El desordre al carrer destrueix la democràcia

 

La gran utopia; ara espero escoltar tots els grups polítics parlar del que la Sra de Ripoll fa anys que explica; però ah!!! és d'extrema dreta o potser d'extrema necessitat avui

 

L'Autoritarisme Social: Més que un problema de seguretat

En les darreres dècades, l’auge de fenòmens com la criminalitat de baixa intensitat, l’incivisme, el gamberrisme i la degradació de l’espai públic s'ha tendit a limitar a l'àmbit de la seguretat.

S'ha llegit gairebé sempre com un repte policial o un indicador de conflictivitat social.

Tanmateix, una mirada més política ens ha de portar a repensar les conseqüències i l’impacte d’aquests fets en la conformació de les realitats subjectives del conjunt del cos social.

 

Aquests fenòmens no són només expressions puntuals de falles del sistema; són una forma específica d’autoritarisme social arrelat en estructures patriarcals, que erosiona el teixit comunitari i imposa un estat permanent de violència psicològica. Qui més pateix aquesta amenaça són les dones que, com en tants altres àmbits, es veuen doblement amenaçades per una presència latent de violència social on elles estan situades al centre de la diana.

 

Tornar sola a casa en determinats entorns urbans en segons quines hores pot suposar un nivell d’estrès i patiment que no hauríem de tolerar ni relativitzar.

El vincle evident entre les formes més comunes d’incivisme i el masclisme hauria de fer que les expressions polítiques més afins al feminisme es replantegessin determinats marcs mentals que poden haver quedat superats per la configuració de les noves realitats.

 

L'atac polític de la intimidació de Carrer

Hi ha coses que no es poden normalitzar.

Quan l’espai públic es converteix en un camp de batalla on imperen les lleis del xantatge, la por i la violència simbòlica, no estem davant d’un problema estrictament d’ordre públic: estem davant d’un atac polític, una estratègia d’ocupació social que, per la seva lògica d'intimidació i violència, funciona com una màfia autoritària.

Aquesta no cal que actuï de forma reconeixible o uniformitzada; sovint treballa amb la impunitat de l’anonimat, amb la insolència i el narcisisme del qui sap que pot intimidar sense pagar costos.

I quan això passa, cal una resposta —ferma, consistent i implacable— sobretot des de l’esquerra.

 

Quan una persona imposa soroll, brutícia, agressivitat verbal o conductes de vandalisme sobre l’espai comú, el que fa és exercir un poder unilateral i arbitrari sobre els altres.

Aquest poder tirànic no es basa en l’expressió legítima de cap malestar de tipus sociopolític, sinó en la lògica irracional i patriarcal de l’abusador o bully.

Qui crida més fort, qui ocupa més espai, qui mostra més agressivitat és qui domina.

Aquesta violència es converteix en una forma quotidiana de pseudofeixisme camuflat que substitueix l’ordre democràtic per un ordre violent, on les relacions socials són governades pel domini psicològic d’un terror difús.

 

El Cicle Viciós Reaccionari

Aquests individus o grups, majoritàriament homes, alimenten els discursos autoritaris clàssics de l’extrema dreta que diuen voler combatre’ls.

Alhora, però, s’alimenten d’ells i els necessiten per crear el clima social necessari perquè brotin les seves idees.

Com més es degrada l’espai públic i les relacions comunitàries, més fàcil és per a les forces reaccionàries imposar la seva narrativa d’una societat “ingovernable” per la falta d’autoritat de les polítiques bonistes esquerranoses.

 

Així, aquest gamberrisme funciona com un carburant del relat reaccionari.

Alhora que imposa microformes d’autoritarisme en el dia a dia, genera el context perfecte perquè arrelin discursos que exigeixen solucions autoritàries, normalment de caràcter racista, per posar seny enmig del desgavell.

El resultat és un cercle viciós reaccionari.

La violència i intimidació de l'autoritarisme de carrer alimenta la violència política dels totalitaris dels parlaments retroalimentant-se mútuament.

I així anem convertint-nos en una societat tancada, excloent i poruga.

 

 El Repte de l'Esquerra: Reivindicar l'Ordre Democràtic

La gran paradoxa és que les esquerres, massa sovint, han renunciat a disputar aquest camp, sovint per la por a ser titllades de punitives o per un excés de relativisme en la interpretació del conflicte, deixant que els odiadors professionals siguin els qui monopolitzin el discurs sobre convivència i seguretat. Però l’ordre no és, en si mateix, reaccionari.

