Els sicaris del relat

 Surt la Brigitte Vasallo i entra en David Uclés. Ni la deferència d’uns dies de descans hem tingut. Les tesis etnicistes de l’espanyolisme són la joguina preferida de la mena de gent que mesura el seu capital —artístic, literari, acadèmic— en graus d’opressió. I que necessita reiteradament validar la seva condició d’oprimit per a posicionar la seva obra en una contraculturalitat de fireta, amb uns aires de novetat que són el mateix nacionalisme de sempre. No calia que Planeta premiés Uclés amb el Premi Nadal perquè el veiéssim com allò que és: un espanyol que es vincula superficialment a Catalunya per graponejar-ne la tradició literària, buidar-la i, en última instància, assimilar-la.

Per a l’editorial dels Lara, aquesta operació de revisionisme històric —Rodoreda inclosa— és mereixedora de distinció i aplaudiments, òbviament. No és una operació innocent: és política. I David Uclés ho sap quan professa una admiració carrinclona per Barcelona i pels nostres referents literaris; ho sap quan escriu sobre la capital d’aquest país sense tenir-hi cap lligam real —ni voler tenir-lo— i ho sap quan es defineix com a xarnego gratuïtament, posicionant-se.

El xarneguisme se serveix de gent més aviat mediocre perquè identifiquem la seva deshonestedat a una curtor de mires i a una disfunció intel·lectual de fons, perquè la seva pròpia caricatura els faci inofensius. Però no ho són. De fet, que algú com Uclés —nascut a Jaén, ara a Barcelona fent una mena d’Erasmus literari— se serveixi del mot gairebé com a reclam publicitari destapa l'obsessió per la xarnegor com l’eina ideològica que és.

Un artefacte artificial concebut per convertir l’ocupat en opressor i deslegitimar el dret d’existir dels catalans. Que ara la pugui emprar fins i tot l’espanyol que aterra a Catalunya a fer el mec la despulla —encara més— com a etnicisme espanyolista plenament intencionat, perquè a qui se’n serveix ja no li cal ni tan sols remetre’s a l’argument de l’àvia andalusa per contextualitzar la seva condició d’oprimit.

Així, la xarnegor és la mentida que l’esquerra espanyola —nascuda aquí o allà— necessita explicar-se a si mateixa per justificar el genocidi lingüístic i cultural a Catalunya; és el contrafort moral que els permet tenir el mateix projecte nacional per al nostre país que tenia el franquisme i revestir-lo d’aspiracions de justícia i progrés.

Per aconseguir que aquest relat prengui, cal brandar-lo sense descans.

Cal, doncs, mantenir polititzat aquell qui té els orígens —tant se val, ja, com en siguin de llunyans— a Espanya perquè l’espanyolitat continuï sent la identitat amb què escull definir-se. I cal, sobretot, que aquesta definició, que la mirada amb què un s’explica a si mateix, s’exerciti sempre contra la catalanitat.

La hipocresia dels intel·lectuals de la xarnegor rau a presentar el seu marc ideològic com un antídot contra la segregació de la societat catalana, quan, precisament, és el seu marc el que impedeix la integració. La seva és la missió d’aconseguir que mai ningú esdevingui català si no és que pot acreditar una catalanitat pràcticament genètica: ells són els primers i únics interessats en què l’adscripció nacional només pugui funcionar per la via dels cognoms.

Hi estan interessats per a vendre llibres, i per a vestir el seu discurs als mitjans, i per a escalar acadèmia amunt, i per a mantenir la seva aurèola —que és fum— d’unicitat, i de novetat, i de contraculturalitat. Però hi estan interessats, sobretot, perquè són nacionalistes espanyols.

Si una cosa caracteritza els ideòlegs de la xarnegor és, doncs, que són gent especialment torracollons. Però no ho són perquè gaudeixin de fer el mec: ho són perquè l’espanyolisme viu d’inventar-se la ferida de la xarneguitat i furgar-la sense descans perquè, quan calgui anar a les urnes, aquells a qui ells volen descriure com a “xarnegos” mirin la seva ascendència i en tinguin prou per a saber qui és el seu enemic. Si et semblen tocacampanes, i una mica arrauxats i, sobretot, un punt curtets, és que no ets el seu públic.

Però tenen públic: hi ha una part gens negligible de ciutadans al país que necessiten el seu discurs per alimentar i justificar el seu odi a la catalanitat, malgrat ser la catalana la societat amb què conviuen, perquè el seu rebuig sembli la posició íntegra i honrada. En el graponeig d’Uclés a Rodoreda, i a Barcelona, i als referents literaris del país en general, hi ha la mateixa voluntat d’espanyolització que en les tesis de la xarnegor, quan, havent nascut a Catalunya, o crescut a Catalunya, o havent escollit Catalunya com a casa, s’encarreguen de fer-te saber que mai no seràs català del tot.

Són corcons, són sicaris del relat perquè, en realitat, són sicaris al servei d’Espanya.

Montserrat Dameson