carrostia

La gran contradicció del jutge del Tribunal Suprem  Pablo   Llarena   és, segurament, justificar totes les seves decisions, que han de ser judicials, amb arguments polítics. De fet, les seves interlocutòries han estat a bastament comentades per experts, per polítics, tertulians, que s'han posat les mans al cap per com   Llarena   no ha intentat dissimular la separació de poders. Bona part de la instrucció fins ara del magistrat s'ha centrat a decidir si deixa o no en llibertat els presos polítics. A més, ha imputat nous investigats, ha demanat els sumaris a Catalunya i ha desactivat les ordres europees i internacionals de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. En pràcticament totes les seves accions hi ha contradiccions destacades. Deixar o no l'escó Si rellegim les interlocutòries de   Llarena,   trobarem arguments diferents per argumentar la mateixa decisió: no deixar sortir els presos en llibertat.  L'exemple més cla

En moments de dificultats, tribulacions i incertesa tendeix a imposar-se el desànim, llavors és convenient recórrer a les paraules dels poetes per veure que no tot està tan malament com es pensa i esvair qualsevol ombra de dubte sobre el futur. En efecte, en circumstàncies molt més adverses que les actuals, Salvador Espriu (1913-1985) escrivia el 1968 el poema  El meu poble i jo , en homenatge a Pompeu Fabra, mort a l’exili de Prada de Conflent el 1948, a qui denomina mestre de tots. Eren moments durs en què “bevíem a glops / aspres vins de burla [...] / Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo”. I, tanmateix, “tenim la raó / contra bords i lladres [...] / A baixar graons / de dol apreníem / [...] Davallats al pou, / esguardem enlaire / [i] ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo”. Ara la situació no és la mateixa que fa mig segle i el futur segueix estant per escriure, potser no tan ràpidament com alguns voldrien o esperaven. S’ha fet un ca

Ho trobo, senyor Llarena, francament indignant. Decebut, desenganyat, enfadat, desil·lusionat, disgustat o emprenyat són adjectius que se’m fan curts. Perquè el que realment estic és indignat, irat, atònit, rabiüt, furiós i, si ho voleu dir així, colèric. Com carai podeu dir el que dieu en la interlocutòria d’ahir (o com carai se n’hagi de dir) que serveix per mantenir Jordi Sànchez a la presó? On s’és vist? Un dia, molts mesos enrere, l’aleshores conseller de la Presidència, Francesc Homs, va dir que arribaria un moment en què ens prohibirien fins i tot pensar. Doncs a mi em sembla que aquest dia ja és aquí. Perquè el jutge del Suprem Pablo Llarena (a mi sempre em surt escriure Llanera, potser per allò d’ El Llanero Solitario  que probablement ell es pensa que és); aquest senyor, deia, considera que Jordi Sànchez ha de continuar a la presó perquè “persisteix el risc de reiteració delictiva”, entre d’altres raons perquè Sànchez “manté el seu ideari” en un context en el

Aquesta és la quantitat de vots a favor de la independència en les eleccions del 21 de desembre passat. Majoria relativa electoral i absoluta parlamentària. Aquesta és  la roca contra la qual s'estavellen les agressions del nacionalisme espanyol en les seves múltiples varietats . Per això prefereixen ignorar-la, silenciar-la, com han fet els audaços artistes en la gala dels Goya; presentar-la a través dels seus mitjans servils com una conspiració d'un grapat de provincians, com ha fet el grapat de provincians ben pagats de Tabarnia; reduir-la al deliri d'un sol home a Brussel·les, com somia el deliri d'un home sol a La Moncloa, centre operatiu de la Gürtel.  Cada cop més agressiu, el nacionalisme espanyol en la seva forma de bloc del 155 (B155) és a dir, el govern, el PSOE, Ciutadans i el vergonyant suport de Podem, va donar un cop d'Estat per posar fi abrupte a l'independentisme català que ell mateix havia suscitat amb la seva política autoritària,

Ho entenc; la sensació és que no ens sortirem i que tot va pel pedregar. Quina llàstima. Bé, què hi farem... Tantes il·lusions frustrades, tanta energia i capital humà malbaratat. I ara ens adonem que ningú ens estima, que ningú ens vol. El desànim és tan gran que l'alcaldessa Ada Colau va muntar un acte d'ensabonament a John Hoffman al Saló de Cent perquè no tingui temptacions d'emportar-se el Mobile World Congress a una altra ciutat. I això que l'alcaldessa, quan no era alcaldessa, estava en contra del congrés! I Hoffman ens diu que "no acabo de veure el sentit de l'acte. A nosaltres no ens heu de convèncer. Ho teniu tot per a l'èxit". I acaba amb una frase lapidària: "Sou vosaltres els que us heu de reconvèncer; no féu cas dels sorolls i recupereu la confiança en vosaltres mateixos" I tot això Hoffman ho diu davant les autoritats que posen els ulls com a plats. El màxim responsable del MWC es pregunta

Per primer cop des de l’ajornament del debat d’investidura de Carles Puigdemont per part del president del Parlament, Roger Torrent, torna a respirar-se un cert optimisme entre les forces de la majoria independentista del Parlament. Les converses han estat constants per tal de reconstruir la complicitat al voltant de l’objectiu de formar el govern que respongui més fidelment al mandat de les eleccions del passat 21-D i que alhora pugui posar fi a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i, amb ell, al segrest de les institucions de govern catalanes. Tots dos objectius són igualment importants en termes de legitimitat democràtica i de pràctica política i les negociacions per assolir-los semblen ara ben encarrilades, si ens atenim al que transcendeix i al to de les declaracions.  Aquesta és una bona notícia, perquè Catalunya i els seus ciutadans mereixen un govern que respongui al mandat democràtic emès a les urnes i que atengui les urgències, les necessitats i

L'Estat espanyol viu en una situació d'excepcionalitat . Regeix la Constitució de 1978, però no regeix perquè està suspesa en una part territorial del país, Catalunya, gràcies a un article, el 155, una llei de plens poders i de dictadura de fet, encara que tingui el sarcasme de dir-se "dictadura constitucional" o, com tradueixen els obsequiosos mitjans de comunicació -pràcticament tots- de protecció de la Constitució. També està suspesa en la seva totalitat institucional, ja que s'aplica a tots els actes del govern i les institucions amb les que aquest es relacioni. Catalunya no es pot autogovernar per exclusiva voluntat de Rajoy. El Parlament tampoc legisla gràcies al mateix individu, que l'ha substituït personalment amb el beneplàcit de l'oposició PSOE, Ciutadans i, encara que vergonyosament, també Podemos. Els tribunals, el Suprem i el Constitucional secunden la política del govern i intenten disfressar amb argumentacions jurídiques les seves a