Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como maresme

Un rei humiliat per un país digne

Imagen
Una monarquia és, sobretot, espectacle. El seu paper –com cap altre paper de l’esfera pública– depèn de les aparences.  I és per això que una monarquia sempre s’envolta d’aquella pompa que pretén distingir el monarca dels ciutadans. Si el monarca no apareix als ulls de la gent com algú diferent, i superior, la gent comença a qüestionar-se quina necessitat en té. I si la gent es comença a preguntar per quina raó necessita un monarca, aleshores el monarca està acabat. Al món, avui, només queden ja dèsset monarques, divuit si comptem el papa, que és l’únic monarca electiu del món. L’extinció de la institució monàrquica sembla a hores d’ara només una cosa de temps. Especialment si el monarca és polèmic. Felipe de Borbó va rebre la resposta que mereixia de la ciutadania i les institucions catalanes. Va haver d’entrar al Palau de la Música sense pompa, gairebé d’incògnit, amb la policia ocupant d’una manera brutal la Via Laietana i fent per manera de contenir la protesta

Suïssa is not Spain

Imagen
L'exili polític d'Anna Gabriel a Ginebra ha estat una jugada inesperada  a Madrid, que veu com els fronts internacionals del conflicte amb Catalunya es multipliquen i posen en dificultats l'estratègia de l'Estat per liquidar l'independentisme: segons va deixar anar amb suficiència d'un alt magistrat entre amics, l'afer català "es resoldrà als jutjats". L'Estat havia dissenyat una causa general que seria implacable  contra els caps visibles del moviment sobiranista català, tot creient –erròniament, com s'ha demostrat a bastament– que morta la bèstia, mort el verí. Per això el pla passa per bastir un relat mínimament creïble,  tasca que amb penes i treballs fa la Guàrdia Civil, amb informes de "baix nivell intel·lectual". Es presenta l'evolució del procés com una rebel·lió violenta impulsada per un grup de líders que actuaven com una organització criminal. No hi ha base fàctica ni legal, però això no importa. El probl

Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre

Imagen
Forges se ha despachado a gusto Quienes me conocen saben de mis credos e idearios. Por encima de éstos, creo que ha llegado la hora de ser sincero. Es de todo punto necesario hacer un profundo y sincero ejercicio de autocrítica, tomando, sin que sirva de precedente, la seriedad por bandera Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar los unos contra los otros. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.  Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comi

¿Para qué sirve un albarán? ¿Existe la obligación de conservarlos?

¿Qué requisitos deben cumplir los albaranes o notas de entrega?             El albarán es un documento mercantil que sirve para justificar una entrega. No es obligatorio, pero conviene no infravalorar su importancia.                          Con los idiomas ocurren cosas muy curiosas. El castellano es una lengua romance, cuyo vocabulario, en más de un 90 por ciento, proviene del latín. Pero, a veces, en lugar de darle nombre a las cosas en sintonía con el resto de lenguas romances, nos da por acudir a otras etimologías.             Esto no es nada malo, pero a veces causa despiste entre nuestros vecinos latinos.              Es el caso del “albarán”, una palabra de origen árabe.             Se trata de un documento de entrega o transporte que los italianos llaman “documento di trasporto” (documento de transporte), los portugueses “guia de remessa” (guía de remesa) y los franceses “bon de livraison” (bono de entrega, para librar).              Esto no sólo confunde al vecin

Un professor espanyol de dret penal insinua que Llarena podria cometre un delicte tipificat al Codi Penal

Imagen
                                                                              Concretament, l'article 408: Omissió del deure d'impedir o perseguir delictes El jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha ordenat la detenció i posada a disposició judicial de l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel, després que aquesta no hagi comparegut a la citació que tenia aquest dimecres per declarar com a investigada en el procés contra els líders independentistes. El jutge dicta l’ordre de detenció a l’Estat, però encara no fa el pas d’emetre una ordre internacional com li demanava la Fiscalia, l’Advocat de l’Estat i també l’acusació popular de VOX, que volien que obrís ja la via d’una possible extradició. El fet que Llarena no hagi emès l'ordre internacional (en aquest cas no és una euroordre perquè Suïssa no és membre de l'UE) i que, a més, la Fiscalia no hagi recorregut la decisió, han portat a l'advocat Gonzalo Boye, que també és professor de dret processal penal, a

La UE mostra la cara

Imagen
                                                                          Quan als buròcrates de Brussel·les els critiques el dèficit democràtic de la Unió Europea, no s’ho agafen bé. No els agrada. I sovint et diuen que ells són “administració” i no govern. Però els buròcrates de Brussel·les, a més de gestionar, manen, i molt a pesar seu també són govern. Un govern no votat i que no passa controls democràtics perquè el Parlament Europeu és un parlament amb poquíssimes atribucions malgrat la magnificència que l’envolta. I és així com hem d’entendre avui la UE. Estic segur que no és pas com molts somniàvem quan ens pensàvem que aniríem cap a una confederació d’estats, però les resistències nacionalistes han fet d’aquest projecte una cosa estranya en què els màxims responsables són el resultat d’un consens que no és res més que un intercanvi de favors i d’interessos. Totes les peripècies que ha seguit el nomenament de Luis de Guindos a vicepresident del BCE són un exemp

La lengua catalana

Imagen
Resulta, en verdad, curioso que todo lo que José María Pemán escribió en ABC hace cincuenta años sobre el catalán siga siendo tan certero: «Me encuentro –¡otra vez!– el problema del idioma catalán revivido con ocasión de la enseñanza en las escuelas. Pienso que el primer problema del catalán como idioma es calificarlo como "problema". En este caso, como en otros muchos, el problema es el modo de manipular una cosa que en sí misma no lo es. El catalán, en sí, no es un problema: es una evidencia. Lo que ocurre es que las evidencias cobran fisonomía contorsionada de problema cuando son manejadas por los políticos, ¡que esos sí que son un problema!». Es altamente irresponsable hacer creer a los españoles que enseñar en lengua catalana equivale a «adoctrinar». Se puede adoctrinar en cualquier idioma; en castellano, por ejemplo, se está adoctrinando (y corrompiendo) a nuestros hijos de las formas más puercas y miserables sin que nos inmutemos. El catalán