió-que-separa-les-famílies, per restituir el sentit comú. No per desinfectar, Josep, havíem quedat que això seria un cop haguéssim guanyat.  Les paraules de Borrell encaixen a la perfecció en el relat fabricat sobre la nostra realitat social des de Madrid i també des de Barcelona.   L’independentisme com una malaltia que només es pot combatre destruint el seu origen : l’escola pública i els mitjans de la CCMA. És important no enganyar-se: ens enfrontem a una bèstia autoritària que vol venjança i no en té prou

A escassos dies d’unes   eleccions imposades i il·legítimes , quatre conciutadans romanen privats injustament de llibertat i dels seus éssers més estimats. Un d’ells és el cap de llista d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, un home generós i pacífic, que ha demostrat amb fets i dades el seu compromís indubtable amb el bon govern i els valors democràtics. El seu empresonament, com també els del Quim Forn i els Jordis, són   impropis d’una democràcia moderna i madura , i només s’entenen des de la lògica d’un Estat totalitari. Cap persona que es consideri demòcrata hauria de ser indiferent davant una injustícia tan flagrant. I més rebutjable és encara l’intent barroer del bloc del 155 de normalitzar aquesta anomalia. De la mateixa manera que un bon gestor ha de ser necessàriament una bona persona,   unes males persones no poden ser mai garantia de bon govern .  El republicanisme ha vingut per quedar-se i és sens dubte el denominador comú dels qui volen seguir treballant al ser

Vivim temps convulsos. Molt convulsos. Massa convulsos, m'atreviria a dir. I és que allò que havia esdevingut la Revolta dels Somriures ja no pot somriure. No pot fer-ho perquè la repressió brutal i la manca de garanties democràtiques han esdevingut una normalitat esfereïdora que eixorda la llibertat, els drets i la igualtat. I per què dic això? Doncs perquè encara que el catalanisme tingui la capacitat de continuar lluitant i defensant els drets bàsics amb dignitat, convé no normalitzar l'adversitat i no donar per fetes accions que no són dignes d'una societat moderna i democràtica del segle XXI.  Falta menys d'una setmana per les eleccions del 21D i per això, vull reflexionar sobre algunes qüestions que fan que l’ independentisme no es presenti lliure en aquestes eleccions: 1.     Ens enfrontem a unes eleccions que s'han convocat de manera totalment . Fins al 27 d'octubre l'única persona que podia convocar les eleccions era el president de l

La dictadura del 155, sostinguda en el triumvirat de Rajoy, Sánchez i Rivera sap que perdrà les eleccions del 21D. Per això han llançat els seus mitjans de comunicació a fabricar sondejos i enquestes que donen resultats diferents, en la vana esperança d’alterar-los. Tots els mitjans de comunicació que marquen el pas unionista tracten de salvar els mobles del PP, transferint els seus vots a Cs per si aconsegueixen que la gent vegi en la formació taronja alguna cosa diferent de la vella oligarquia nacionalcatòlica i franquista que porta anys saquejant el país. Els mitjans del grup Prisa són els més decidits defensors d'aquest transvasament de vots de la dreta a la dreta per contenir en alguna cosa l'avanç de l'independentisme i la   seva inevitable victòria el 21D . Les   manipulacions dels sondejos i enquestes   per vendre lideratges ridículs com si responguessin a necessitats reals de la població estan a l'ordre dia. Corren parelles amb les condicions cla

Alguna cosa passa en un país, en un Estat, en una societat, quan la força n’és la protagonista. Amb violència o sense violència explícita, el recurs sistemàtic a la força protagonitza cada cop més l’actualitat d’una Espanya que ha escollit l’autoritarisme i l’amenaça per imposar-se als discrepants, sense servir-se gens del diàleg, la col·laboració i el consens els quals, segons asseguren els apòstols de la democràcia, són els mètodes que identifiquen les societats avançades. “A por ellos” és la consigna que fa furor entre els defensors de la Constitució i no són només paraules. Segur que hi haurà qui no creu —o qui s’estima més no creure— en l’amenaça de morts als carrers que el Govern de M. Rajoy hauria fet arribar a Carles Puigdemont per avortar la independència de Catalunya. Però el més probable és que sigui una veritat com un temple, i no només perquè Marta Rovira i el coronel Amadeo Martínez Inglés són més creïbles que Maria Dolores de Cospedal, la ministra que va amenaça