La regularització extraordinària

 

El govern espanyol ha decidit fer una nova regularització extraordinària d’immigrants.

Serà la setena regularització extraordinària que fa l’Estat espanyol i, per tant, no serà extraordinària.

Les coses veritablement extraordinàries no acostumen a passar i solen ser úniques. Les anteriors es van fer els anys 1986, 1991, 1996, 2000, 2001 i 2006.

Tots els governs espanyols, tret del govern de Mariano Rajoy, n’han fet, i per tant és una política que ha promogut tant el PP com el PSOE. En total, aquests sis procediments van servir per regularitzar més d'1,2 milions de persones, moltes de les quals van aprofitar aquesta regularització per demanar el reagrupament familiar i portar a Espanya encara més persones.

D’aquesta gentada, una part notable ha obtingut ja la nacionalitat espanyola, i està demostrat que aquests nous ciutadans espanyols voten majoritàriament els partits d’esquerres d’àmbit estatal (oh sorpresa).

La nova regularització endreçarà els papers de més de mig milió de persones, moltes de les quals també demanaran el reagrupament familiar. A nivell polític, la decisió va en sentit contrari a la resta d’Europa, per més que Pedro Sánchez s’ompli la boca parlant de solidaritat amb els socis i de la necessitat d’apostar pel multilateralisme.

No només la majoria de països europeus apliquen mesures cada cop més restrictives a la immigració, sinó que la mateixa Unió Europea (UE) rebutja les regularitzacions extraordinàries i unilaterals.

Sense anar més lluny, el 2024 es va demanar que aquesta mena de mesures fossin consensuades entre els estats membres, perquè dins d’Europa no hi ha fronteres i existeix, per sort, el lliure moviment de persones. La política migratòria és conjunta i, encara que els Estats en tinguin les competències, allò que decideixi un soci de la UE afecta de manera inevitable la resta de la colla.

Ens podem fer totes les trampes al solitari que vulguem, però el fet cert és una nova regularització massiva millorarà la vida de les persones afectades, però no pas la vida de la resta de persones d’aquest país.

Ans al contrari. Per exemple, ahir divendres mateix, en una crònica de TV3 davant del consolat del Pakistan a Barcelona, on milers de ciutadans d’aquell país fan cua per demanar el certificat d’antecedents penals, la majoria dels que van parlar ho van fer en anglès.

Només algun va parlar en castellà, i per descomptat cap d’ells no ho va fer en català, tot i que asseguraven que fa anys i panys que viuen a casa nostra.

La llengua i la cultura catalanes hi sortiran guanyant o perdent, en termes generals, amb aquesta regularització tan massiva?

No cal que doni jo la resposta perquè tots la sabem. A favor de la regularització hi ha arguments, és clar, però són bàsicament de caràcter humanitari.

Beneficiarà milers de persones que ja viuen a casa nostra, moltes d’elles en una situació de precarietat, és cert. I és evident que calia trobar una solució.

També beneficiarà la gran indústria i la patronal, que tindran accés a noves vetes de treballadors poc qualificats a qui ocupar a baix sou. No deixa de ser paradoxal, per cert, que el principal impulsor d’aquesta mesura, Podem, faci la feina als grans industrials i al sector turístic.

Jaume Clotet