carrostia

Que què està passant?   Doncs que tenen por, com en tindríem vostè i jo. La investidura està paralitzada per la por, però no només la investidura, també la definició estratègica del que hauria de ser aquesta legislatura .   Cada proposta que es posa sobre la taula en les negociacions és examinada amb lupa jurídica més que no política. Això que diu aquí ens pot portar davant del jutge? I això d’aquí, és inhabilitació només, o pot ser presó? L’estat ha trobat la tecla, que tothom en sigui conscient. És vergonyosa, antidemocràtica, autoritària, sí, però l’ha trobat. I l’ús arbitrari del Codi Penal que està fent el jutge Llarena converteix la por en pànic, perquè ni els advocats ja no s’atreveixen a assegurar si això d’aquí o això d’allà és inhabilitació o presó.  En aquest sentit, difícilment passarà res en relació a la investidura abans de la pròxima ronda de compareixences davant Llarena. El dia 14 hi han d’anar Anna Gabriel i Mireia Boya, el 19 Marta Pascal  i Marta Rovi

La gran contradicció del jutge del Tribunal Suprem  Pablo   Llarena   és, segurament, justificar totes les seves decisions, que han de ser judicials, amb arguments polítics. De fet, les seves interlocutòries han estat a bastament comentades per experts, per polítics, tertulians, que s'han posat les mans al cap per com   Llarena   no ha intentat dissimular la separació de poders. Bona part de la instrucció fins ara del magistrat s'ha centrat a decidir si deixa o no en llibertat els presos polítics. A més, ha imputat nous investigats, ha demanat els sumaris a Catalunya i ha desactivat les ordres europees i internacionals de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. En pràcticament totes les seves accions hi ha contradiccions destacades. Deixar o no l'escó Si rellegim les interlocutòries de   Llarena,   trobarem arguments diferents per argumentar la mateixa decisió: no deixar sortir els presos en llibertat.  L'exemple més cla

En moments de dificultats, tribulacions i incertesa tendeix a imposar-se el desànim, llavors és convenient recórrer a les paraules dels poetes per veure que no tot està tan malament com es pensa i esvair qualsevol ombra de dubte sobre el futur. En efecte, en circumstàncies molt més adverses que les actuals, Salvador Espriu (1913-1985) escrivia el 1968 el poema  El meu poble i jo , en homenatge a Pompeu Fabra, mort a l’exili de Prada de Conflent el 1948, a qui denomina mestre de tots. Eren moments durs en què “bevíem a glops / aspres vins de burla [...] / Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo”. I, tanmateix, “tenim la raó / contra bords i lladres [...] / A baixar graons / de dol apreníem / [...] Davallats al pou, / esguardem enlaire / [i] ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo”. Ara la situació no és la mateixa que fa mig segle i el futur segueix estant per escriure, potser no tan ràpidament com alguns voldrien o esperaven. S’ha fet un ca

Creíamos que Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Gobierno de España, había fracasado estrepitosamente en la tarea política que se le encomendó en Catalunya. Creíamos incluso que, en consecuencia, Santamaría debiera haber renunciado a mantener un cargo para el que no estaba capacitada. Pero estábamos equivocadas. Ella misma ha ofrecido la clave de su verdadera misión: ejercer de buldócer de Mariano Rajoy, cuyo objetivo era “descabezar” a ERC y Junts per Catalunya y “seguir liquidando el independentismo”. Descabezar y liquidar a los adversarios políticos son por definición términos poco democráticos, pues en una democracia a los adversarios políticos se les supera -si puedes, si tu propuesta tiene el apoyo social suficiente- en las urnas. Si, además, quien aspira a poner tales términos en práctica es un partido residual, como es el PP en Catalunya, no es de extrañar que recurra a métodos no democráticos. En Catalunya, Rajoy y Santamaría han recurrido a una violencia

"Mentre l’unionisme fa una campanya més plebiscitària que mai, a una part de l’independentisme se li ha acudit obrir el meló" Delicadíssim, el terreny que cal trepitjar per analitzar com es mereix el míssil llançat des d’ERC contra la candidatura de Carles Puigdemont . Però obligatori fer-ne el comentari, perquè fa la pinta que marcarà els pròxims dies de campanya, fins i tot potser la campanya sencera, i perquè toca el moll de l’os de l’autèntica naturalesa d’aquestes eleccions convocades per la Moncloa a l’empara del 155. Som-hi, doncs. Subratllant la impossibilitat legal i material que Puigdemont prengui possessió, sembla que ERC pretén despullar la candidatura del President : no podrà ser restituït i no ens vol dir qui és el suplent que ocuparà el seu lloc. En el subtext hi ha la idea que la de Puigdemont és una candidatura improvisada que al final del camí, si guanya, només servirà per a que el PDECat torni a remenar les cireres a través d’un tapat que ara no es

Què ha passat a Brussel·les? Escric aquesta crònica des de Brussel·les, a casa d'un amic meu català que té una petita empresa de disseny tèxtil i és independentista, com una àmplia mostra de la colònia catalana a la capital de Bèlgica. Conversem amistosament un parell d'hores abans de la manifestació mentre es confeccionen llaços grocs o ens procurem altres distintius que ens posin en l'univers simbòlic de la propera República Catalana. Jo em pronuncio per una estelada que porto lligada al coll com si fos la capa del capità Marvel.  També ens vam creuar dades i suposicions sobre la manifestació/concentració, el seu recorregut i possible assistència, tenint en compte que hi ha un plugim pertinaç i una temperatura d'escassos tres graus, gairebé gèlida. Alguns dels assistents han fet el camí en cotxe o autobús sortint per la part oriental de la frontera i canviant a Lyon, mentre que altres ho hem fet per l'occidental, passant per Bordeus i París fins a Bruss