carrostia

La pregunta no és retòrica, jo vull saber-ne la veritat. Quan plantejo la pregunta aquesta va adreçada als partits polítics que semblaven independentistes i que ara no sé com definir-los. Tots recordem els fets de l’octubre de 2017 i fins i tot el 9-N, la ciutadania de Catalunya, en totes dues ocasions, va donar la cara i el seu suport al procés d’independència, en especial la jornada del referèndum, on va haver d’enfrontar-se als cossos policials de l’estat que volien impedir-lo. Algú pot explicar-me els motius de la situació actual? Què se n’ha fet d’aquell esperit que ens va moure i ens va il·lusionar? Sabem quina va ser la resposta espanyola, l’aplicació del 155 i les noves eleccions al Parlament que, contra tot pronòstic espanyol, va ser una mostra més de la voluntat independentista dels catalans envers el seu projecte cap a la República Catalana, tot i les adversitats d’aquell moment. Recordo, de tota la vida, dues expressions que defineixen l’èxit o el fracàs d’u

Pica-baralles, desqualificacions, insults, egoisme… Al principi provocàveu incredulitat, més tard ràbia, i ara… Simplement pena. Una profunda pena veient com us carregueu la lluita de moltes generacions. Heu dinamitat l’esperit de l’1 d’octubre, un dia que ja és exemple i història política d’Europa. Us heu empoderat des de les llàgrimes de cel•les amb innocents, convertint la seva noble lluita en destrucció i canviat el mot “Llibertat” pel tacticisme polític més vergonyós que hom pot recordar. Us heu intercanviat els papers, i ara, ERC resulta electoralment demolidora amb el discurs dels antics convergents, i els post-convergents s’enfonsen amb el discurs que abans defensaven els republicans, i amb això demostreu no només que sou iguals, sinó que podríeu perfectament treballar junts i en perfecta unitat. Però no ho feu. El problema? Les poltrones de vellut on us hem col•locat i per les que us traieu el ulls. I ara que ens direu? Que ens agermanem a la diada i

Tenia ganes de fer un escrit, però navegant he trobat aquest el qual no seria capaç de superar, per això el penjo, llegiu siusplau ADÉU PARTITS Ho he dit moltes vegades i ho dic un cop més: poques vegades a la història hi deu haver hagut una classe política que hagi tingut la ciutadania tan al seu costat, tan entregada i tan disposada a fer el que hagi calgut; i durant molts anys seguits. Hem fet manifestacions rècord en tots sentits; ens hem vestit de tots els colors; hem anat amunt i avall; hem fet la consulta del 9-N; hem fet l’1-O; hem muntat paradetes; hem trucat a les portes; hem guarnit balcons, arbres, fanals i ponts; hem perdut hores i dies; hem fet milers de kilòmetres amb els nostres vehicles; ens l’hem jugat moltes vegades. Tot això amb un plus que ens diferència, i molt, dels polítics: ho hem fet, ho fem i ho farem “gratia et amore” que dirien els amics de les llatinades. Tothom empra els seus recursos, ningú no cobra un cèntim, ningú no passa notes de desp

En febrero de 2019 ha empezado el juicio a los representantes de la voz catalana que defendió, el 1 de octubre de 2017, el derecho a votar su libre determinación. Lo defendieron votando, y España envió allí al cuerpo policial para impedirlo. Ahora, tras unos meses de censura y persecución mediática y judicial, empieza el juicio con los representantes civiles y políticos entre rejas y el cuerpo policial condecorado, bajo la tutela de Su Majestad el Rey Borbón. Este texto denuncia la imparcialidad del proceso judicial, ahonda en sus causas históricas y alerta de los desafíos que conlleva no darle solución. Estas palabras van dirigidas a la atención del orden internacional, en especial de América Latina, con la mirada puesta en Europa y sus desafíos históricos. El asunto es el juicio a los representantes del pueblo catalán, que desea expresar su libre autodeterminación ante una España que no le otorga este derecho. El motivo de este llamamiento es la falta de imparcialidad d

El sobiranisme ha entrat en la fase temuda per alguns, i prevista pels altres: en un culde-sac d’on, si un fet imprevist i absolutament regirador no ho canvia, no en sortirà mai més, i dic “mai més” amb les reserves que la relativitat fa aconsellable. Si anem al fons de l’argumentari unionista, la peça clau sembla que no la permet la Llei. Han dit als catalans: “Porteu la proposta al Congrés dels Diputats i reformeu la llei.” Però l’envit és en si mateix irresoluble perquè, tots ho sabem, hi ha un cercle viciós: 1) si voleu l’autodeterminació, com que la llei no la permet, cal canviar la llei; 2) per canviar la llei cal majoria a les cambres legislatives; 3) nosaltres tenim la majoria; 4) nosaltres no volem canviar la llei per permetre l’autodeterminació; 5) no la tindreu mai. Quan ja han dit del dret i del revés que no negociaran mai res, és que els líders indepes esperen que baixi la Mare de Déu a fer un miracle? Som en un statu quo sense sortida, després d’una

20 d’octubre del 1899. Els gremis de Barcelona deixen de pagar nous tributs. Se senten enganyats pel govern del president conservador, i alhora regeneracionista, Francisco Silvela, que els havia promès una rebaixa de càrregues i la negociació d’un concert econòmic per a la demarcació de Barcelona. La polèmica, ja llavors, es plantejava com un acte de resistència passiva al pagament d’uns tributs aprovats per les Corts i la corona que tenien com a objectiu modernitzar la hisenda espanyola i fer front també, i principalment, a les despeses bèl·liques. Els botiguers opten per la protesta i la campanya s’estén ràpidament. Al cap de quatre dies, el 24 d’octubre, el govern espanyol decreta la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona, i tres dies més tard, el 27, declara l’estat de guerra a petició del governador civil. L’autoritat militar emet un ban en què qualifica els fets de delicte de sedició i l’1 de novembre ingressen en presó preventiva cinc comerciants. El

Fer un vídeo titulat 'Aquesta és l’Espanya real' és un mal negoci. Primer, perquè 'dime de qué gallardeas y te diré de qué careces', o sigui que anar pel món recordant que ets una democràcia plena ja explica el complex que arrossegues. Però també és un mal negoci perquè el vídeo estava pagat pel govern espanyol amb la intenció de reforçar la moral hispana davant el judici dels presos polítics. I bé, només han hagut de passar un parell de dies i l’Espanya real ha aparegut en la seva millor tradició de l’“España de charanga i pandereta”, com va escriure Machado. A la sortida de la presó de Soto del Real  el president del Parlament va explicar que, durant l’ingrés a la presó de Soto del Real, als presos polítics els van requisar roba de color groc,  fotos familiars en què apareixien llaços grocs i algun exemplar de la revista ‘El Jueves’. Això, en el terreny simbòlic. En el terreny real, als presos no els van donar fins ahir els ordinadors on tenen tota la