Perquè el referèndum català per la independència no va ser il•legal

 

Que el govern espanyol i la justícia espanyola des de fa anys neguin als catalans el dret de fer un referèndum sobre la pregunta si Catalunya ha d’esdevenir una república independent, no és compatible amb el dret espanyol, i és ja de per si una greu vulneració dels drets humans.

L’argument que l’execució d’un referèndum d’aquesta mena estaria en contradicció amb la Constitució espanyola i que per això fer-lo sense abans canviar la Constitució espanyola seria il•legal, és fals. 

El que és il•legítim és que Espanya impedeixi tal referèndum.

Els drets humans són universals i indivisibles. No són concedits per un estat, sinó que són drets irrevocables i inalienables de les persones i dels pobles. 

La Declaració Universal dels Drets Humans, coneguda pel públic, aprovada a l’Assemblea General de l’ONU el 1948, no és en si vinculant. 

Una validesa legal dels drets humans —apta per ser reclamada davant dels tribunals— es va aconseguir el 1966 amb dos pactes internacionals acordats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1966, i que van entrar en vigor el 1976, després que l’hagués ratificat una quantitat suficient d’estats membres de l’ONU. 

Es tracta dels pactes internacionals següents, que per a tots els països que els hagin ratificat són dret vinculant i obligat (ius cogens), que està per damunt de cada legislació nacional i trenca aquesta última —fins i tot la Constitució d’un país— en cas de contradicció, a no ser que en el moment de la firma del pacte s’hagi expressat una reserva adient.

• Pacte Internacional sobre drets civils i polítics (ICCPR).

• Pacte internacional sobre drets econòmics, socials i culturals (ICESCR).

Tots dos són tractats multilaterals internacionals.

Tots dos pactes de drets humans van ser firmats sense reserves per Espanya.

El pacte civil ICCPR, ratificat per més de 160 estats, va ser ratificat per Espanya el 27 d’abril de 1977, la República Federal d’Alemanya ja ho havia fet el 17 de desembre de 1973. 

La versió alemanya del text va ser publicada al butlletí oficial federal (BGBl 1973 II 1533-1555, llei sobre el tractat internacional del 19 de desembre de 1966 sobre drets polítics i civils). 

A diferència de la República Federal d’Alemanya, Espanya quan el va ratificar no va expressar cap mena de reserva o de limitació.

El pacte social ICESCR, ratificat també per més de 160 estats, va ser ratificat per Espanya el 27 d’abril de 1977, i per Alemanya el 23 de desembre de 1973.

La versió alemanya del text va ser publicada al butlletí oficial federal (BGBI 1973 II, 1569-1582). Ni Espanya ni Alemanya van expressar cap mena de reserva o de limitació quan el van ratificar.

Fins ara són aquests dos pactes sobre drets humans de les Nacions Unides els únics tractats internacionals de validesa mundial que defineixen els drets humans fonamentals, que són obligatoris per a tots els estats firmants i que estan per damunt dels drets nacionals respectius. 

Qui parli, quan sigui, de drets humans i de fer-los valer o de la seva vulneració, es refereix en primer lloc a aquests dos pactes internacionals de drets humans de l’ONU, com a font tant del dret internacional, com del dret nacional dels estats firmants.

Els dos pactes internacionals són part integrant de l’ordenament jurídic español. Espanya no solament s’ha sotmès completament i sense condicions als dos pactes internacionals de drets humans de l’ONU, sinó que a més ha fixat en la seva Constitució que els drets fonamentals i les llibertats que defineix la Constitució espanyola han de ser interpretats d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i amb els tractats de Drets Humans ratificats per Espanya (art. 10.2 de la Constitució Espanyola del 1978).

A més, la Constitució espanyola estableix de manera convincent que els tractats internacionals —i per tant els dos pactes internacionals de Drets Humans de l’ONU ratificats incondicionalment per Espanya— formen part del Dret espanyol i que el seu contingut només pot ser abolit, canviat o sospès pels procediments indicats en els mateixos tractats, o de conformitat amb les normes generals del dret internacional (art. 96.1 de la Constitució Espanyola del 1978).

L’article 9 de la Constitució del regne d’Espanya, del 1978, té el següent contingut.

1. Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.

2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.

3. La Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.

Aquest article lliga l’Estat espanyol —en primer lloc el poder legislatiu a l’ordre constitucional, i l’executiu i el judicial al Dret i a les lleis— de manera obligatòria al compliment estricte dels dos pactes de Drets Humans de l’ONU, que tant són una part constitutiva de l’ordenament jurídic espanyol com dret vinculant espanyol (ius cogens) en el cas que hi estigués en contradicció algun article de la Constitució.

La Convenció Europea de Drets Humans (CEDH)

Cal fer també referència a la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH) el compliment de la qual és controlat pel Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg. 

Segons l’article 6.3 del Tractat de la UE, el CDEH forma part del Dret de la Unió. La República Federal d’Alemanya va ratificar la CEDH el 5 de desembre de 1952 i el regne d’Espanya el 4 d’octubre de 1979.

