carrostia

El moviment popular republicà ha mobilitzat milions de persones de manera sostinguda des de l’any 2009, organitzant manifestacions massives, assolint victòries electorals incontestables, defensant heroicament un referèndum i tenyint de groc solidari tota la nostra geografia. Podem afirmar que, en conjunt, constitueixen  els actes d’autoafirmació col·lectiva més importants de la nostra història recent  i que continuen essent completament necessaris: per recordar-nos les injustícies que estem patint, per desmuntar les mentides que escampen sobre nosaltres i per conjurar-nos en els nostres principis i voluntat irrenunciables de construir la República. Tanmateix, sí bé aquesta autoafirmació tossuda i persistent és la que ens ha dut fins aquí, alhora hem constatat que no n’hi ha prou en afirmar la nostra voluntat per fer-la efectiva; és a dir,  el  voluntarisme , la convicció que la voluntat ho pot pràcticament tot, no és suficient per vèncer ; no ho és per guanyar un partit de futbol

La defenestració de Mariano Rajoy i l’ascens de Pedro Sánchez pot obrir un nou temps en la relació entre el PSOE, ERC i PDECat amb efectes al Congrés i al Parlament de Catalunya. Sánchez, el president més dèbil de la democràcia espanyola, arriba a La Moncloa amb el suport garantit de només 84 diputats i una aliança instrumental amb el PNB i els independentistes catalans que li ha servit per fer fora Rajoy de la presidència, però que ara haurà d’apuntalar amb gestos concrets. “És l’hora de la política”, deia aquest divendres un diputat independentista al pati del Congrés, conscient també del perill que tot plegat esdevingui un miratge.  Els temps han fet que la seva presa de possessió hagi coincidit amb la dels nous consellers del govern de Joaquim Torra i, per tant, amb l’aixecament del 155. Un tauler nou (sense Rajoy ni Puigdemont, Sáenz de Santamaría ni Junqueras) on totes les parts hauran de jugar amb tacte perquè l’abast de les demandes i de la gesticulació no esberli l

Un dels jocs infantils que més recordo era el del mocador. Una mecànica de joc ben senzilla i una combinació d’intel·ligència i rapidesa física garantien tardes de diversió que es volien infinites.  Les normes són molt fàcil d’entendre.   S’hi enfronten dos grups de jugadors col·locats a banda i banda d’un camp. Al mig, l’àrbitre, que és qui sosté el mocador. Davant d’aquest àrbitre, una línia divisòria que separa la meitat de cada equip. Cada equip ha d’enumerar els seus jugadors. L’àrbitre crida un número i el membre enumerat amb ell ha de sortir corrent a buscar el mocador. Guanya un punt l’equip que aconsegueix que el seu jugador torni amb el mocador fins l’extrem on se situa la resta del grup.  El joc, però, té un parell de normes més que són les que el fan apassionant. Si el jugador que no ha agafat el mocador aconsegueix atrapar el que sí que ho ha fet abans que arribi a bon port, el punt és pel perseguidor. És, en la persecució , l’únic moment en què e

A l'Estat se li està descontrolant la situació. Ho dèiem a principis de gener, interessa que el republicanisme gestioni la investidura a llarg termini. Us exposo els motius. No és una lectura optimista, són fets. 1     1) Europa llegeix els resultats del 21-D com una victòria de Puigdemont i del moviment independentista. No ho dic jo, ho va admetre ahir el ministre Méndez de Vigo 2        2) La tensió entre PP i C's fa encara més difícil poder tirar endavant uns pressupostos que, sorpresa, hauran de tenir més retallades després que el BCE hagi reduït a la meitat el seu pla de compra de Bons. No ho dic jo, ho anunciava Mario Draghi 3    3) Aquests problemes per trobar suports, amb el PNB exigint que s'acabi amb el 155, aboca el Gobierno a sondejar la possibilitat de seguir prorrogant els pressuposts fins que acabi la legislatura. No ho dic jo, ho diu Montoro. 4     4) Per molt que vulguin tapar amb la bandera i l'himne els problemes reals dels ciutadans, avu

El conflicte en marxa sobre la investidura de Carles Puigdemont com a legítim president de la Generalitat posa en relleu la molt diferent   naturalesa   dels contendents i els seus recursos. La condició d'Espanya com a Estat de dret mai ha estat molt clara però, al dia d'avui, és inexistent . Gràcies a l'aplicació del 155 i circumstàncies concomitants, Espanya és una dictadura, perquè dictadura és el règim que concentra tot el poder a l'executiu (i en la voluntat del seu cap o president que ho és d'una autèntica banda de malfactors), anul·lant el legislatiu i el judicial, que està a les seves ordres. La dictadura es recolza a més en un control absolut dels mitjans de comunicació, al servei incondicional de la política del govern.  La dictadura gaudeix del suport de l'oposició. Suport actiu en el cas del PSOE, convertit en el botons del PP; així com de C’s que és   la cara falangista   de la dreta oligàrquica; i   passiu   en el cas de Podemos, que

No recuerdo por qué la anoté ni cuándo. Ni tampoco sé de quien es, pero hoy me parece una afirmación que le va como anillo al dedo para describir lo que está pasando en España: “La construcción de un país no se puede desligar de la libertad que se respire en él”. España es una prisión gigantesca para muchos catalanes. Da igual que otros muchos piensen que la represión contra los independentistas es la mejor solución para parar la ola soberanista. El tsunami que lleva casi una década agitando Catalunya no va a retroceder con encarcelamientos, exilios, multas, inhabilitaciones o expedientes disciplinarios, que es lo que se propone el PP con el silencio y colaboración cómplice de la izquierda. La libertad está amenazada en España, se den cuenta o no los patriotas de izquierda. Y lo está cuando un juez se atreve a justificar mantener en prisión a alguien simplemente porque no reniega de sus ideas políticas. Ser independentista, catalán —o vasco o canario o de donde sea—

Catalunya és la tomba de les restes de l’imperi espanyol que, volent sobreviure, afirma ser un Estat democràtic de dret que manté relacions normals amb les democràcies del seu entorn europeu. No obstant això, és incapaç de comportar-se com a tal,  sinó com un grapat d’incompetents i malfactors . Les seves malifetes poden ser de llarg abast, com el saqueig de la guardiola de les pensions (aquesta sí que serà herència pel govern posterior), o directes o immediates, com el desastre de l’AP-6. Però en els dos casos, els factors són els mateixos: lladronici i ineptitud. Com sempre en aquests casos, en el moment del desastre, el ministre estava amb els toros, al futbol o a algun spa, fent l’únic que saben fer: res. I per descomptat, el resultat és el mateix. Aquí no dimiteix ningú, per ruïnosa i dolenta que sigui la seva gestió. Al contrari, com pitjor sigui aquesta, i més immoral, més s’ascendeix al responsable. Aquí està per provar-ho, el president M punt Rajoy, acusat