Foc de juliol

 Enguany es compleixen noranta anys de les jornades que van transformar Barcelona en una ciutat empoderada pel moviment obrer.

Entre el 18 i el 21 de juliol de 1936, la ciutat va viure quatre dies que canviarien els signes dels temps.

La derrota de la insurrecció militar va obrir les portes a una situació insòlita: la coexistència de dos poders.

D’una banda, el poder legal de la Generalitat i les institucions republicanes; de l’altra, el poder real que emanava dels carrers, dels sindicats i dels comitès obrers que havien contribuït decisivament a derrotar els revoltats.

Durant aquelles hores decisives, Barcelona es va convertir en l’escenari d’una autèntica revolució social que alteraria profundament la vida política, econòmica i social del país.

La tarda del dissabte 18 de juliol de 1936, Barcelona presentava un cel serè, sense núvols i amb aquella llum radiant característica dels dies d’estiu.

Des del carrer es podien veure les finestres obertes dels habitatges amb les persianes mig recollides i les cortines blanques que es movien, suaument, amb el poc aire que corria.

Cap a quarts de tres, a les Rambles era un anar i venir de gent.

Algunes dones parlaven en rotllana davant el mercat de la Boqueria.

Sota el braç portaven fruita i verdura embolicada en farcellets que havien comprat a la Pepeta Raspall, una de les venedores més conegudes del mercat.

En el seu taulell oferia productes de proximitat acabats de collir dels horts del Baix Llobregat. Mentrestant, els botiguers d’alguns establiments començaven a abaixar les persianes de ferro canaleta.

Els escombriaires pujaven Rambles amunt lentament, sense esma, arrossegant les grans escombres de branquillons. Altres vianants baixaven més decidits amb pas més ràpid cap al Cinema Edén del carrer Nou de la Rambla. S’hi projectaven tres pel·lícules en sessió contínua, des de les quatre de la tarda, amb una obra mestra de Claude Rains, l’home invisible.

Abans, però, era costum fer el cafè a la terrassa del Bar Think-Halle on cada dissabte els llustradors de sabates s’asseien en un tamboret a l’espera d’algun client.

Al centre de la ciutat, doncs, es vivien les últimes hores de calma abans de la tempesta que s’albirava.

El dia abans, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va informar els sindicats sobre la insurrecció militar al Marroc. Ben aviat en els ateneus llibertaris va córrer el rumor de soroll de sabres a les casernes de Barcelona.

El govern de la Generalitat n’estava al cas dels moviments a través dels seus confidents dins l’exèrcit, i també la CNT, la força sindical majoritària a Catalunya, que es va preparar per fer la nit de vetlla davant les casernes amb armes procedents d’armeries assaltades o requisades, davant la negativa de Companys de repartir armes entre civils.

Calia fer front a la conspiració militar imminent però el comissari general d’ordre públic del govern català, Frederic Escofet, volia evitar com Companys la distribució d’armes a les organitzacions obreres per por que es desencadenés una revolució social.

L’anomenat «oasi català», estava a punt d’esquerdar-se.

A partir de l’endemà algunes amistats es convertirien en silencis, moltes converses en sospites, i un gruix significatiu de famílies barcelonines descobririen què era passar fam de debò.

Ningú no hauria imaginat aquella tarda de juliol que, dos anys més tard, la fam transformaria la ciutat.

Sobretot a partir de 1938, quan els bombardejos de l’aviació feixista, l’escassetat i el racionament van fer desaparèixer els gats i coloms de l’ecosistema urbà.

L’endemà, diumenge 19 de juliol, els rumors es van fer realitat.

Cap a les quatre de la matinada, les tropes revoltades van sortir de les casernes situades a la perifèria de la ciutat. De Pedralbes a Sant Andreu, passant pel quarter de Girona, fins arribar al mar pel quarter de Docks i de Jaume I. Tancaven el perímetre els quarters de Lepant i Tarragona.

A l’Eixample, poc després de trenc d’alba, alguns veïns van escoltar trets procedents del carrer Urgell.

Fou aleshores, quan també van sonar les sirenes dels tallers i les fàbriques donant el senyal d’alarma.

L’objectiu del regiment d’infanteria número 13 del quarter del Bruc era arribar a la plaça Catalunya per fer-se amb el control dels enclaus estratègics (Hotel Colón, Casino Militar, Nova Maison Dorée i la Telefònica).

En poques hores un esquadró de militars rebels va arribar a la plaça Universitat.

Posteriorment, es va saber que els rebels van fer servir l’edifici universitari per retenir detinguts fets als carrers per on passaven.

El so sec dels fusells també rebotava entre les façanes del carrer Còrsega/Roger de Llúria, molt a prop de la cruïlla del Cinc d’Oros (avui, Diagonal/Passeig de Gràcia), punt de trobada dels sublevats dels quarters de Girona i Sant Andreu.

