Doncs vinga, espavilem!
El sobiranisme català, té dos problemes greus: la
desorganització estratègica i la manca d'una política de comunicació comuna.
Em centro en aquest darrer punt. Qui fa què en la comunicació
internacional?
Els suport internacional és escàs, sobretot pel que fa als
estats i els polítics en actiu.
Això no és un gran problema. .
Jacques Delors, president de la Comissió Europea, va fer unes
dures declaracions contra la independència d'Estònia, Letònia, Litània i
Ucraïna l'any 1990.
Delors deixava clar que les repúbliques soviètiques que
aspiraven a la independencia no tindrien mai el suport de la CE.
Nosaltres respectem la sobirania i la situació política de
tots els països, inclosa la Unió Soviètica’.
Paraules similars a les usades per
Merkel en el cas català
El 7 de setembre del 1991, un any i tres mesos després de les
paraules de Jacques Delors, els països membres de la Comunitat Europea
reconeixien la independència dels països bàltics i Ucraïna. I Delors es va
quedar tan ample.
D'exemples com aquest
n'hi ha uns quants.
Però una cosa sí van fer els bàltics, i és una gran
estratègia comunicativa per a l'època que encara s'estudia en alguna
universitat nord-americana.
I Catalunya també ho va fer.
Però ho dic en passat perquè, una vegada més, l'estratègia i
la comunicació han tornat a fallar.
Recordem alguns fets recents però que a causa de la
immediatesa potser hem oblidat.
A veure, Òmnium Cultural va impulsar ara fa uns anys una
magnífica campanya en què una sèrie de personalitats demanaven que es deixés
votar als catalans.
La campanya es deia Let Catalans Vote.
Doncs bé, a aquest manifest s'hi van afegir -es diu ràpid-
sis premis Nobel de la Pau: Ahmed Galai, Rigoberta Menchú, Jody Williams, Dario
Fo, Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel. A part, 45 personalitats de primer
nivell s'hi van adherir mesos després.
Recordem alguns noms?
Yoko Ono, Peter Gabriel, Silvio Rodríguez, Éric Cantona, H.
Stóitxkov, Irvine Welsh, José Bové, Peter Jambreck (pare constitució
d’Eslovènia), Heiner Flassbeck (exsecretari d’estat del Ministeri de Finances
d’Alemanya), Gerry Adams, Viggo Mortensen, Joan Baez, Susan George, Noam Chomsky, Ken Loach, Andrea Camilleri, Zygmunt
Bauman, Paul Preston, Hu Jia (personatge molt rellevant), Ambler Moss, A. Lobo
Antunes, Ignacio Ramonet, Harold Bloom i un llarg etcètera.
Aquest va ser el primer grup que va donar
suport a Catalunya.
Per cert, que ningú es confongui. Aquests sis premis Nobel de
la Pau i les 45 personalitats internacionals no estan, públicament, a favor de
la independència de Catalunya, però sí a favor del "desig d'exercir el
dret democràtic a votar sobre el seu futur polític". Res més.
1-O. El ministre d'Exteriors espanyol Alfonso Dastis nega les
imatges de violència policial motiu pel qual el prestigiós diari britànic The
Guardian el situa entre els dirigents “autoritaris” del món al costat de
Nicolás Maduro i Bashar al-Assad.
Les imatges són ben reals.
I ho són tant que hi ha un posicionament molt clar de 24
premis Nobel de diverses àrees que denuncien en una carta enviada a la Comissió
Europea les "escenes de brutalitat policial" que van tenir lloc per
intentar impedir el referèndum.
La gent es mou ràpid.
Aquests 24 premis Nobel que demanen una negociació urgent
són: Jody Williams (premi Nobel de la Pau), Mairead Maguire (pau), Betty
Williams (pau), Sheldon Glashow (física), Adolfo Pérez Esquivel (pau), Yuan T.
Lee (química), Dudley R. Herschbach (química), Robert Huber (química), Rigoberta Menchu (pau), Frederik Willem de Klerk
(pau), Richard J. Roberts (medicina), José Ramos Horta (pau), Peter C. Doherty
(medicina), Gunter Blobel (medicina), Tim Hunt (medicina), Shirin Ebadi (pau),
Peter Agre (química), Elfriede Jlinek (literatura), J. Robin Warren
(medicina), Jean Marie Gustave Le Clezio (literatura), Jack W. Szostak
(medicina), Tawakkol Karman (pau), Leymah Gbowee (pau) i Bengt Holmstrom
(economia). Repeteixo: són premis Nobel!
I ara, la pregunta:
Què n'hem fet de tots aquests suports?
Estratègia i comunicació fallides.
Ens hem adormit. Què hem de fer ara?
Reunir alguns premis Nobel a BCN, no un
de sol sinó varis, per denunciar que a un país de la UE hi ha empresonats i
exiliats per les seves idees polítiques. Greu!
Qui ho d'organitzar? ANC, Òmnium,
universitats...
A part de la conferència, ens caldria
després una multitudinària roda de premsa amb mitjans internacionals.
No hem de demanar suport a la
independència, sinó que denunciïn (com ja han fet alguns) el retrocés de les
llibertats.
Potser encara tenim més suports a la causa catalana.
En tot cas, i veient com està la situació (empresonaments,
exiliats, repressió i regressió llibertats) considero urgent activar la carta
d’aquests activistes per a què es facin ressò del que està succeint al nostre
país.
Donar suport a la independència per a algú és complicat, però
en el cas que ens ocupa estem demanant respecte als drets humans i contra els
empresonaments i la judicialització de la política.
I alguns ja es van posicionar obertament contra la repressió
de l'1O.
Si les Repúbliques bàltiques haguessin tingut el suport de
sis premis Nobel de la Pau a les seves aspiracions nacionals ho haurien
celebrat com una gran victòria.
Nosaltres, en canvi, tenim suports, tenim gent que se la
juga, que es mulla, i no els fotem ni cas. Per què?
Per la nostra manera de ser potser preferim entonar la cançó
de l'enfadós, aquella tan nostrada que diu que ningú ens fa cas, ningú ens
escolta, ningú ens donarà suport, no som res...
Potser aquest és el problema: que ni nosaltres mateixos no
ens ho acabem de creure.
Els que estan a la presó, els seus familiars, els exiliats,
els que estan patint la repressió, tota aquesta gent es mereix un gran acte.
Si no ho fem ara, quan ho farem?
Com em va dir algú en un dinar al 7 Portes, ens hem de
merèixer ser lliures.
Doncs vinga, espavilem!
Bernat Deltell
Comentarios
Publicar un comentario