carrostia

  Qualsevol procés electoral genera dos tipus de productes: els candidats que van a les llistes i els emprenyats per no anar-hi o estar situats en un lloc que creuen no merèixer. Passa a qualsevol elecció, però molt més a les municipals donat que a Catalunya hi ha 947 municipis. Si es multiplica pel nombre de membres de cada llista incloent-hi els reserves i pels partits que es presenten a cada municipi, surten molts milers de suposats candidats i candidates.   Per tant, l’univers dels potencials emprenyats és molt elevat. Però aquí no acaba la cosa. Una legislatura dura quatre anys i a vegades es fa molt llarg. Pot haver-hi desavinences dins dels grups municipals, lluites pels càrrecs, enveges i fins i tot (cosa molt poc freqüent), diferències ideològiques. Sigui com sigui, no és infreqüent el cas de regidors que abandonen el seu grup municipal de procedència i es converteixen en no-adscrits (i proscrits a la vegada perquè el pacte antitransfuguisme no permet que ni...

Una operación de golpe de estado hibrido como la que está llevando ahora la administración Trump en España es una gran prueba de estrés para medir: la disposición de la sociedad para defender la soberanía nacional, el compromiso democrático de los partidos y la capacidad de la ciudadanía para resistir la intoxicación informativa y analizar la realidad con criterio. Hay momentos en los que la democracia deja de ser confortable y se convierte en un mecanismo sometido a mucha tensión. Lo que hoy sucede no es solo una cuestión de geopolítica. Es un examen interno. Una radiografía incómoda que revela hasta qué punto la sociedad está dispuesta- o no- a defender su propia democracia. La pregunta no es si estamos ante una crisis. Las democracias viven en crisis permanentes. La pregunta es si esta sociedad está preparada para resistir la presión. Las democracias ahora ya no caen de golpe. Se erosionan lentamente para que la sociedad menos vigilante no lo perciba. Lucio Martínez Pereda Golpe de ...

  Aquesta setmana hem rebut la notícia que el Parlament de Catalunya ha aprovat endurir les sancions a qui cometi actes vandàlics o incívics als trens i infraestructures ferroviàries. Això no obstant, no tots els grups parlamentaris hi van votar a favor. Saben qui hi va votar en contra? Els de sempre: els de l’extrema esquerra, és a dir, els Comuns i la CUP. Qui pot estar en contra de combatre els actes vandàlics o incívics? Per què no es volen perseguir amb més contundència? El motiu que han donat per votar en contra és que les sancions aprovades són excessives, que no són proporcionals al dany generat. La realitat és que segons van declarar diversos diputats, el cost anual de la neteja i posada a punt de trens i infraestructures a conseqüència dels actes vandàlics ronda els 13 milions d’euros. És una autèntica bajanada. El Parlament ha aprovat que les sancions lleus puguin ser des d’una advertència fins als 18.000 euros; les greus oscil·laran entre 18.001 i 90.000...

  Hay algo profundamente errado en la manera en que contamos la historia. No porque falten datos, archivos o interpretaciones, sino porque hemos aceptado sin demasiadas preguntas una premisa tan antigua como cómoda: que la violencia es el principio organizador del pasado humano. Las guerras, los imperios y las conquistas ocupan el centro del relato; la paz aparece, cuando aparece, como un vacío entre catástrofes o como una aspiración moral sin densidad histórica. Este hábito intelectual no es inocente. Al convertir la violencia en norma y la paz en excepción, la historiografía ha contribuido a naturalizar el mundo tal como es: armado, jerárquico y profundamente desigual. Hemos aprendido a pensar que la historia avanza a golpe de cañón y que todo lo demás -la convivencia, la negociación, la resistencia civil, la noviolencia- pertenece al reino de lo secundario, lo ingenuo o lo utópico. El resultado es una narrativa tan poderosa como empobrecedora. Paz en positivo ¿Y si...

  Una alumna que no s’ha esforçat especialment durant el curs, ara té la barra d’exigir-me un aprovat quan la mitjana dels seus trimestres donen 4,6. I si bé estic encantat de posar un 10 a l’alumne que ha picat pedra tot el curs i ha acabat amb una mitjana de 9,6 o bé estic encantat d’aprovar aquell que ho ha donat tot per arribar al 5 i s’ha acabat quedant amb un 4,6, em fa certa ràbia, no us enganyaré, regalar aquestes quatre dècimes a qui porta tot el curs vagarejant i queixant-se i movent-se amb desídia i amb la llei del mínim esforç sempre per bandera. Suposo que el problema, com sempre, rau en les maneres. En “ profe, un 4,6 és un 5 ”, deixant clar que no ha entès e valor identitiu dels copulatius. En “ profe, no gosaràs suspendre’m amb un 4,6 ”, quan jo a principi de curs vaig avisar que l’aprovat era un 5 i que qui les notes no les poso jo sinó que se les guanyen ells, amb esforç, compromís i actitud. Una alumna que no s’ha esforçat especialment durant el curs, ara...

  El pasado martes 5 de mayo de 2026, el Consejo de Ministros aprobó la reforma de la LOPIVI, la Ley de protección integral de la infancia y la adolescencia frente a la violencia. Una Ley que, desde su aprobación en 2021, supuso un hito en la protección de la infancia en nuestro país: por primera vez, introdujo un marco normativo unificado que reconocía a niños, niñas y adolescentes como sujetos de derechos, situaba la prevención y el buen trato como elementos clave, y promovía un cambio real en la percepción social de la violencia contra la infancia y la adolescencia. Casi cinco años después de su aprobación, sin embargo, su implementación sigue siendo incompleta y desigual. Las figuras de protección no se han implantado de manera uniforme en todo el territorio, por lo que los centros educativos siguen sin tener profesionales referentes que detecten la violencia y pongan en marcha las medidas necesarias de protección y coordinación; el registro unificado de datos de violenci...

La notícia sobre la imputació judicial del president José Luis Rodríguez Zapatero ha esbandit del debat públic el resultat de les eleccions autonòmiques d’Andalusia. La pèrdua de la majoria parlamentària per part del PP, que, posseint-la, va optar per avançar els comicis amb l’única intenció de posar contra les cordes al president Sánchez; la veritat oblidada per part dels mitjans i dels articulistes propers al PSOE que parla d’una victòria espectacular de la dreta que arrasà tota l’esquerra; i el signe dels temps presents a Espanya, com ara que el cicle electoral de les esquerres en el seu Govern es troba exhaurit, ha quedat arraconat per la interlocutòria del jutge José Luis Calama, membre de l’Audiència Nacional. La càrrega política de la mateixa ha estat una bomba informativa que ha pogut amb tot i que en bola de foc s’ha convertit contra la coalició socialista-comunista que es troba en el Govern. És inútil recordar, per enèsima vegada, que les investigacions judicials de polítics ...