A la plaça d’Espanya els sediciosos van instal·lar dues peces d’artilleria en direcció a Creu Coberta per bombardejar les barricades defensives aixecades pels veïns i els obrers del barri de Sants.

Un esquadró rebel es va dirigir Paral·lel avall fins a la plaça del Teatre on es va produir una confrontació armada amb els confederals (CNT-FAI).

Després de sis hores de combat entre els militars colpistes i les forces d’ordre públic que comptaven amb el suport de civils anarquistes, poumistes, socialistes i de formacions catalanistes radicals, la situació no es decantava per cap bàndol.

No obstant, les forces rebels van adoptar una estratègia de resistència, refugiant-se al convent de les Carmelites, a l’edifici de El Molino, les Drassanes i les Dependències militars.

Veient la situació a Barcelona, i després que les Illes Balears haguessin quedat sota el control dels militars revoltats, el general Manuel Goded va decidir volar fins a Barcelona en un hidroavió per posar-se al capdavant de la insurrecció.

Tanmateix, en arribar-hi ja no va tenir marge de maniobra per capgirar la situació i en poques hores acabà detingut i obligat a ordenar per ràdio la rendició dels militars que encara resistien.

De fet, la intervenció de la Guàrdia civil amb el coronel Escobar al capdavant, fou clau en favor del govern de la Generalitat i va precipitar la rendició dels darrers focus de resistència rebel.

Un dels combats més ferotges va ser a la plaça Catalunya, on precisament l’acció conjunta de la Guàrdia Civil, la Guàrdia d’Assalt i els milicians van obligar als sollevats a rendir-se.

En acabat, el paisatge era desolador.

Vehicles aturats, cadàvers de combatents i cavalls estesos al terra.

Es respirava un aire dens amb una barreja d’olors de fum, pólvora i cavalls morts al bell mig de la plaça Catalunya.

Alguns d’aquests cavalls començaven a inflar-se i descompondre’s

La calor també accelerava la descomposició dels cadàvers dels combatents.

Les farmàcies cèntriques van obrir seguint les indicacions del govern de la Generalitat. No donaven a l’abast per assistir els nombrosos ferits. El Clínic es va colapsar de ferits greus i morts. Els doctor Trias, director del centre sanitari, va desplaçar-se en ambulància des de la seva residència per posar-hi ordre. La xifra de víctimes en les 24 hores de combats i dels dies següents es va saldar amb 450 morts i més de 2000 ferits.

El dilluns 20 de juliol, l’acarnissament desfermat sobre els rebels rendits a les Carmelites i les Drassanes va fer presagiar que s’iniciava un camí venjatiu de no retorn.

Durant la mateixa tarda de dilluns, es va calar foc a la seu de la formació conservadora de la Lliga Catalana del passeig de Gràcia i es va confiscar la vivienda del seu dirigent Francesc Cambó, situat a la Via Laietana.

L’endemà dimarts, es va assaltar la seu social del Club Republicano, afí al Partido Radical de Lerroux.

També es van cremar alguns edificis religiosos en un clima d’eufòria revolucionària.

En alguns balcons i finestres van aparéixer distintius blancs, un gest improvisat amb què moltes famílies no volien ser identificades com a col·laboradores dels «pacos», els franctiradors ocults partidaris del cop d’estat que disparaven des de terrats i edificis.

L’assalt i la confiscació de 30.000 fusells del quarter de Sant Andreu per part dels milicians anarquistes va significar un punt d’inflexió.

El poder real estava ara en mans del poble.

Milicians armats, obrers, dones celebraven la derrota dels militars revoltats damunt dels camions requisats.

No només s’havia vençut el cop d’estat, sinó que s’iniciava un nou ordre revolucionari que s’allargaria fins a inicis de setembre.

Lluny de resignar-se a quedar relegat, Lluís Companys va intentar recuperar l’autoritat de la Generalitat mitjançant una política de pacte i integració de les forces obreres.

La creació, per decret el dia 21 de juliol, del Comitè Central de Milícies Antifeixistes responia, en part, a la voluntat d’incorporar el nou poder revolucionari a una estructura coordinada i evitar que la Generalitat quedés desautoriatzada.

El 23 de juliol van sortir les primeres columnes cap al front d’Aragó.

El reclutament es realitzava a través de les organitzacions polítiques i sindicals. I ho feien quan encara penjaven els cartells de la campanya «Setmana contra la Guerra» i de l’Olimpíada Popular que no es va celebrar, testimonis d’una ciutat que, fins pocs dies abans, havia volgut presentar-se al món com un espai de pau, antifeixisme i fraternitat internacional.

Durant aquells dies de juliol, la Rosa de Foc es va despertar de nou.

La ciutat obrera i rebel tornava a fer història entre l’entusiasme revolucionari, l’esperança de canvi social i les incerteses del futur.

Quim Pastor Esqueu