Les classes treballadores davant d'una nova crisi

 L'impacte de la pandèmia de la Covid-19 va més enllà de la salut i ha posat en qüestió estructures socials com el món laboral.

La situació actual del mercat laboral no és únicament resultat del confinament, sinó que obeeix a dinàmiques de llarg termini, que han transformat les condicions del món del treball a través de canvis en l’especialització productiva del territori (fruit de la globalització i de les decisions de les elits econòmiques i polítiques) i en les formes d’organització de l’empresa i del treball. 

Hi han impactat també les polítiques públiques laborals, així com la gestió macroeconòmica i financera, les polítiques industrials, educatives o migratòries.

Potser un exemple ens ajuda a entendre-ho gràficament: hem passat de ser la fàbrica d’Europa a ser un gran centre d’atracció turística internacional. 

Hem passat d’empreses integrades a empreses xarxa, de polítiques keynesianes a polítiques neoliberals. 

La realitat sempre és molt més complexa que els eslògans; però, en tot cas, fa molts anys que les regles del joc laboral s’han alterat i han afeblit els drets i les condicions de treball.

Un mercat laboral fragmentat

Un dels resultats d’aquesta alteració és una forta diferenciació entre grups d’assalariats, que no es limita a la dualitat entre persones amb contracte fix o temporal, sinó que inclou també molts altres elements. 

Els assalariats es troben fragmentats segons que treballin en el sector públic o en el privat, en una empresa gran o petita o en una empresa central o subcontractada. 

La diferenciació continua amb el grau d’estudis, el gènere, l’edat, la nacionalitat o el grup ètnic.

Totes són divisions en què tenen un paper essencial les polítiques empresarials facilitades per les polítiques reguladores. 

Les divisions objectives de les condicions laborals sovint tenen implicacions subjectives en com cada persona viu la seva experiència laboral. 

Una gran part de les dificultats de l’acció sindical tenen a veure amb aquesta diversitat de condicions objectives i subjectives, i es concentren en els segments de treballadors amb més estudis i en els sectors amb condicions laborals més degradades.

L’única certesa és que som a la primera fase d’una nova crisi laboral de duració imprevisible

Aquesta segmentació, que ja és estructural, s’ha manifestat també en l’impacte social i sanitari de la pandèmia, que reprodueix pautes de desigualtat que impedeixen tractar el món laboral com un tot homogeni. 

A l’hora d’analitzar l’impacte de la Covid-19 en el mercat laboral, cal considerar, a més, un altre aspecte. 

Si en l’àmbit sanitari preval la incertesa sobre la duració del problema, en l’àmbit econòmic i laboral la incertesa és superior.

Al començament de la crisi sanitària es preveia que l’activitat aturada pel confinament es reprendria a mesura que aquest s’alleugés. Tanmateix, l’escenari ha canviat i es tenen en compte moltes altres variables. 

Estem vivint una època de nous confinaments, més o menys estrictes, i per tant de noves aturades. No sabem en quina mesura la pandèmia transformarà hàbits i comportaments, o en quina mesura els costos generats en la fase d’aturada poden resultar difícils de recuperar en el curt termini generant nous ensurts econòmics. 

No sabem tampoc si l’endeutament públic que avui serveix per pal•liar la situació donarà lloc en el futur a un nou cicle d’austeritat, com ja va passar del 2008 al 2010, i reforçarà la situació de crisi. 

Per acabar-ho d’adobar, només disposem d’estadístiques fiables fins al juny del 2020. L’única certesa que tenim, o una de les poques, és que ens trobem en la primera fase d’una nova crisi laboral d’una intensitat i d’una duració imprevisibles.

Forçats a la inactivitat

L’impacte més directe de la crisi és la caiguda de l’ocupació i l’increment de l’atur. Les dues qüestions estan relacionades, però no són lineals. 

No totes les persones sense un lloc de treball estan aturades en la definició estadística actual. Només ho estan les que busquen feina activament, és a dir, fan alguna activitat directa com apuntar-se a empreses de treball temporal, fan un curs de formació o fan entrevistes per trobar feina. 

En moments de crisi, una part de les persones sense feina deixen de buscar-ne perquè no tenen expectatives de trobar-ne, fenomen que es coneix pel “treballador desanimat”.

