La calor també és de classes

 

A l’estiu sempre ha fet calor. És una d’aquelles frases que, com «abans es vivia millor», serveixen per resoldre una conversa sense necessitat de pensar-hi gaire. I és veritat: a l’estiu sempre ha fet calor. El que passa és que cada vegada en fa més, durant més dies i també durant més nits. Però no voldria dedicar aquestes línies a discutir el canvi climàtic amb els qui encara consideren que quaranta graus a l’ombra formen part de la normalitat mediterrània.

A aquestes altures, cadascú és molt lliure de creure en el que vulgui, fins i tot en contra del termòmetre.

M’interessa més una altra qüestió. La calor també és de classes.

El termòmetre pot marcar els mateixos quaranta graus per a un ric que per a un pobre, però aquí s’acaba la igualtat. No és el mateix contemplar-los des d’un menjador climatitzat que suportar-los en un últim pis mal aïllat, amb les persianes abaixades i un ventilador que es limita a remenar aire calent.

Tampoc és el mateix passar una tarda d’agost davant d’un ordinador en una oficina refrigerada que asfaltant una carretera, treballant en una obra, recollint fruita o servint taules en una terrassa.

Les dades s’entesten a espatllar-nos aquella confortable idea que davant la meteorologia tots som iguals.

Un estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona assenyala que només el 38,9% de les llars amb menys ingressos de la demarcació disposen d’aire condicionat, mentre que entre les famílies que ingressen més de 3.000 euros mensuals el percentatge arriba al 71,2%. No cal haver estudiat climatologia ni economia per entendre la diferència. La temperatura exterior és la mateixa; la temperatura social, no.

I encara hi ha una altra desigualtat. Qui té diners pot decidir no sortir de casa a les quatre de la tarda, encendre l’aire condicionat, anar-se’n uns dies a un lloc més fresc o pagar una factura elèctrica considerable sense haver de mirar abans el saldo del compte corrent. Qui no els té pot trobar-se davant d’una elecció molt menys confortable: passar calor o gastar uns diners que necessita per a altres coses. La pobresa energètica no és només passar fred a l’hivern. Cada vegada més, també consisteix a no poder permetre’s estar fresc a l’estiu.

La mateixa desigualtat surt de casa i arriba a la feina. Aquest estiu, l’Ajuntament de Lleida ha començat a repartir polseres tèrmiques entre alguns treballadors municipals que fan feines a l’exterior. Els dispositius els avisen quan la temperatura corporal o ambiental arriba a nivells que poden resultar perillosos. La mesura sembla de sentit comú, però també resulta reveladora del món en què vivim: hem arribat al punt que una polsera ha d’avisar un treballador que el seu cos no pot continuar suportant la temperatura sota la qual està obligat a treballar.

Naturalment, tenim refugis climàtics, protocols, alertes, recomanacions per hidratar-nos, abaixar persianes i evitar sortir durant les hores centrals del dia. Tot això està molt bé i salva vides. Però hi ha alguna cosa inquietant en la normalitat amb què hem incorporat al vocabulari expressions que fa no tants anys pràcticament no utilitzàvem. «Refugi climàtic» n’és una. Un refugi és, per definició, un lloc on protegir-se d’un perill. I resulta que ara necessitem refugiar-nos del carrer on vivim.

No tots, és clar. Aquest és precisament el problema. Alguns poden convertir casa seva en un refugi climàtic particular. Altres necessiten anar a una biblioteca, un centre cívic o un equipament públic perquè el seu habitatge no els protegeix prou de la temperatura. I aquí el canvi climàtic deixa de ser només una qüestió ambiental per convertir-se en una qüestió social. Les crisis acostumen a ser molt democràtiques a l’hora d’arribar i extraordinàriament classistes a l’hora de repartir-ne les conseqüències.

Passa amb gairebé tot. Una inflació del deu per cent és la mateixa per a tothom, però no significa el mateix per a qui cobra mil euros que per a qui en cobra deu mil. Una pandèmia pot contagiar qualsevol, però no és igual confinar-se en una casa amb jardí que en cinquanta metres quadrats. I quaranta graus són quaranta graus, però no es pateixen igual amb aire condicionat, piscina i vacances que en un pis sobreescalfat o damunt d’una bastida.

Per això potser hauríem de deixar de parlar de la calor exclusivament com un fenomen meteorològic. També és habitatge, urbanisme, salut pública, condicions laborals i pobresa. Plantar arbres, rehabilitar edificis, crear ombres, climatitzar escoles o protegir els treballadors exposats no són capricis ecologistes. Són polítiques socials. I, per cert, encara tenim escoles intentant adaptar-se a una realitat climàtica que va força més de pressa que l’administració.

Scott Fitzgerald va escriure que «els rics són diferents de nosaltres».

Segurament mai no va pensar en una onada de calor.

Però cada estiu que passa la diferència es nota una mica més.

Xavier Ribera