Cap a on s’orienta Espanya, Catalunya?

 

Quan una organitzacio dedica mes esforç a apuntalar mantener-se, que a innovar-se al futur, comença a morir.

Dos diagnòstics formulats sobre Espanya…

1.     Els dos partits que s’han concordat per a alternar-se pacíficament en el poder són dos ramats d’homes que no aspiren més que a pasturar en el pressupost. Manquen d’ideals, cap finalitat elevada els mou; no milloraran gens ni mica les condicions de vida d’aquesta infeliç raça, paupèrrima i analfabeta. Passaran els uns després dels altres deixant tot com avui es troba, i portaran a Espanya a un estat de consumpció que, de fix, ha d’acabar en mort.

No escometran […] ni l’econòmic, ni l’educatiu; no faran més que burocràcia pura, caciquisme, estèril treball de recomanacions, favors als companys, legislar sense cap eficàcia pràctica, i avanci amb els fanalets… Si res es pot esperar dels monàrquics, tampoc hem de tenir fe en el ramat revolucionari […]

No crec ni en els revolucionaris de nou encuny ni en els antediluvians […].

L’Espanya que aspira a un canvi radical i violent de la política s’està quedant, al meu entendre, tan anèmica com l’altra. Han de passar anys, tal vegada lustres, abans que aquest règim, atacat de tuberculosi ètnica, sigui substituït per un altre que porti nova sang i nous focus de foc mental.

2.    Espanya és una deformació grotesca d’una civilització europea. A Espanya el treball i la intel·ligència sempre s’han vist menyspreats. Aquí tot ho mana els diners. A Espanya el mèrit no es premia. Es premia robar i el ser pocavergonya.

Què suggereixen els fets objectius?

Espanya projecte de futur o volta al passat?

Podem analitzar, globalment o per estaments, utilitzant com a referents els equivalents d’estats considerats veritablement democràtics, en progrés, nivell de vida, separació de poders, justícia social, recerca, competitivitat, productivitat, desenvolupament, I+D, lliberteu… Quina resulta?

Què diagnosticar del projecte de…

·         La monarquia.

·         Congrés i Senat. Què demostren les seves sessions?

·         La trajectòria, resultats, dels dos grans partits que s’alternen governant.

·         El Tribunal Constitucional, la “constitucionalitat” de les seves decisions.

·         Patronals.

·         Sindicats.

·         Exèrcit i forces policials.

·         Sistemes educatius, sanitaris.

·         La mateixa societat espanyola.

·         Algunes sales del Suprem i les seves instruccions, judicis, sentències.

·         Quins “valors” informen, orienten, la seva activitat? Què es dedueix? Quins temes figuren en les seves actuacions polítiques, funcions? Amb quins resultats reals?

Com a consultor, he participat en molts processos de selecció de directius. Quan era promocions internes els candidats coneixien l’empresa, l’àrea funcional. Entre les meves preguntes figurava sempre: Quina visió té per d’aquí a tres anys si és triat? Què faria vostè? Les respostes determinaven el seu nomenament.

En la meva anàlisi de l’actualitat sociopolítica el plantejo igual. Si pogués preguntar al rei, als líders (?) dirigents polítics, a dirigents autonòmics, patronals, sindicats… Quina visió tenen per a Espanya per d’aquí a tres anys? Situar-la en primera divisió mundial o evitar que s’enfonsi encara més, “apuntalar-la”? O, pitjor: Tornar al passat! Pel que veiem, escoltem, llegim… Tenen objectius concrets o són vagues intencions? Demostren tenir clar com materialitzar-los?

Catalunya, projecte al futur o al passat?

Catalunya sí que té projecte.

L’independentista: República moderna independent, amb veritable democràcia; pròspera segons permeten projectar els seus indicadors macroeconòmics; amb justícia social avançada com demostren les lleis que aprova el seu parlament. Equiparable a estats europeus com Finlàndia, Dinamarca, Bèlgica, Àustria. Hi ha una gran massa social que demana un referèndum. Demostra democràcia.

La dependentista: Seguir sota model “d’apuntalament” de l’Estat espanyol, sofrir els efectes negatius d’una fallida, tornar al passat. És identificable qui defensen això.

Espanya té dues opcions: Aprofitar la realitat de Catalunya, la seva iniciativa, com tantes vegades, perquè sigui “motor” d’Espanya com la UE reconeix que és per a Europa. 

“Catalunya és quien sacará Espanya de la crisi”, va dir Montoro. Forma part de la “banana daurada” de la UE. Una altra opció és continuar anul·lant-la, asfixiant-la, sotmetent-la judicialment i policialment, colonitzant-la. És absurd que Espanya empobreixi la seva principal font de riquesa productiva i d’exportacions.

Què ofereix a milions de votants perquè renunciïn voluntàriament al referèndum, a la independència? Res! Al contrari. Bé, sí: Un gest. Posar el nom de Tarradellas a l’Aeroport del Prat.

L’excel·lència exigeix que perquè un projecte de futur tingui èxit ha de ser “comú”, compartit amb la màxima autoexigència en funció del mateix amb perseverança per a la seva consecució.

Què demostra la realitat sociopolítica a Espanya? Què es percep en el Congrés, Senat? Convergència en vers cap a un projecte comú de futur, autoexigència o confrontació, desqualificació, exclusió?

Si Espanya, com suggereixen els fets, no té projecte de futur en el qual pugui estar lliurement i satisfactòriament Catalunya què ha de decidir la seva societat? Què ha de votar de cara al mateix avenir, el de les seves famílies, si volen gaudir de la qualitat de vida que mereixen pel que generen; viure en autèntica democràcia, amb justícia social avançada, en llibertat, amb dignitat, defensant la seva identitat?

Qui són A i B? A: Pérez Galdós, 1912. B: Valle Inclán, 1924. Si gairebé tot el que van escriure continua vigent i d’això fa més de cent anys, ha avançat molt Espanya?

Espanya, s’orienta al futur o al passat? I Catalunya? Què diria Drucker? Hi ha dues opcions: Seguir en un estat en fallida sistèmica i sense projecte de futur o eliminar tot el que ho genera per a anar a un projecte nou que porti a una societat lliure, pròspera, democràtica i en la qual Catalunya pugui sentir-se copartícip, còmoda. Un model com Suïssa, per exemple.

 

Joan Manzano