Indivisible, indissoluble


La Constitución Española declara la indivisibilitat i la indissolubilitat de la “Nació”.
En el Congrés Constituent, dos diputats i dos senadors van proposar l’expressió “Estat plurinacional” i, encara més, una esmena demanava incloure el “dret a l’autodeterminació per part de nacionalitats i/o regions”.
No va prosperar res d’això i, finalment, el text declara la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Indivisible i indissoluble, en prenem nota.
El text es va aprovar per gran majoria al Congrés i al Senat.
La “nació de nacions” o l’“Estat plurinacional” és quelcom rarament esmentat, l’actual cap del govern central hi al·ludia en més d’un discurs; ara ho ha descartat i s’ha passat a la defensa de la unitat sense costures.
De nació de nacions, res: la Constitució nega el terme “nació” als pobles que ho són ( sobretot el català) i el supleix per l’abstracte “nacionalitat”, que, paradoxalment resulta ésser el “caràcter nacional, que constitueix una nació”, segons Fabra.
En temps dels Àustries, les Constitucions i altres lleis dels territoris es mantenien –fins que els “validos” van decidir tirar al dret i el Consejo de Castilla tallà el bacallà–; hom tenia clar que existien nacions, com Catalunya, però poc després ja es parlaria d’una sola nació espanyola.
La definició que Sebastián de Covarrubias dona de nació en el seu Tesoro de la lengua castellana o española (1611) és: Nación, vale reyno o provincia estendida, como la nacion española.
Deduïm que la “provincia estendida” és l’Espanya resultant d’acumulació de territoris.
Després la Història ens encolomava un Felip V, que remataria la faena
És obligat entre els més radicals nacionalistes espanyols referir-se a Espanya com una realitat eterna, la més antiga d’Europa, proclamen alguns.
Àdhuc el règim de 1931-39 era una República unitària, amb autonomies, no federal; el franquisme suprimí les autonomies, i accentuà amb el sabre alçat el concepte d’una Espanya eterna, immemorial, intocable en la seva unicitat, gloriosa en la seva història, ens monolític, un toro de Guisando més; avui els espanyolistes més vociferants, i en tenim l’exemple en un discurs al Parlament Europeu del representant de Vox, són prou exaltats per recórrer a tòpics d’antigor, com la batalla de Lepant, i encara més enrere, Las Navas de Tolosa. Espanya una.
A l’escola els de la meva generació, i més ençà encara, havien de repetir les gestes de Viriato, Guzmán el Bueno i Alfonso el Sabio, sense oblidar Los últimos de Filipinas.
El bon poble de l’Espanya interior en conjunt viu d’aquest mannà.
Les televisions i la premsa del centre serveixen la imatge inalterable d’una sola Espanya, tant se val que un dels grans noms de la literatura castellana, Machado, parlés de les dues Espanyes, una de més oberta i una de tancada, una un xic flexible, l’altra rígida.
La que es vol fer prevaldre és la tancada, que no admet particularitats, o les tolera vegetatives, altrament va “a por ellos” (frase, per cert, incorrecta, cal suprimir la preposició).
Una Catalunya amb pretensions independentistes és intolerable, sigui quin sigui el color del partit constitucionalista que governi.
Que quedi ben clar aquest punt, i més encara: la persistència en el constitucionalisme tancat engreixa fatalment els extremismes, sobretot el de dretes.
Ara entren al born, escometent amb totes les seves armes, els defensors de l’Espanya tancada “a cal y canto”.
Vegin el programa de Vox, que en els seus tentacles s’assembla perillosament als que van idear als anys trenta i quaranta dels segle XX els seguidors de Mein Kampf, Himmler, Goebbels i companyia, o la Falange i Fuerza Nueva.
L’augment que està tenint a Europa l’extrema dreta té a Espanya l’origen no en el perill de fora, sinó en el perill que els seus fidels veuen a dins.
Si els extremistes de dretes manessin, dinamitarien les autonomies, farien unes lleis estremidores, asfixiants.
Nosaltres estem on estem, caminem amb crosses, a passes lentes.
És el que hi ha.
Com una ombra gegantina, al costat, l’Espanya altiva, repatània, encrostada, ferotgement dictatorial, perdura.
Té molt de passat, però no vol perdre el timó del futur.
 Josep Vallverdú

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El yugo y las flechas de la derecha

La lengua catalana