carrostia

La derecha española ha sido avisada por algunos de sus más relevantes condotieros de que la exhumación de Franco prevista por el Gobierno es una trampa para que el personal confirme que el PP es el heredero de la dictadura y que en su ADN predominan genes bajitos, con voz atiplada y poco democráticos. El aviso se ha extendido a Ciudadanos, por eso de que a los clones les pasa lo mismo que a las monas que se visten de seda, aunque la seda sea de color naranja. Ni unos ni otros parecen haber hecho mucho caso al consejo. Parten estos áulicos consejeros de que no existe relación alguna entre la derecha actual y el viejo franquismo salvo en la mente calenturienta del rojerío y que, en consecuencia, el plan de remover la pesada lápida del Valle de los Caídos y trasladar a otro lugar la momia que yace debajo es una argucia para establecer un nexo ficticio entre sus líderes y el antiguo régimen, un burdo truco, una colosal infamia. La premisa contiene el error de considerar que el

Fa riure, de tan estúpida, estèril i infantil que és, aquesta cursa en què han entrat Ciudadanos i el PP contra els llaços grocs i les estelades que decoren aquest país en què vivim. Aquests dies de calor enganxosa i insuportable (que no és ni tan enganxosa ni tan insuportable si estàs de vacances i pots anar amunt i avall) he vist estelades i llaços grocs en llocs inversemblants. No només a places i carrers. N’he vist de pintats a l’asfalt de la carretera (i no pas precisament petits), enmig de les rotondes, dalt dels fanals, a parets d’edificis abandonats, als ponts de l’autopista, en campanars, bústies, papereres i, és clar, a les samarretes i jerseis d’un munt de gent. M’atreviria a dir que no pots anar enlloc sense veure’n. Al PP i a Cs, però, els molesten. I en aquesta cursa infantil en què han entrat ara es barallen per veure qui fa més perquè treguin els llaços. La nova portaveu del PP al Congrés, Dolors Montserrat, va anunciar ahir que al setembre presentaran

Tot va passar segons el previst. Cap sorpresa. En 2013 una personalitat del món econòmic, no aliè a la política, em va confessar al seu despatx: “Soraya no està preparada per a la càrrega que li caurà al damunt, perquè Rajoy és un gandul, i descarregarà sobre ella totes les responsabilitats. Mariano deixarà el PP en la ruïna política.” Aquella sentència de la primera hora s’ha complert. L’esquema dels esdeveniments de 1931 ha començat a complir-se amb acarnissada malaptesa: Catalunya en rebel·lia, les esquerres s’apoderen del poder per les bones o per les males (moció de censura antinatura), Front Popular restablert amb un Pedro Sánchez deslligat d’ambició i sense gaires prejudicis (tot l’útil és bo...); una embogida cursa d’exigències dels podemites que patroneja un demagog irredempt; més impostos, més assetjament a les empreses, una temptació en potència de la lluita de classes, de vencedors i vençuts; una RTVE en mans exclusives de l’esquerra per reial decret, la religió

Una de les coses més boniques que ens ha dut, de moment ,  la reeixida moció de censura de Pedro Sánchez ha estat la propulsió supersònica de Ciutadans als afores de la centralitat política. Sí, potser és lleig basar les teves alegries en l’infortuni aliè, però què voleu, en aquests moments ens conformem amb poc.  Pel que veiem aquests dies, a la gent de Ciutadans  el nou ordre de les coses no li està provant gaire. El partit del no a tot (a la recuperació d’una llengua històricament trinxada, a la mateixa nació catalana, a qüestionar marcs polítics, a la convivència cordial amb qui pensa diferent) s’ha caracteritzat per basar el seu discurs en la histèria i la mala maror: la crispació, si no existeix, ja s’encarreguen ells de fer mans i mànigues perquè hi sigui o perquè sembli que hi és. Tot per donar contingut a una tesi. Ara, però, els seus eslògans de partit fresc i regenerador s’han estavellat amb una escena final de suport, fins el darrer alè, al Partit Popular i el seu

