carrostia

  El fallo contra el fiscal general del Estado es una sacudida institucional sin precedentes tras un proceso polémico desde su origen El Tribunal Supremo ha condenado al fiscal general del Estado, Álvaro García Ortiz, a dos años de inhabilitación para ejercer su cargo por “ un delito de revelación de datos reservados ”, según el fallo anunciado este jueves tras solo una semana de deliberación. La sentencia está pendiente de redacción, por lo que el fiscal general queda, por un lado, obligado a cesar en su puesto, y por otro, sin capacidad de contestar públicamente a una resolución cuyos argumentos no conoce mientras quienes le han atacado celebran el fallo como una victoria política. La sentencia no tiene efecto hasta que se notifique. El fiscal fue denunciado originalmente por publicar una nota de prensa en la que se detallaba la secuencia de correos electrónicos entre el abogado de Alberto González Amador, pareja de Isabel Díaz Ayuso, y la Fiscalía sobre un posible pacto po...

  Puede que no haya que llamar franquista a la justicia que ha despachado en un pispás y sin complejo alguno al fiscal general del Estado, pero la cuestión no está tanto en saber cómo llamarla sino en cómo desmontarla. Como en una especie de catarsis o de cursillo acelerado de primero de España, el anuncio del fallo del Supremo contra el ya casi exfiscal general del Estado, Álvaro García Ortiz, ha llegado el 20 de noviembre en el que se cumplen 50 años de la muerte de Franco. El curso incluye una asignatura que durante muchos años pareció estar fuera del temario: la supervivencia del franquismo en la alta magistratura. Para eso, primero es importante acotar el concepto de franquismo; entenderlo no como un culto a la persona (algún juez habrá que esta noche rece una oración por su alma, pero ese no es el asunto) sino como el seguimiento con fe ciega de un sistema de valores (ideológico) y de intereses (políticos) para el que el dictador fue fundamental. Es necesario recordar...

  Mig segle després de la mort del dictador, Espanya continua debatre entre la memòria històrica, el pacte de l'oblit i el desconeixement de les noves generacions Se sol dir que de les persones mortes no se’n parla malament. És una afirmació que no sempre té justificació. Que una persona hagi mort no vol dir que les seves accions hagin corregut la mateixa sort. Segurament hi ha opinions per a tots els gustos sobre aquesta frase i la seva aplicació en general; no obstant això, hi ha excepcions (encara que el perdó sigui molt cristià). Em refereixo als dictadors que han deixat un record inesborrable en tantes i tantes famílies perquè algun ésser estimat ha estat executat amb l’objectiu d’imposar el silenci de les cunetes, les tàpies dels cementiris i els passejos nocturns dels quals no tornaven mai més. Moltes d’aquestes persones continuen sent buscades perquè puguin reposar en un lloc digne i les seves famílies hi puguin portar   flors amb la tranquil·litat de saber on es...

 Per explicar l’impacte que Sílvia Orriols ha tingut —i tindrà— en la política espanyola, s’ha d’entendre que la crisi d’autoritat que viu Europa ressona en els conflictes que van propiciar el naixement dels vells estats nació fa quatre o cinc segles.  A Catalunya, aquesta crisi d’autoritat ve de més enrere perquè la classe dirigent va abandonar l’idioma nacional per no perdre posicions a l’imperi hispànic que havia creat de bracet amb els Trastàmares. Des d’aleshores, el poble català ha viscut a la intempèrie, com l’hereu d’una casa poderosa i culte, caigut en desgràcia. Els castellans sovint no entenen què passa a Espanya, perquè des de Madrid no es veuen les contradiccions que aquesta intrahistòria catalana provoca en la base del seu món.  No és només que Aliança Catalana no tingui res a veure amb VOX, ni tan sols amb la vella Convergència. El partit d'Orriols no té res a veure amb res que hi hagi hagut fins ara a Catalunya. Beu d’una història que no havia estat metabo...

 Explica’m la historia de la teva vida Apareix el meu net amb un llibre a les mans i amb diu, per tu avi;  veig que es  d’una editorial estrangera; pro amb un català molt correcte. L’obro, i es com si el meu net amb digues”avi prou de “batalletes”, escriu-les i les recordaré sempre. Es un regal entranyable per mi; on podré escriure la historia de la meva vida, explicant anècdotes, records, experiències, sentiments.... Segur que el per el meu net serà un dels millors records que tindrà del avi. Tots tenim una historia per explicar La vida es un viatge fascinant que sovint compartim amb els altres, malgrat que de moltes histories i moments mai en queda constància per escrit. Amb aquest llibre el teu avi compartirà les seves vivències amb tu, essent una historia única que guardaràs com un record per sempre. Quantes vegades m’he preguntat com heura estat la teva vida, quines eren les teves inquietuds, els teus sentiments, la teva infantesa, com va començar la historia de la n...

La muerte de Franco abrió una difícil Transición en el País Vasco que trajo el autogobierno, el progreso económico y, al final, logró el fin del terrorismo El 20-N de 1975, el día de la muerte de Francisco Franco, amaneció fresco y nublado en San Sebastián. La noticia trascendió en el primer teletipo de urgencia, a las 4:58 de la madrugada, por la agencia Europa Press. El teletipo contenía la frase lacónica « Franco ha muerto » repetida tres veces para que tuviera impacto. Hacia las ocho de la mañana el periodista de Radio Popular Mariano Ferrer daba la noticia en su programa matinal 'El quiosco de la Rosi', que servía para comentar los periódicos del día y era una referencia informativa en Gipuzkoa. Los antifranquistas llevaban semanas pegados al transistor y a los partes del 'equipo médico habitual' . Había, incluso, bromas sobre si el jefe del Estado estaba vivo o no, pero cuando Televisión Española emitía por sorpresa 'Objetivo Birmania' la noche del 19 en l...

  " El missatge inclou una amenaça molt seriosa a través de Pujol: Catalunya mai no serà prou espanyola i sempre serà intolerable que vulgui ser una mica catalana " La pneumònia de Jordi Pujol és una malaltia de nació sense estat. Arriba en el moment just per retratar la venjativa duresa del règim borbònic espanyol: si són capaços de triturar un home de 95 anys que, per a bé o per a mal, ha encarnat Catalunya durant tota una època, què no seran capaços de fer amb qualsevol xitxarel·lo que gosi pixar fora de test o somiar amb un sarau sediciós com el del procés. La feblesa de Pujol és la del país, ara mateix, fins i tot dels que mai no hem estat pujolistes. Quan no ets estat i a sobre has perdut, Vae, victis, ai dels vençuts, com deien els romans. Si no s’hagués fet l’harakiri l’estiu del 2014, quan va confessar la deixa de l’avi Florenci que havia quedat “oblidada” a Andorra, Pujol hauria pogut jugar un paper decisiu per frenar l’estampida del procés i fer-li un favor a...