No és l’economia, estúpids!

Presupostos ¿que es aixo?

 “Sense pressuposts, aquest 2026 el sector privat i també el públic continuaran fent la seua, i no passarà res”

Quan el govern de la Generalitat ha decidit que torna de vacances un dels objectius que s’ha marcat en la primera compareixença pública la consellera portaveu Sílvia Paneque ha estat l’aprovació “absolutament prioritària” dels pressuposts de 2026, que haurien de quedar enllestits durant aquests mesos perquè pogueren entrar en vigor al gener de l’any vinent.

Les darreres eleccions al Parlament es van fer el maig del 2024 i el president en aquell moment, Pere Aragonès, les va convocar precisament per no poder pactar els d’aquell any. Salvador Illa ha mostrat la mateixa impotència a l’hora de trenar les aliances necessàries aquest 2025. El govern d’Aragonès va aprovar-ne els darrers –els darrers aprovats fins ara– l’any 2023, després de l’espantada de Junts i la substitució del conseller d’Economia Jaume Giró per Natàlia Mas. Un acord amb el PSC i els Comuns va permetre la triangulació necessària. La jugada ha estat irrepetible. El 2024 i el 2025 la Generalitat ha aplicat política sense el coixí econòmic necessari. Almenys en aparença. I l’any que ve la mancança es podria allargar 365 dies més.

A aquestes alçades del drama i malgrat les declaracions, sovint lúgubres, dels agents econòmics, si alguna cosa s’ha fet diàfana, és que les pompes antigues ja no són vigents. Durant anys vam sentir que la principal llei de cada exercici era exactament la pressupostària. I no. O potser sí, però això facilita una imatge irrebatible: la incapacitat per establir majories parlamentàries dels governs actuals tant a Madrid com a Barcelona. La política ha canviat per a mal.

No aprovar pressuposts equivalia abans a conjurar una plaga bíblica que rosegaria els serveis públics i a quedar a la intempèrie política de la manera més descarnada. Això va venir a dir Pere Aragonès quan va avançar les eleccions i això ha desmentit en la pràctica i el cap ben alt Salvador Illa, que podria passar a la història com el primer president de la Generalitat que no n’ha aprovat cap i que escura la legislatura de pròrroga en pròrroga. I els mestres, els mossos i els metges cobren!

Si aquesta és la situació a Catalunya, la d’Espanya no se’n va gaire lluny. Els darrers pressuposts que va aprovar el govern de Pedro Sánchez van ser igualment els corresponents al 2023. Des que el PSOE va formar govern després de les eleccions del mateix any, la gesta no s’ha tornat a repetir. De fet, Sánchez podria ser també el primer president espanyol que no n’aprova cap al llarg del seu mandat, encara que en el seu cas acabar legislatura semble bastant més improbable.

Fins ara Salvador Illa ha ensopegat amb reticències retroalimentades entre republicans i comuns per arribar a un pacte pressupostari. El cas d’Esquerra sembla bastant més complicat perquè Oriol Junqueras ha condicionat personalment aquest acord al “finançament singular”. El finançament singular a Catalunya és tan críptic com el misteri de la Santíssima Trinitat. Siga com siga, és ben improbable que aquesta improbable aliança, que depèn del govern de Pedro Sánchez i de majories parlamentàries, es concrete en alguna cosa que no tinga ulls de lluç.

Així, doncs, tot fa pensar que tampoc hi haurà pressuposts a Catalunya per al proper 2026. I el cas és que ja quasi ningú s’immuta, més enllà de fer servir aquesta incapacitat pressupostària per denunciar públicament la del govern. No hi haurà pressuposts el 2026 a Catalunya si no és que Pedro Sánchez fa un quíntuple salt mortal i convenç Esquerra Republicana de ves a saber què. Sense pressupost, el sector públic i el sector privat a Catalunya faran la seva. 

En aquest àmbit, no és l’economia, estúpids! 

Vicent Sanchis