Hi ha moltes maneres de classificar els països. Per tòpics, per fílies i fòbies, pel seu poder o influència... Però la més subtil i dura de totes és dividir-los entre aquells que són respectats i els que no. Espanya es va guanyar, entre finals dels 70 i finals dels 90, el respecte del món. Es va fer una «primer transició» força digna, es va despertar l’ànima i la creativitat d’un país reprimit i castigat durant dècades pel franquisme, es van obrir portes i finestres...  En aquells vint anys ens vam agradar: érem un país lliure, pencaire, divers, feliç...   Allò es va acabar el dia que l’aznarisme, en els darrers anys del segle XX, va inocular dos virus tòxics, mortals: la febre dels diners (disfressada de liberalisme) i  el vell i ranci patriotisme espanyol , que no era més que una reedició dissimulada de l’espina dorsal del franquisme. Cert que abans el socialisme ja s’havia deixat podrir per la corrupció i per l’abús de la raó d’Estat (els GAL, per exemple), però Az

Un dels jocs infantils que més recordo era el del mocador. Una mecànica de joc ben senzilla i una combinació d’intel·ligència i rapidesa física garantien tardes de diversió que es volien infinites.  Les normes són molt fàcil d’entendre.   S’hi enfronten dos grups de jugadors col·locats a banda i banda d’un camp. Al mig, l’àrbitre, que és qui sosté el mocador. Davant d’aquest àrbitre, una línia divisòria que separa la meitat de cada equip. Cada equip ha d’enumerar els seus jugadors. L’àrbitre crida un número i el membre enumerat amb ell ha de sortir corrent a buscar el mocador. Guanya un punt l’equip que aconsegueix que el seu jugador torni amb el mocador fins l’extrem on se situa la resta del grup.  El joc, però, té un parell de normes més que són les que el fan apassionant. Si el jugador que no ha agafat el mocador aconsegueix atrapar el que sí que ho ha fet abans que arribi a bon port, el punt és pel perseguidor. És, en la persecució , l’únic moment en què e

Voldria major objectivitat. Escoltan el discurs del Sr Torra i no em venia res de gust sentir als altres grups polítics; però fins i tot sense veure'ls ni sentir.los voldria que aquesta legislatura fos en realitat diferent. Per ordre Sra Arrimadas; ha de saber que el seu cap el Sr Rivera com es diu a Catalunya "pija mes alt" ja se li ha quedat petita, li agraden mes les amples Castillas però dit això un prec: en les legislatures anteriors li valia el de la dreta silenciosa que es repartia amb el Sr Albiol; almenys aquestes eleccions i encara d'obtenir molts vots procedents del PP; li prego que el dels espanyols a Catalunya ho deixi ja per mai mes; el que li costen a Vostès les matemàtiques; té vostè menys vots que els abstencionistes dels que es vol apropiar, i a mes suma els en blanc, els nuls els dels verds i els del Pacma i el Poum. Positivisme Sra Arrimadas; quant sigui al Parlament recordi les manifestacions espanyolistes que van convocar i bo i venir

Cifuentes no ha caído por el máster falso. Cifuentes no ha caído porque para salvarla a ella una universidad falsificara un documento público. Cifuentes no ha caído por mentir. No, Cifuentes ha caído por dos cremas de 20 euros la unidad. Al final siempre es la anécdota. El nivel de exigencia es este. Miente tanto como quieras, pero que no se te pase por la cabeza llevarte dos cremas. Ojo, que llevarte dos cremas que no son tuyas por y para la cara no sólo es feo sino que es delito. Un delito menor, pero un delito. Ahora bien, tenemos que agradecer al caso Cifuentes que nos haya permitido seguir en directo y en tiempo real el funcionamiento de la política y los medios de comunicación del primer cuarto del siglo  XXI . Cuando estalló el caso, Cifuentes lo negó todo y respondió atacando. Con un tono muy convencido, vehemente y haciéndose la ofendida, nos mostró documentos. Lástima que no tenían nada que ver con los documentos que se le exigían. Le pedían el trab