carrostia

Els «copresidents» Torra i Puigdemont i l’expresident Mas ho haurien de saber:  els reis no contesten mai les cartes que els escrivim . Melcior, Gaspar i Baltasar fan el mateix. Potser reben la carta, potser en fan cas o no, però mai, mai, no justifiquen ni els seus silencis ni les seves accions. I no te’n pots queixar, perquè els reis són irresponsables. Penalment, clar... Això ho saben tots els nens i nenes i és de suposar que els adults també. Aquest és el conte infantil que ens expliquen les tradicions i la Constitució espanyola. Per què els dos presidents perseguits i el president tolerat  han comès aquesta ingenuïtat de manual? Primer, perquè alguna cosa han de fer si volen perforar el mur i justificar la calculadíssima operació de menystenir i provocar el rei (als Jocs de la Mediterrània o als premis orfes de Girona), sense excedir-se.  Si el rei no contesta, jo no li adreço la paraula. En segon lloc, busquen reconeixement: el que més mana d’una banda vol p

Amb un sistema judicial en escac per l’arbitrarietat amb què aplica el codi penal   – la sentencia de la Manada   i els presos polítics són tema de discussió internacional-, amb una opinió pública i uns mitjans de comunicació, fora del Matrix madrileny, majoritàriament astorats per l’absència de diàleg i l’abundància de porres, i amb uns líders de la UE obligats a fer cada vegada més contorsions per justificar la   repressió policial,   judicial i política en nom de la unitat d’Espanya,   el règim del 78 es troba a les portes d’una crisi d’Estat sense precedents d’ençà de la Transició.   S’apropa el dia en què la   justícia alemanya   emetrà un veredicte final sobre el president Puigdemont.   Si tot va com preveu el seu equip d’advocats i queda lliure, Espanya haurà fet un ridícul judicial internacional enviant euro-ordres amb delictes falsos i espionatges propis de 'Mortadelo y Filemón'. Però el pitjor de tot és que, havent promès als seus súbdits una peça de caça maj

Sis mesos després de la proclamació de la República, estem guanyant. I ells ho saben. La bèstia ferida ens voldrà fer mal de debò. El que s’ha vist fins ara es multiplicarà per mil. Cal, doncs, tenir les coses molt clares i fer honor, d’una vegada, als compromisos adquirits per la majoria parlamentària. Perquè estem guanyant i ells ho saben. A aquestes alçades de la pel·lícula, malauradament, no confio que el president Torrent s’arrisqui a desobeir la darrera (?) andanada del Constitucional. També dubto que ERC sigui capaç d’apostar per Puigdemont fins les últimes conseqüències. Però, a veure, els partits polítics no s’adonen que, després de l’error de no proclamar la República el 3 d’octubre, mai no havíem tingut una oportunitat com la d’aquests darrers dies per guanyar el combat? Cifuentes, la sentència de la Manada, la imputació de Gallardón, el judici dels nois d’Alsatsu, les sentències que poden anar caient les pròximes setmanes sobre la corrupció sistèmica del

Durant els últims mesos la Llei espanyola ha perdut totalment la seva legitimitat. Les sentencias dels Tribunals espanyols, així com les accións del Ministeri Públic han provocat que la Justícia espanyola es converteixi en una "injusticia legal". Es de esperar que, jutges, fiscals, i membres del Govern español, que son responsables de violacions de drets fonamentals, rendeixin comptes davant un Tribunal internacional per les seves accions. Pels catalans, la República Catalana i la llibertat está propera sempre i quan actuin de forma decidida i coherent, si dubten i accepten les ordres legals/ilegals de l'Estat español, perdrán i mai més tindren oportunitat de fer realitat el nostre dret a un Estat propi. El dret a la autodeterminació del poble català no s'aconseguirà mitjançant l'obediència a Espanya i els seus tribunals, només mitjançant la desobediència massiva a l'Estat espanyol, que, de fet, ja ha perdut tota legitimitat a Catalunya a causa del

Només donant un cop d’ull a la premsa dels darrers temps ens adonem que hem rebut una llicenciatura en dret penal amb dret col·legiar-nos sense haver-nos rascat la butxaca ni en matricules ni en llibres, sense haver assistit a classe, és a dir, tranquil·lament des del sofà de casa amb el diari del dia a la mà. Per exemple, ara sabem que el president Puigdemont ha estat un gran delinqüent. S’ha rebel·lat contra el Govern Espanyol de forma pacífica i tumultuària, saltant-se la Llei espanyola però obeint l’Estatut de Catalunya (que també és una llei espanyola), posant en marxa un Programa electoral que mai ningú va prohibir el qual li va permetre (potser il·legalment, vés a saber) ser investit president de la Generalitat de Catalunya, un càrrec públic que obre totes les portes per esdevenir delinqüent. Pel que sembla el govern espanyol no li agradaven les coses que passaven a Catalunya i es va mirar i remirar amb lupa per veure quants i quins pecats es podien imputar al president

Alemania , tenía que ser Alemania la que viniera a poner cordura. Ya era hora de que alguien marcara una línea y dijera “hasta aquí hemos llegado”. Bien. Era necesario. Porque la escalada estaba resultando insoportable. Y lo cierto es que hablo en pretérito y aún tengo serias dudas de que no sigamos viendo y viviendo esperpénticas situaciones. Me pregunto cómo estarán viviendo tantísimos españoles y tantísimas españolas la noticia sobre   la puesta en libertad de Puigdemont ,  el rechazo del delito de rebelión por parte de la justicia alemana, y la puesta en libertad sin medidas cautelares para los consejeros en Bélgica. Porque después de tanta mentira, de tanta manipulación por parte de los medios de comunicación, esto ha debido caer como un auténtico jarro de agua helada. Estoy deseando ver cómo los tertulianos de turno comenzarán en unas horas a contar la historia a su manera. Ahora la mala será Alemania, y toda la comunidad internacional, claro. Y así, hasta e

Doncs ha estat amb totes les oficines del Diplocat tancades que el conflicte català s’ha convertit de debò en europeu.   No és una paradoxa, són les regles del joc polític i mediàtic: només existeixes si ets un problema. Mentre no ho ets, mentre somrius i omples grans avingudes amb samarretes de colors i demanes hora per explicar-te a les ambaixades, ets un afern intern. És lamentable, però és així.  Val la pena aturar-se en això de l’”afer intern” , una expressió mostrada com un trofeu per l’unionisme polític i mediàtic cada vegada que durant els darrers anys ha estat pronunciada per caps d’estat, ministres estrangers i representants de la Comissió. Val la pena aturar-s’hi, perquè potser ara s’entén millor el que volien dir. Ho tenim escrit en articles ja llunyans. “Catalunya és un afer intern d’Espanya” és una frase que sempre ha tingut dues capes de significat, i el bloc monàrquic només n’ha volgut veure una, la més òbvia: el respecte entre estats que es reconeixen m