carrostia

 «Son hombres y mujeres con apariencia normal, que no están en el Parlamento ni en los platós, sino en tu trabajo, en la puerta del colegio, en la casa de tu padre y de tu madre», escribe sobre la acelerada expansión de la ultraderecha. La fotoperiodista Lee Miller, en la película en la que le da vida Kate Winslet, escucha en boca de un joven la misma pregunta a la que podremos enfrentarnos en unas décadas: «¿Cómo no os disteis cuenta de que [los nazis] estaban llegando?».  La reportera, que cubrió la II Guerra Mundial tras ser una de las fotógrafas de moda más reputadas, responde lo que sentimos muchas de las personas que llevamos años investigando y advirtiendo sobre el auge de la ultraderecha: «Durante un tiempo, fue muy lento. Y, de repente, ya estaban aquí».  Dejemos de hablar de auge de la ultraderecha porque la ultraderecha ya domina nuestra era: siembra el terror y la zozobra en todo el mundo desde la Casa Blanca, ocupa uno de cada cuatro escaños en el Parlamento ...

 «En un moment de sensació de descontrol sistèmic, cal posar el focus en la geografia humana del país sencer» Catalunya ha impulsat al llarg de la seva història instruments geogràfics, mapes, per a planificar el país petit que tenim i la seva diversitat.  El sistema de salut de Catalunya és el servei públic més descentralitzat. El Departament de Salut proposa 30 Àrees Integrals de Salut per garantir la qualitat i l’equitat, amb sostenibilitat. El mapa d’organització territorial de Catalunya ha variat en els diferents períodes.  Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l’establiment d’una unió dinàstica del Regne d’Aragó i el Principal de Catalunya, políticament la Corona d’Aragó, formada per comtats  (consolidada com a nació al segle XII sota els comtes de Barcelona).  La gran expansió feudal catalana es dona els segles XIII i XIV, des de la Corona d’Aragó i s’amplià a València, Mallorca, Sicília i Sardenya. El segle XV és temps de d...

  Cómo Epstein ganaba dinero y los nuevos Epstein lo siguen ganando; hacer las paces con la India para hacer la guerra a Rusia; el loco mundo del alquiler europeo. ¿Saben a qué se dedicaba el famoso Jeffrey Epstein, cómo hizo la fortuna que luego gastó en, ehhhhh, islas exóticas? Bueno, lo pongo en el título, OK: pero igual es chocante, no me digan. Ya he hablado bastante sobre Epstein en el pasado, pero solo en fechas recientes me quedó claro lo que hacía, gracias al continuo goteo de documentos sobre el tipo: Epstein, quien nunca logró un título universitario, ascendió en Wall Street gracias a su capacidad para blanquear capitales. Esa actividad — y los contactos que ganó al llevarla a cabo con gran éxito — era su secreto, el hechizo original en torno al cual se creó todo lo demás. Entre las numerosas pruebas de esta capacidad para el blanqueo, se encuentra un correo electrónico revelador en un grupo de documentos desvelados el año pasado, en el que un abogado especializa...

  En un moment històric amb un dèficit tan enorme d’identitat cultural (sobretot venint d’on venim, que aquí es noten els esforços i èxits de Madrid per dissoldre al màxim la nostra nacionalitat), em pregunto per què no agrada, ballar sardanes, o per què no atrapa noves generacions (generacions que, per cert, faran el que calgui per fer veure que es posen en forma –de pilates a ioga a barre a mitges maratons que inunden Barcelona de licra i camelbags–, o directament el que sigui per tal de socialitzar –no sé si heu vist això dels Therian…–). Puc entendre que no és tan divertit com un joc d’equip, però jo sé de gent que s’ha apuntat a ballar country. Tant per tant, no val més la pena fer sardanes? Que no sigui per fer esport (tot i que se us posaran uns bessons de tigre) ni tan sols per socialitzar (que entenc que el públic és molt jubilat), però no em semblaria malament que aparegués una “ colla jove ” o “ colla nova ” com passa amb els castells. Potser aquí està el problema, e...

«Si alguna 'operació d'estat' va aconseguir l'objectiu, va ser la de les dretes per diluir els resultats electorals de 1977 i obtenir els de 1980» Sembla que el Govern de la Generalitat s’està plantejant que el 2027 sigui l’Any Tarradellas.  I és que serà el cinquantenari del retorn de la Generalitat exiliada. Un fet extraordinari que va produir-se a repel de la primera majoria democràtica espanyola (encapçalada per l’”aperturisme” d’origen franquista), davant de l’exigència de la primera majoria democràtica catalana (encapçalada pel socialistes catalans i els altres partits d’esquerra catalanista).  Sobre aquest fet, s’han dit tota mena de coses, en funció d’interessos de signe divers, fins a predominar, en alguns ambients, autèntiques falsedats. Serà aquesta una bona oportunitat per refrescar la memòria i aclarir com van anar realment les coses, enllà de les cortines de fum que s’hi interposen. Les esquerres, el catalanisme de progrés, partia de posicions “rupturistes...

Como los burgueses del siglo XIX, los beneficiados por el estado del bienestar (los varones blancos occidentales) son hoy los protagonistas de la reacción. Pero «el viejo contrato social no va a volver. La respuesta no está en el pasado, sino en el futuro: ampliar el mundo». Toda la historia de la sociedad humana hasta la actualidad es una historia de luchas de clases. Libres y esclavos, patricios y plebeyos, barones y siervos de la gleba, maestros y oficiales; en una palabra, opresores y oprimidos.  Es el comienzo de El Manifiesto del Partido Comunista, de Marx y Engels, publicado en 1848, año de la quinta y última oleada de revoluciones burguesas. Cuatro años después, Marx publicó El 18 de brumario de Luis Bonaparte, donde señalaba que ese ciclo había acabado.  Cuando alguien accede a un sitio caliente, existe la tentación de cerrar la puerta. La república burguesa había derivado en una forma de salvaguarda de privilegios similar a la monarquía del Antiguo Régimen.  Los...

Vivim envoltats d’intel·ligència artificial (encara que no ho notem) La integració cada cop més invisible de la intel·ligència artificial en el dia a dia transforma la manera com pensem, decidim i ens relacionem amb la realitat. Les fotografies que el mòbil retoca soles, les cerques a Google que ja no obliguen a llegir ni contrastar fonts, els anuncis generats amb intel·ligència artificial o els vídeos sintètics que s’obren pas a TikTok abans que els creadors humans. La intel·ligència artificial ja no és una eina puntual en la vida quotidiana, ara és, també, una capa constant, invisible i cada vegada més present que mediatitza com veiem, pensem i decidim. No cal buscar-la, perquè ja ens troba ella. Per a la Sílvia Leal, sociòloga especialitzada en tendències de futur i tecnologia, el fet que la intel·ligència artificial sigui cada cop més invisible, però present, no és cap accident. “ La tecnologia, quan té sentit, tendeix a la invisibilitat. Això és el que s’anomena ‘societat ubiqua ’...