No, finalment no em quedaré a casa l’11 de setembre.

No.
Finalment no em quedaré a casa l’11 de setembre.
Que alguns polítics, molt valents en campanya, garantien repúbliques a canvi del teu vot quan en realitat només buscaven 89.000€ anyals de poruc diputat, ja ho he descobert.
Que els partits que es diuen a favor de la llibertat estan desapareguts, uns en “Fires alternatives de Festa major” parlant del desgel del pol sud, altres eixamplant tant la base que ja només piulen en castellà, i altres en les seves paranoies entre re-invencions, re-fundacions i re-beatificacions, ja ho he calat.
I ara… Què?
Sí, podríem no sortir al carrer perquè ens sentim decebuts per tanta merda.
Podríem mostrar el nostre enuig i fer boicot perquè per molt que cridem “Unitat!!” alguns lluny de pensar en la llibertat, viuen obsessionats en guanyar eleccions espanyoles als seus propis germans…
Però no.
Sortiré, i sortiré per mostrar als meus propis electes el meu nas trencat un 1er d’octubre i la meva pell encara humida de llàgrimes…
I sortiré perquè al final cal escollir.
Escollir entre Llibertat o submissió.
Cridar o callar.
Lluitar o rendir-se.
Dignitat o obscenitat.
Vida o mort.
Sortiré.
I ho faré per primer cop per escridassar-los a ells.
Ho faré per exigir llur reacció i mostrar-los que mentre els meus ulls, il•luminats, encara miren al cel, els seus, lamentables, cauen de vergonya.
Lluis Carrasco