Tant a Espanya com a Alemanya, tots els òrgans estatals estan obligats a l’observança de la CEDH —i en tant que hagin entrat en vigor als dos països, també dels protocols addicionals— en el marc de les seves atribucions. 

Això és vàlid tant per als Tribunals Constitucionals i Tribunals Suprems dels dos països com per als respectius governs. Pel que fa a la interpretació dels drets humans i de les garanties estatals han de tenir sempre en compte tant l’observança de la CEDH, com les sentències corresponents del Tribunal Europeu de Drets Humans i els dos pactes de Drets Humans de l’ONU.

No tenen cap marge de maniobra per apartar-se’n, ja que en aquest cas obrarien il•legalment i contra les constitucions dels seus països.

Cal afegir que l’article 2.1 del tractat consolidat de la Unió Europea diu el següent.

“Els valors sobre els quals es fonamenta la Unió són el respecte per la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret, i la protecció dels drets humans, inclosos els drets dels individus que pertanyen a les minories”.

Segons l’article 7 del Tractat Europeu són possibles sancions contra un dels estats membres, ja en el cas que hi hagi el perill d’una contravenció greu dels drets fonamentals de la UE, establerts en l’article 2.1.

Espanya també va acceptar sense reserves aquesta regulació contractual.

El dret a decidir dels catalans

Els catalans són un poble a part, amb la seva llengua, costums i tradicions pròpies, i per tant una nació ben diferenciada. 

Com a poble diferenciat, d’acord amb l’article 1 dels dos pactes de Drets Humans de l’ONU, i per tant d’acord amb el dret espanyol, ells tenen —i ningú més que ells— el dret inalienable d’autodeterminació, i a través de la jurisprudència permanent de l’ONU el right to decide que se’n deriva, el dret de pròpia decisió.

Segons els drets internacional i espanyol, han de poder decidir lliurement sobre el seu estatus polític i organitzar en llibertat el seu desenvolupament econòmic, cultural i social. 

Aquest dret no se’ls hi pot negar amb la indicació que l’Estat espanyol ja els hi concedeix una ‘autonomia’ parcial. 

Segons l’article 19 de l’ICCPR, els catalans tenen a més el dret humà a una il•limitada llibertat d’opinió. 

Així, l’Estat espanyol estava i està legalment obligat a donar als catalans la possibilitat d’expressar, en forma d’un referèndum, de quina forma el poble català vol fer ús en el futur del seu dret d’autodeterminació. 

Si no ho fa i impedeix tal referèndum, vulnera massivament els drets humans i no actua de manera diferent que dictadures que només volen concedir i limitar per als seus ciutadans els drets humans “a la carta”.

Amb l’argumentació que la Constitució espanyola del 1978 no preveu la possibilitat de fer un referèndum sobre una eventual independència d’una comunitat autònoma, el Tribunal Constitucional espanyol —que com a mínim des del 2010 de manera clarament conflictiva i en alguns casos vulnerant els mateixos estatuts, va prendre decisions partidistes contra Catalunya i seguint els desigs del govern espanyol, ignorant els pactes sobre els drets humans i invocant articles de la Constitució espanyola que són subordinats a aquells pactes— va prohibir qualsevol referèndum sobre la independència de Catalunya i així va declarar també el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 com a il•legal.

Ja això sol es pot considerar una vulneració molt greu dels drets humans i és un cas per al Tribunal Europeu de Drets Humans i per a l’ONU.

La pregunta de si el poble català, d’acord amb la Constitució espanyola, té el dret d’emetre el vot en un referèndum sobre una possible independència del poble català, s’ha de respondre afirmativament i sense reserves, ja que el superior dret internacional, que està reconegut a la Constitució espanyola com a dret obligatori i vinculant, anul•la tota disposició en contra que es trobi a la Constitució i al dret espanyols.

Per això no calia ni cal reformar la Constitució espanyola per fer possible un referèndum català d’aquesta mena, ja que una reforma de la Constitució amb la participació de tota la població espanyola com a premissa per l’ús del dret d’autodeterminació per part del poble català vulneraria essencialment el dret humà col•lectiu d’autodeterminació del poble català.

Aquest dret només el té el poble català, però no la població total espanyola, a la qual no li pertoca cap dret d’opinar-hi. 

Per això no es pot seguir cap camí jurídic que privi el poble català del dret d’autodeterminació. Els drets humans són indivisibles i inalienables. I cada article de la Constitució espanyola s’ha d’interpretar a la llum dels drets humans. No pot ser d’una altra manera. 

Si el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem d’Espanya no ho fan, posant articles de la Constitució espanyola per damunt dels drets humans, deixen d’actuar dins el marge de l’ordenament jurídic i legal de l’Estat espanyol i perverteixen allò que hauria de ser un estat de dret.

Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg). Publicat originalment a «Blickpunkt Katalonien» per Axel Schönberger.