carrostia

Declaració de febrer 2018 En pocs mesos han passat un reguitzell de fets que ens permeten establir certes tesis sobre què és el que cal tenir en compte a l’hora d’elaborar una estratègia que faci possible bastir la República catalana independent. La primera fa referència al   marc en què desenvoluparà la seva activitat el govern català: a)   L’estat espanyol actuarà cada vegada amb més intensitat com a poder ocupant   i incrementarà la repressió. Suposant que es formés un govern i que es derogués l’article 155, aquest serà substituït per l’accentuació del control de les finances de la Generalitat que impossibilitarà qualsevol política social, i l’ús i abús reiterat dels recursos al Tribunal Constitucional que afectarà l’activitat legislativa del Parlament i una persecució penal sistemàtica i perversa de ciutadans i polítics que seran presos com a ostatges. b)   Tots i cada un dels ciutadans de Catalunya, patiran les conseqüències de l’ocupació   en tots els camps de la s

                                                                        Si haguéssim de fer una cronologia de totes les vegades que l'escola catalana ha estat en el punt de mira de l'extrema dreta espanyolista i de les seves corretges de transmissió en els estructures de dominació de l'Estat espanyol (Ciudadanos, PP i PSOE) segurament hauríem de fer un llibre, o una enciclopèdia. Si féssim recull dels cops que l'escola pública ha estat en el punt de mira de la dreta d'aquí, passaria exactament el mateix... Però aquestes no són les intencions d'aquest article i no només per l'extensió o la mida. Sí que pretenc inventariar bona part del que està passant a Catalunya en els darrers mesos al voltant de l'ensenyament en aquest procés de creació de la República. La intenció d'aquest article, dons, és intentar fer una cronologia aproximativa a l'intent de destrucció de l'escola catalana -i sobretot la pública- des de les elits dominants

                                                                                      El procés d’aprimament de la democràcia espanyola és de manual. L’únic que, dins tot aquest procés, se’ns presenta com un interrogant és quan la Unió Europea dirà prou. En algun moment passarà, però no sabem quan. De moment, ja han deixat que el Regne d’Espanya anàs molt més enllà del que alguns, ingènuament, fa només uns mesos, hauríem cregut. Què s’ha fet, des dels òrgans de poder espanyols per carregar-se la democràcia? Vegem-ne alguns passos: Primer:  anar bandejant el poder dels diputats i augmentant el dels no electes. La cosa és ben senzilla. A les democràcies que funcionen com toca els diputats són inviolables, no poden ser jutjats i no poden ser portats a la presó sense l’autorització del parlament del qual formen part. Si un jutge pot imputar un diputat, jutjar-lo i empresonar-lo (o, fins i tot, empresonar-lo sense haver-lo jutjat) és que el sistema polític en qüestió p

El conflicte en marxa sobre la investidura de Carles Puigdemont com a legítim president de la Generalitat posa en relleu la molt diferent   naturalesa   dels contendents i els seus recursos. La condició d'Espanya com a Estat de dret mai ha estat molt clara però, al dia d'avui, és inexistent . Gràcies a l'aplicació del 155 i circumstàncies concomitants, Espanya és una dictadura, perquè dictadura és el règim que concentra tot el poder a l'executiu (i en la voluntat del seu cap o president que ho és d'una autèntica banda de malfactors), anul·lant el legislatiu i el judicial, que està a les seves ordres. La dictadura es recolza a més en un control absolut dels mitjans de comunicació, al servei incondicional de la política del govern.  La dictadura gaudeix del suport de l'oposició. Suport actiu en el cas del PSOE, convertit en el botons del PP; així com de C’s que és   la cara falangista   de la dreta oligàrquica; i   passiu   en el cas de Podemos, que

Senyor, Vostè i jo no ens coneixem, tot i que podríem. Tenim gairebé la mateixa edat, hem viscut – o vivim encara – a la mateixa ciutat, gaudim de la bellesa del Pirineu en els nostres dies de descans i si hem de fer cas a allò que tots dos hem estudiat, vull creure que compartim també una certa passió pel món del dret. Tenim també alguns coneguts comuns que, abans de veure com es desenvolupaven els fets, em deien que tenien una bona opinió de vostè i el consideraven una bona persona. Li explico tot això per dir-li que, per mi, vostè tenia una pressumpció d’humanitat, sentit de la justícia,  capacitat jurídica i coneixement de la societat catalana suficient per fer la seva feina amb solvència. Una persona que comparteix tantes coses amb mi -pensava- s’ha de guiar, al marge del que un i altre pensem,  per uns valors sòlids i equànimes i un alt sentit de la justícia. Però és evident que amb les resolucions que vostè ha dictat en relació al Vicepresident Junqueras, el Conse