carrostia

  Las elecciones catalanas, previstas para el 14F, han abierto un panorama más complejo del que había hasta ahora . Mientras VOX parece afianzarse en Catalunya, a reflujo de la crispación generada por el nacionalismo soberanista, Cs mengua, y el PP no sabe exactamente qué hacer, los grupos independentistas, después del fracaso del prusés, se pelean, se rompen y se reinventan, por mantener la comedora. Por una parte, tenemos los más o menos unilaterales, nostálgicos del pasado de lo que pudo ser, convencidos de que hay que poner más carne en el asador para conseguirlo. Estos van a lo suyo, independientemente de si tienen mayorías suficientes en la población para tener la mínima credibilidad ética. Y de entre estos, los convencidos de que no podrán conseguir la independencia si no se genera más lio, más odio y violencia. Por otra parte, están los que dicen que si entonces no se pudo, pues ahora mucho menos, se toman sus tiempos y piensan en pactar. Un tercer grupo se desmarca

  La pandemia daña por igual las estructuras políticas, económicas y sociales. La digitalización no será capaz de resolver una crisis de esta magnitud. Aunque con algunas dudas sobre su verdadero origen, el virus SARS-CoV-2, una variante del virus del Síndrome Respiratorio Agudo Grave (SARS), más conocido como Covid-19, comenzó su expansión desde la ciudad de Wuhan, capital de la provincia china de Hubei. Concretamente desde un foco surgido en el mercado de Huanan, considerado hoy como el epicentro de la pandemia. Wuhan, una muy antigua ciudad china (se dice que tiene más de tres mil años de existencia), es hoy un importante foco tecnológico con cientos de empresas de alta tecnología que se mueven alrededor de la Universidad de Wuhan y de la Universidad de Ciencia y Tecnología de Huazhong. Un polo tecnológico que nada tiene que envidiar a otros más conocidos de Estados Unidos. Parece comprobado que el Covid-19 se encuentra genéticamente emparentado con otros dos coronavirus,

  En la història de Catalunya hi ha un abans i un després del 26 de novembre del 2020 . Aquest dia, el Parlament Europeu va votar una esmena presentada per la diputada  Diana Ribas  (ERC), en la qual proposava el reconeixement del dret d’autodeterminació de les entitats sub-estatals que reivindiquen la seva identitat nacional diferenciada, com pot ser el cas de Catalunya, però també de Flandes, el País Basc o el Tirol. L’esmena de Diana Ribas va ser rebutjada per 487 vots en contra, 170 a favor i 37 abstencions. Els representants democràticament escollits dels gairebé 450 milions d’habitants dels 27 estats membres de la Unió Europea (UE) van decidir lliurement, per una aclaparadora majoria, que el dret d’autodeterminació -i, per tant, la independència- és improcedent dins de l’àmbit comunitari. De manera estranya, aquesta votació del Parlament europeu   ha passat molt desapercebuda en el debat polític de Catalunya , tot i que té una  importància transcendental . La seva con

  Aquell ‘a por ellos’ de Felip VI que executa al mil·límetre un poder judicial en mans de la dreta més extrema, no desgasta el més mínim el govern espanyol". Venjança, repressió, injustícia... Paraules que l’independentisme repeteix a mode de consol   cada vegada que la justícia espanyola fa allò que tothom sap que farà: retòrcer el dret per castigar la dissidència política i reiterar el missatge que el Borbó va enviar als catalans el 3 d’octubre del 2017.  Aquell ‘a por ellos’ que executa al mil·límetre un poder judicial en mans de la dreta més extrema ,  instal·lat en les clavegueres de l’Estat i amb el vistiplau, per acció o per omissió, del govern espanyol. Però mentre l’independentisme institucional es llepa les ferides  i els presos i les preses polítiques continuen tancats i els exiliats són a milers de quilòmetres de la seva família, Madrid torna a sumar una victòria. El Suprem revoca el tercer grauni el 100.2 als presos polítics  sense que l’estabilitat del gov

  Els polítics catalans -i no només els catalans- sembla que no toquen de peus a terra i que han perdut el món de vista.   No entenen allò més elemental: són on són i ocupen els càrrecs que ocupen per la voluntat sobirana de la gent, expressada democràticament a través de les urnes. Van ser escollits per representar i donar resposta als anhels de la societat; el seu mandat és provisional i té una limitació en el temps, precisament per evitar la temptació dels abusos de poder. Farien bé els polítics nostrats de baixar del núvol on habiten i obrir els ulls al seu voltant.   Constatarien l’enorme trasbals que viu la gent a causa de la pandèmia i les grans dificultats que passa la immensa majoria de la població a causa dels estralls econòmics que provoca. Són comptades les empreses que aconsegueixen resistir l’impacte d’aquesta crisi sanitària i l’empobriment sobtat afecta moltes famílies que fins fa poc eren benestants (petits empresaris, comerciants, autònoms…). El flagell dels

Després del mantra del “dret a decidir”,  que va culminar amb el referèndum de l’1-O i el simulacre de la DUI, amb les doloroses conseqüències que el “procés” ha tingut pels líders independentistes, ara se’ns vol fer combregar amb un nou concepte:  els catalans som una “minoria nacional” i, per tant, tenim dret a ser reconeguts i protegits per la Unió Europea i les Nacions Unides . Un cop més, se’ns pretén enganyar amb un hàbil joc de paraules, com ja va passar amb el “dret a decidir”, que molts se’l van empassar. Aquesta suposada “minoria nacional” són, en tot cas,   els aproximadament dos milions de persones que voten en les eleccions opcions autoproclamades independentistes . Però a Catalunya hi vivim   7,5 milions de persones , de moltes procedències i amb molts accents, cadascuna d’elles perfectament respectable, pensi com pensi, i digna de consideració, sempre que no rebenti les normes de convivència col·lectiva. Per principi democràtic , tots 7,5 milions de catalans som

  La situació és crítica. Ja no ho nega ningú raonable . Ni els mateixos (i)responsables que persisteixen en la seva deriva. Autocrítica? Les seves elucubracions han anat caient una darrera l’altra. Ara ja parlem de la possible tercera onada?. L’angoixa social és brutal, estesa i crònica. Més incerteses, penúries i contradiccions, i més MORTS. Patiment pel llarg calvari de la crisi. Molt tangibles,  irritabilitat, por, ansietat, baixes, pobresa, depressió, i també suïcidis. Cada matí un nou sobresalt, l’ensurt quotidià esfereïdor.  Des del Govern, parlo de Catalunya, no canvien el discurs, ni missatges, ni –pitjor– els fets. Comunicats plens de mantres, i pluja de verbs genèrics: seguir, tractar, mirar, treballar . Parlen de diagnosis des de la distància com si ells no en fossin els autors (la “culpa”, sempre dels “altres”) Mai agrairan prou l’esperpent del Madrid d’Ayuso. Anar fent, qui dia passa calaix empeny, més temps i impunitat. Ocasió esplèndida, pensen, i oportun