carrostia

  El gran capital transnacional europeu, doncs, sembla entestat en descapitalitzar i desindustrialitzar el continent, amb l’excusa que té un sistema impositiu voraç i una burocràcia aclaparadora que ho pretén regular tot. El paradís al qual em refereixo és l’Europa occidental   dels darrers vuitanta anys, si bé l’últim terç ja exhibeix un declivi palès. Evidentment, podríem afegir-hi els antics dominis de la Gran Bretanya, que no son sinó petites europees d’altres hemisferis. Per què la qualifico de forma un xic hiperbòlica però deliberada de paradís? Doncs perquè és l’únic racó del mon (en termes geogràfics només som un petit bocí del planeta) on existeix un règim polític i econòmic inclusiu que garanteix tot de drets civils i polítics, que a la resta del planeta son considerats un luxe, un desideràtum o una excentricitat. De fet, al nostre petit bocí de mon fa vuitanta anys que no hi ha hagut cap guerra, cap conflicte social paorós que hagi trasbalsat la ciutadania n...

  -“Feu caure Sánchez!” -“No pacteu amb Feijóo!” -“Catalunya no resistirà un govern amb Vox!” -“Catalunya necessita que governi PP i Vox per despertar-se!” -“Si no feu caure Sánchez sereu còmplices dels corruptes del PSOE” -“No feu caure Sánchez, el PP i Vox no poden governar!” Les darreres setmanes s’han intensificat l’encreuament de missatges totalment contradictoris al voltant de la governabilitat espanyola. Uns diuen que s’ha de fer caure Sánchez amb una moció de censura perquè és un corrupte, d’altres, que no s’ha de fer perquè PP i Vox són més corruptes i ara guanyarien les eleccions. Totes són opinions amb una part de raó, però el que és rellevant és preguntar-se què és més beneficiós per Catalunya. Ho és Sánchez? Ho és el tàndem Feijóo-Abascal? Mirem-ho amb una mica de perspectiva: 1.    El govern espanyol -de qualsevol color- no compleix mai amb Catalunya: ni les promeses que fan ni l’execució dels pressupostos. Cap. Alhora, governi qui governi -exc...

  Son las doce y media de la noche y un adolescente está tumbado en la cama. La luz de la habitación está apagada, pero el día todavía no ha terminado. El grupo de WhatsApp sigue activo. Llegan vídeos de TikTok, alguien comenta una foto en Instagram y otro propone una partida online. Técnicamente está solo en su habitación. Socialmente, sigue rodeado de gente. Durante siglos acostarse significaba desaparecer unas horas del mundo. La noche imponía una desconexión natural. Los amigos dejaban de estar disponibles, las conversaciones terminaban y el descanso encontraba un espacio protegido. Hoy esa frontera ha desaparecido. Cuando hablamos del deterioro del sueño adolescente solemos señalar a las pantallas y, especialmente, a la luz azul que emiten los dispositivos electrónicos. No es una preocupación infundada. Sabemos que la exposición nocturna a este tipo de luz puede alterar la producción de melatonina y dificultar el inicio del sueño. Sin embargo, la luz azul es solo una par...

  Efectivamente, las empleadas del hogar en España ya pueden obtener un certificado oficial en Prevención de Riesgos Laborales (PRL) de forma totalmente gratuita. Esta medida se ha materializado tras publicarse en el Boletín Oficial del Estado (BOE) la Resolución del SEPE, la cual desarrolla lo establecido en el Real Decreto 893/2024 sobre la seguridad y salud en el servicio doméstico.   Hasta hace relativamente poco tiempo, la prevención de riesgos laborales en el ámbito del hogar familiar se movía en una zona bastante difusa. Existían referencias legales y obligaciones generales de protección, pero la realidad práctica mostraba un escenario muy distinto. Muchas personas empleadoras desconocían qué debían hacer exactamente y muchas trabajadoras ni siquiera tenían acceso real a formación preventiva adaptada a las tareas que desarrollaban diariamente. No se trata simplemente de una formalidad administrativa más. Lo relevante es que el trabajo doméstico empieza a incorporar meca...

La narrativa contemporània de l’èxit sosté un dogma gairebé religiós: la meritocràcia. És a dir: si treballes prou, si et sacrifiques el doble, si et deixes la pell, arribaràs al cim. Aquesta idea, atractiva per la seva aparent justícia poètica, s’enfonsa quan es confronta amb la realitat. Perquè l’èxit no és un camí net que depèn únicament de la força de voluntat; està condicionat per un punt de partida invisible que la pròpia meritocràcia s’encarrega d’ocultar. Vaig veure la sèrie documental de Netflix sobre Rafael Nadal. El tennista mallorquí és, sens dubte, un dels màxims exponents globals de la « cultura de l’esforç ». La seva carrera ha estat una oda a la resiliència: partits agònics de cinc hores, victòries reeixides amb el peu anestesiat, i una capacitat mental gairebé sobrehumana per a tornar després de lesions que haurien retirat a qualsevol altre atleta. El documental explota amb mestratge aquesta èpica, venent la idea que Nadal és qui és gràcies a una disciplina indestructi...