En el context actual, aquesta resposta és lògica: no es pot buscar feina quan les empreses estan tancades o confinades. Per això l’impacte de la caiguda de l’ocupació ha estat més fort que el creixement de l’atur. 

Ho reflecteixen bé les dues fonts que s’utilitzen per mesurar la situació: l’Enquesta de Població Activa (EPA), que mesura estadísticament l’ocupació i l’atur, i la combinació de dades administratives dels registres d’afiliació a la Seguretat Social i d’atur registrat. 

Segons l’EPA, fins al segon semestre del 2020 s’han destruït 204.000 llocs de treball respecte al mateix període del 2019 (i 251.000 respecte al quart trimestre del 2019) i, en canvi, el nombre de persones en atur només ha pujat en 41.600 respecte al 2019 (67.000 respecte al quart trimestre del 2019). 

Una bona part de la destrucció d’ocupació s’ha traduït en inactivitat forçosa.

Els joves, els més afectats

Si analitzem la situació amb més detall, comencem a entendre millor el procés.

La reducció del mercat laboral ha impactat, fonamentalment, en els joves. En estar entrant al mercat de treball, són els primers a quedar-ne fora quan es col•lapsa. 

A més, són una força de treball fonamental en sectors tan volàtils com les activitats de lleure estacional. També molta població immigrant adulta es troba en aquesta situació. I encara pitjor, ja que sobreviu gràcies a activitats informals (cures de persones grans, reciclatges informals, etc.) que durant el confinament es van esvair i van provocar l’emergència d’unes franges de pobresa submergida que havia estat ignorada.

Les franges de població adulta, en general, estan patint menys la crisi, fonamentalment, perquè la mesura estrella del Govern, l’aplicació com a tallafoc dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), ha funcionat prou bé i ha impedit la destrucció de molts llocs de treball. 

Només cal veure que la reducció de l’ocupació, de l’ordre d’un 5% en comparativa anual, és molt inferior a la caiguda de l’activitat econòmica (de l’ordre del 12%), diferència que no es produïa en els pitjors períodes de la crisi anterior. 

Les dades d’afiliació a la Seguretat Social mostren una caiguda d’unes 100.000 afiliacions en el pitjor moment (el mes d’abril), un modest 3%.

L’impacte de l’aturada s’ha concentrat en els llocs de treball de temporada i de cap de setmana

Les limitacions dels ERTO

No obstant això, els ERTO, que han preservat els llocs de treballs estables, han deixat fora la massa de llocs de treball de temporada, molt importants en volum en una economia tan estacional com la nostra. 

Les desigualtats no es redueixen només al tipus de contracte, sinó que també depenen del tipus d’activitat. 

No han tingut la mateixa situació laboral els treballadors no manuals, que han pogut teletreballar i protegir-se de contactes inadequats (si bé això obre noves problemàtiques com la jornada laboral i la conciliació), que els treballadors manuals, essencials per mantenir la vida quotidiana de molta gent i molt més exposats al contagi. 

En el sector públic català, per exemple, on proliferen molts contractes temporals, la majoria s’han mantingut. 

L’impacte de l’aturada s’ha concentrat en els llocs de treball de temporada, de cap de setmana i de puntes d’activitat que s’han evaporat. Amb el pes que té l’activitat turística al país (hostaleria, comerç turístic, activitats de lleure o transport) és previsible que la situació empitjori amb les dades del tercer trimestre.

El context, per tant, és una depressió econòmica que impacta de manera desproporcionada a mesura que el lloc de treball és pitjor en termes de salari, d’estabilitat, de tipus de contracte i d’estatus social. I que deixa fora de protecció el segment més baix de la piràmide ocupacional. 

Això, però, va ser només la primera onada. 

Els ERTO no seran indefinits. 

És possible que empreses que van aguantar la primera onada acabin optant pels expedients de regulació d’ocupació, ja no temporals, en un futur pròxim, i es consolidi encara més un model de desigualtats que, com ja hem dit, prové de trajectòries anteriors. 

Només un canvi de rumb en les polítiques públiques ho pot evitar i, sobretot, una mobilització social que sigui capaç de superar el fraccionament que existeix entre els diferents sectors de les classes treballadores.

Albert Recio