El que importa és sobre quins valors i pràctiques es construeix i si és o no efectiu. Si l’esquerra aspira a recuperar l’hegemonia cultural, no pot abandonar l’espai públic com a camp de batalla simbòlic.

 

L’alternativa progressista a la pendent reaccionària hauria de consistir a reivindicar un altre tipus d’ordre: no mediat únicament per la por o la coacció, però contundent i inflexible quan sigui necessari.

Acompanyat d’un marc molt més exigent en àmbits com l’educació social, el respecte mutu i la pacificació de l’espai comú.

Aquesta concepció d’ordre no nega la llibertat, sinó que la fa possible, perquè només en espais segurs, pacificats i respectuosos la diversitat i la cohesió poden créixer i implantar-se.

És, en definitiva, una aposta per una contraofensiva basada en la convivència, la corresponsabilitat i l’empatia, que pugui disputar a la dreta el relat sobre què significa “seguretat” i “ordre”.

 

La Contraofensiva Democràtica: Fermesa i Pedagogia

Aquest disciplinament democràtic ha de ser inseparable d’un altre eix, l’ofensiva comunicativa i cultural.

L’extrema dreta i les xarxes d’incivisme viuen de l’escenografia i la mediatització. Provocacions que queden a l’oïda pública, vídeos virals que normalitzen la humiliació, espais en què la impunitat es mostra com a recompensa.

La resposta ha de ser tallar aquesta cadena.

Cal la retirada immediata de canals i plataformes que viralitzin discursos d’odi seguint els marcs legals, campanyes de deslegitimació pública i pedagogia massiva sobre què volen aquestes narratives, i protecció jurídica a les víctimes de la violència simbòlica.

 

L’esquerra ha de ser implacable amb els enemics de la pau i generosa amb la comunitat.

Polítiques d’educació cívica intenses, ocupació de l’espai públic amb activitats que reconstrueixin el teixit social, programes d’intervenció precoç per als joves en risc de marginació, i recursos per a la recuperació de barris maltractats.

La combinació de fermesa repressiva contra la violència i aposta pedagògica és la fórmula per derrotar la màfia incívica dels carrers i tornar l’espai comú a la democràcia abans que caigui presa de l’odi i la por.

 

Això vol dir també recuperar el llenguatge: imposar una narrativa que no cedeixi ni un centímetre als qui practiquen la violència física o verbal contra la resta.

Cal dir-ho clar, qui organitza, legitima o instrumentalitza l’incivisme per crear una narrativa bel·licista busca expulsar la política del debat públic i col·locar-la en la lògica de la força.

I els que generen inseguretat i malestar als carrers en són els seus aliats necessaris.

 

La multireincidència treballa en favor de la reacció i els que defensem el progrés n’hem de ser els seus més bel·ligerants enemics.

Contra això, l’antifeixisme ha de ser inflexible en valors i estratègic en instruments.

Persecució penal, desarticulació de màfies violentes, sancions molt més dures contra aquells que pertorbin la pau social, i, paral·lelament, reconstrucció comunitària i educació. Les eines democràtiques són sòlides; cal aplicar-les. 

Empoderar la Democràcia

Aquella esquerra que vulgui recuperar l’hegemonia cultural ha de posar-se al capdavant d’un projecte que combini:

Punitivisme contundent (executat amb garanties i drets) contra tota mena d’elements problemàtics, per si cal retirar-los dels carrers.

Deslegitimació de tota forma d’incivisme que atempti contra els drets i les llibertats d’altres ciutadans.

Projecte social contra les desigualtats i la marginació, que són el principal combustible que les alimenta. 

No es tracta de convertir-se en un succedani de l’extrema dreta ni comprar marcs aliens.

Es tracta d’empoderar la democràcia per protegir-la abans que ens l’arrabassin una coalició de delinqüents de carrer i totalitaris al govern.

Cal articular un bloc polític i social format per una majoria de ciutadans, autòctons i nouvinguts, que reclamen viure en entorns segurs per desenvolupar vides plenes i en una societat cohesionada.

 

Bernat Tresserras