carrostia

  Es diu que la premsa impresa acabarà desapareixent però aixó no està tan clar. Sí que disminuirà la tirada i la distribució però en quedarà un remanent que compleix una funció: circular en les institucions i grups influents en la creació d’opinió centrada en les èlits i els sectors més actius de l’opinió pública. Continuarà havent premsa impresa al costat d’una premsa digital àmpliament difosa per internet, plataformes i telèfons mòbils, que aplegarà un nombre majoritari de lectors però hi haurà un reducte de diaris impresos que utilitzaran el codi establert de valoració de les notícies –portada, titulars i compaginació—per a incidir en la mirada d’uns lectors selectes habituats a rebre la informació formatejada d’aquesta manera, puix s’han format fa temps com a lectors de premsa impresa. Hi ha la pregunta que si aquesta premsa impresa enfocada a la creació d’opinió entre les capes dirigents de la societat podria evolucionar cap a un producte més centrat en els continguts d...

  Cuando mi pareja, que es griega, se vino a España cuando aún no había cumplido la veintena, vivía en la burbuja del mundo estudiantil, los campus y los botellones universitarios. Y uno de sus recuerdos más hilarantes, dice, es que los madrileños llamásemos " minis " a los enormes vasos de litro de cerveza. Pura ironía castiza. Pero más allá del centralismo cervecero, a lo que todos los españoles llamamos " mini " en términos de consumo es a lo realmente mini, o monodosis, o bite-size, que gustan de decir ahora los más modernos. Los nuevos hogares (con menos miembros) y el aumento de personas que viven solas, demandan un producto adaptado a ellos. Y los comercios han picado filón en el cambio demográfico. Así que ahora triunfan los briks de tomate frito para un solo plato de espaguetis, las bolsitas individuales de mayonesa, aceite o ketchup, los pinchos de tortilla al vacío, las raciones de seis gambas en un envase sellado y hasta los botecitos de zumo r...

  En anglès, hi ha una expressió que defineix l’actitud d’estar a favor de quelcom que es considera important, però, a la vegada, rebutjar-ho si   resulta que m’afecta directament: Not in my back yard (no al meu pati del darrere). L’acrònim d’aquesta frase és nimby i, en aquest sentit, podem dir que Catalunya és un país ple de nimbys. Tots en tenim consciència i tots hi estem d’acord: cal fer la transició energètica   per deixar de dependre dels combustibles fòssils que empudeguen i contaminen el medi ambient i que, a més, són causa directa de l’escalfament del planeta i del   catastròfic canvi climàtic. Avui tenim l’alternativa: podem produir energia elèctrica,   fer funcionar les fàbriques, escalfar les llars, fer rutllar els vehicles… sense necessitat de cremar benzina ni gas ni tampoc urani, que deixa uns perillosos residus atòmics actius durant milers d’anys. Gràcies a la perícia dels científics i dels enginyers, disposem d’un ampli ventall de tecnolo...

La contaminación urbana causada por el tráfico no solo depende del número de vehículos: la composición de la flota, el tipo de vía, la ventilación urbana y –de manera crucial– la gestión del tráfico influyen de forma significativa. Además del CO ₂ , son contaminantes importantes el dióxido de nitrógeno (NO ₂ ), el monóxido de carbono (CO) y las partículas finas (sobre todo hasta 2.5 micrómetros o PM ₂ . ₅ ), que tienen efectos graves sobre la salud respiratoria y cardiovascular. Estas partículas provienen tanto de emisiones directas —como el desgaste de frenos, neumáticos y la propia combustión de los hidrocarburos— como de la resuspensión del polvo acumulado en las calzadas. Congestión urbana y emisión de contaminantes La congestión urbana se produce cuando la demanda de tráfico supera la capacidad de las vías. Esto reduce la velocidad media, aumenta el tiempo de viaje y eleva tanto las emisiones como el consumo de combustible, especialmente cuando predominan las situaciones de parada...

  “ Puta Espanya ” i “ puta PSC ”, van cridar dos nois que acabaven de rebre un premi CRIT, iniciativa de 3Cat, