Com emprendre un gir radical cap a formes de vida que no destrueixin la vida?

Enmig d'una triple crisi ambiental, sanitària i econòmica, la humanitat haurà de decidir entre un capitalisme sense ànima o un nou model basat en l'economia plural.

Un planeta devastat ambientalment, unes societats empobrides, unes economies que trontollen, unes saluts fracturades, un creixement al servei d’uns quants. 

Una pandèmia, la Covid-19, que reflecteix les ombres d’un capitalisme global sense ànima, sense ètica, sense futur. Triple crisi —ambiental, sanitària, econòmica— ferint desigualment la humanitat, despullant-la de les fragilitats que es creien conjurades, com a mínim a Occident, i que l’aboca a decidir: cruïlla de camins.

El primer camí és aquell representat, segons Walter Benjamin, per l’Huracà del Progrés que empeny l’Àngel de la Història: un capitalisme desbocat i amb les ales tan enredades que no pot aturar-se, malgrat les runes que deixa enrere, i que avui aposta per una solució tecnològica i verda per seguir acumulant a partir de les seves contradiccions socials i ecològiques. 

Un segon camí: el definit per Bertolt Brecht com la “barbàrie que neix de la barbàrie”, o el feixisme que neix del capitalisme en crisi.

Tot això són les respostes autoritàries i lliberticides que pretenen retornar a un fictici ordre anterior i pur, sacrificant —com el Moloch canaanita— els “éssers més propers a la matèria”: migrants i refugiats, dissidents polítics i sexuals, qualsevol població minoritzada i deshumanitzada per motius nacionals, culturals, religiosos o socials. 

Una estratègia que, molt sovint, persegueix apropiar-se de recursos naturals, o disciplinar la força de treball productiva i reproductiva en nom de preservar el domini d’un capitalisme de classe, patriarcal, racial i colonial.

Finalment, entre falses bifurcacions, existeix una tercera ruta representada —entre altres relats i deesses dels cinc continents— per la Gaia de James Lovelock i Lynn Margulis: un planeta complex, amb la seva biosfera i atmosfera, les seves terres i oceans; una totalitat que crea i recrea un entorn físic i químic òptim per a la vida. 

Aquest darrer és l’únic camí que pot inspirar els processos polítics, econòmics i socials que garanteixin la reproducció emancipadora de la Vida.

El 2014, al manifest Darrera crida s’hi escrivia: “El nostre nivell de producció i consum s’ha aconseguit al preu d’esgotar els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra”. 

Set anys després, estem immersos en una pandèmia que és conseqüència i causa d’una crisi planetària de caràcter sistèmic. 

Com emprendre un gir radical cap a formes de vida que no destrueixin la vida?

Entre les grans revolucions polítiques (necessàries) que aboleixin el capitalisme global i les petites revolucions personals (imprescindibles) que desconstrueixin el capitalisme íntim, com activem col•lectivament el camí de la Democràcia Econòmica i la Transició Ecosocial? 

Com fem una Economia per la Vida?

Democràcia econòmica i Transició Ecosocial

Sigui per “col•lapsar millor”, que diria Jorge Riechmann, o per obrir vies de sostenibilitat integrals i perdurables, cal modificar les polítiques econòmiques actuals i desplaçar el mercat capitalista de la tasca reguladora de l’economia, vers institucions socials amb més capacitat de servir el bé comú. 

Com el sector públic, l’Economia Social i Solidària, el sindicalisme, el treball de cures, així com un sector privat amb lucre limitat o que durant la crisi de la Covid-19 hagi actuat amb responsabilitat social, laboral i ambiental. 

Aquesta és la proposta de fons del Pacte per una Economia per la Vida, impulsat per l’Associació d’Economia Social de Catalunya i subscrit per més de 400 organitzacions i persones. 

L’objectiu: un Nou Model Econòmic basat en una Economia Plural Transformadora.

La proposta incorpora un vessant de nou paradigma: promou una diversitat econòmica d’utilitat social que es reforça i reequilibra: pública, cooperativa, social, comunitària, reproductiva, local. 

No privilegia el lucre, ja que l’economia ha de satisfer prioritàriament les necessitats del conjunt de la societat i proporcionar salut, renda, cures, habitatge, alimentació, educació, cultura, proveïments energètics i protecció social de manera universal; tot garantint els béns i serveis indispensables per a la dignitat de la vida.

En tot plegat, hi ha també un vessant de planificació estratègica, democràtica i participada de l’economia: per un sector públic robust i cogestionat, orientat a la redistribució de la riquesa i als serveis bàsics; un model productiu basat en la relocalització, la democratització i la transició ecosocial de les activitats econòmiques, i un model reproductiu que garanteixi universalment les cures i les democratitzi. 

I una proposta tàctica: el Pacte català per una Economia Per la Vida, entre actors socioeconòmics plurals, que fixi les línies mestres del Nou Model Econòmic i d’on emanin òrgans nacionals i municipals que supervisin i avaluïn les polítiques econòmiques plurals i transformadores.

En quina direcció? 

Relocalització econòmica: d’un sector industrial reorientat a l’impacte social i ambiental positiu, especialment en camps com les energies renovables, el transport públic, el tèxtil, els béns de consum duradors o la gestió de residus.

D’un sector comercial, distributiu i logístic que mancomuni infraestructures, dignifiqui ocupacions i faci front al capitalisme de plataforma. 

D’un sector agrari reorientat als cicles curts i a la sobirania alimentària. 

D’uns serveis redirigits al desenvolupament local endogen. 

I d’un sector de la construcció com a eina d’ecorehabilitació dels habitatges, i d’un nou ordenament territorial resilient a l’emergència climàtica i residencial.

Cal augmentar la sobirania econòmica catalana, sobretot en els àmbits alimentari, energètic, tecnològic i financer.

També democratització de l’estructura econòmica, productiva i reproductiva.

Millora de les condicions laborals, sobretot en sectors essencials com el sociosanitari, el comerç, la distribució o la producció agrària. 

Nacionalització i municipalització de serveis bàsics i de sectors estratègics.

Enxarxament d’autònoms i de pimes. 

Aprovació de la Llei d’economia social i solidària. 

Impuls de models sociosanitaris, educatius i de cures de propietat i gestió pública, concertant serveis amb entitats sense ànim de lucre, iniciatives comunitàries o cooperatives. 

En l’àmbit domèstic: democratització i corresponsabilització del treball reproductiu; així com drets laborals i regularització de les treballadores de la llar.

En tercer lloc: Transició Ecosocial de l’economia. 

Per a la reconversió planificada de la indústria turística, automobilística o immobiliària, són bàsics instruments com una banca pública, la participació pública industrial, la transformació de societats mercantils en cooperatives, el suport de les finances ètiques i mesures perquè els treballadors no carreguin el cost de la transició. 

Com afirma Yayo Herrero, “tota mesura ecològica que no estigui pensada des del punt de vista de la justícia social corre el risc de crear més desigualtats”.

També, sobretot entre el sector públic i l’Economia Social i Solidària, cal desplegar Sectors Estratègics Ecosocials, com els proposats per Eva Vilaseca: transició energètica renovable, centrada en l’autogeneració i en la producció descentralitzada; mobilitat i logística sostenible; agroecologia i sobirania alimentària; economia circular, amb el tancament dels cicles de producció i de consum, o gestió de l’aigua. 

També l’impuls de l’economia social del coneixement, la cultura o la comunicació cooperativa.

L’Economia Plural Transformadora, orientada a la Democràcia Econòmica i a la Transició Ecosocial, cerca reorganitzar l’economia cap a models socialment i ecològicament justos. 

És una estratègia necessàriament complexa, ja que pretén fer front a una crisi global ecològica i socioeconòmica; a un capitalisme hegemònic amb una forta capacitat de reinvenció i a unes complicitats polítiques amb els grans lobbies.

Per fer-la possible, caldran àmplies aliances, visió estratègica, múscul socioeconòmic i contundents mobilitzacions socials.

Ivan Miro