Compte, que venen
Ens espanten de petits, ens expliquen contes horribles, utilitzant la por com a escut protector perquè creuen que no estem preparats per a la prudència i la consciència. I així ens eduquen, i després mai no s’és prou gran per superar la por. Ens intimiden, i ens diuen que vindrà el coco i et menjarà, si no t’adorms, si no fas cas. No tindràs regals, perquè els Reis t’estan mirant. No et portis malament, perquè Déu sap el que fas. I així, les normes s’inculquen a foc, no per convenciment sinó per venciment. Vull negar-me, en la mesura del possible, a utilitzar la por per explicar l’horror absolut en tots els sentits que ens assetja com a humanitat amb l’avenç imparable de les dretes i les extremes dretes. Vull que el món es mogui per l’amor i no pel pànic. I que sigui l’orgull de viure en llibertat, i no l’amenaça de perdre-la, el que ens faci obrir els ulls i la boca per veure què ens assetja i cridar que no ho volem. M’agradaria molt no haver de recordar que Hitler va arriba...