carrostia

Un dels jocs infantils que més recordo era el del mocador. Una mecànica de joc ben senzilla i una combinació d’intel·ligència i rapidesa física garantien tardes de diversió que es volien infinites.  Les normes són molt fàcil d’entendre.   S’hi enfronten dos grups de jugadors col·locats a banda i banda d’un camp. Al mig, l’àrbitre, que és qui sosté el mocador. Davant d’aquest àrbitre, una línia divisòria que separa la meitat de cada equip. Cada equip ha d’enumerar els seus jugadors. L’àrbitre crida un número i el membre enumerat amb ell ha de sortir corrent a buscar el mocador. Guanya un punt l’equip que aconsegueix que el seu jugador torni amb el mocador fins l’extrem on se situa la resta del grup.  El joc, però, té un parell de normes més que són les que el fan apassionant. Si el jugador que no ha agafat el mocador aconsegueix atrapar el que sí que ho ha fet abans que arribi a bon port, el punt és pel perseguidor. És, en la persecució , l’únic moment en què e

El jutge Llarena, el que diu que no pot anar tranquil pel carrer perquè “se’l miren set vegades en cada cantonada” (ni sis, ni vuit), hauria d’enviar una nova euroordre a Brussel·les, perquè la que va enviar li ha estat retornada en forma de tovalloleta, d’aquelles que et posen als restaurants xinesos, en un platet, que quan hi tires aigua creixen. Però si l’enviés hi hauria de posar nova teca, de manera que potser no ho farà. Preguntem-nos un cop més com és que, si els consellers i el president que van marxar d’Espanya estan lliures i podran voltar per tot el món excepte pel regne on vivim i tributem, no ho estan els que no van marxar i van entregar-se a la justícia (del regne on vivim i tributem). ¿Per quina raó, si fins i tot Pedro Sánchez ara diu que s’ha de “refer” la definició del delicte pel qual se’ls acusa, no els deixen lliures? La raó de fons diria que és el nostre estat d’ànim. Si els deixen lliures, com hauria de ser en una democràcia del tot, la pujada d’end

Esperaban, decían, un candidato "limpio". Lo tienen. Limpio como una patena. Sin un miserable presunto delito. Y, sin embargo, están que bufan. Prueba de que, además de limpio de delitos lo querían limpio de ideas, planes, proyectos independentistas, a pesar de ser miembro del bloque independentista. Un candidato independentista no independentista. Para ellos go bernar es fingir y mentir y lo suponen para los demás por lo de "cree el ladrón..." Así que, visto el compromiso independentista de Torra, suenan tambores de guerra y hasta algunas salvas que anuncian el ataque. No solo no se respetan los cien días de cortesía sino que ni a la toma de posesión se aguarda. La reacción ha sido unánimente negativa. ¿Qué esperaban? Un cariacontecido PSOE no descarta reactivar el 155 si el govern se salta la ley. Admirable hipocresía, pues el 155 no ha estado inactivo jamás y el PSOE es tan responsable de él como el PP. A su vez, C’s, más temperamental,

Voldria major objectivitat. Escoltan el discurs del Sr Torra i no em venia res de gust sentir als altres grups polítics; però fins i tot sense veure'ls ni sentir.los voldria que aquesta legislatura fos en realitat diferent. Per ordre Sra Arrimadas; ha de saber que el seu cap el Sr Rivera com es diu a Catalunya "pija mes alt" ja se li ha quedat petita, li agraden mes les amples Castillas però dit això un prec: en les legislatures anteriors li valia el de la dreta silenciosa que es repartia amb el Sr Albiol; almenys aquestes eleccions i encara d'obtenir molts vots procedents del PP; li prego que el dels espanyols a Catalunya ho deixi ja per mai mes; el que li costen a Vostès les matemàtiques; té vostè menys vots que els abstencionistes dels que es vol apropiar, i a mes suma els en blanc, els nuls els dels verds i els del Pacma i el Poum. Positivisme Sra Arrimadas; quant sigui al Parlament recordi les manifestacions espanyolistes que van convocar i bo i venir

Querido amigo que no entiendes el movimiento independentista, sabes que te aprecio y te quiero, por eso permite que haga algunas reflexiones para que nos entendamos mejor y no reduzcas el independentismo catalán a un problema de identidades. Queremos gobernarnos nosotros, punto. Ni quiero que nadie hable catalán por cojones, ni que deje de hablar en castellano, eso sí, quiero que me respeten a mi como yo respeto a los demás. No quiero romper mi DNI español si no me obligan, pero si me obligan a elegir, quiero mi DNI catalán. No quiero que dejen de venir los maños a bañarse al Delta del Ebro, pero que cuando vengan no me toquen los cojones por oírme hablar con mi hija en catalán, del mismo modo que no me los tocan cuando me oyen hablar en francés o en inglés con algún guiri que se ha perdido a pesar de Google maps. Mi madre es sevillana y mi padre leonés, y te puedo asegurar que la mayoría de los independentistas nos parecemos más a David Fernández, de la CUP, que a Artur

És evident que la insubmissió catalana ha fet enrabiar la fera del nacionalisme espanyol. Hi ha qui diu fins i tot que l’ha despertat, insinuant amb més o menys subtilesa o mala intenció una certa culpabilitat col·lectiva... Ho veieu?   Si no haguéssiu tibat tant la corda, no hauríeu provocat aquesta reacció furiosa.   Heu anat massa lluny i ara la bèstia, que estava endormiscada i només clavava alguna urpada de tant en tant, està fora de control.  Tanmateix, no ens deixem enganyar:  la mutació independentista del catalanisme no ha despertat cap fera adormida . En absolut. L’ha emprenyat i enfurismat, sí. L’ha ofès, l’ha indignat, sens dubte. Li ha fet notar que estava en perill, evidentment. Però no l’ha despertat. El primer que la va despertar i li va dir que era atractiva i moderna va ser Felipe González: la fera se sentia lletja després de les «antiestètiques» dècades d’una dictadura tan cruel com tronada. Necessitava sentir-se estimada. I González va ser l’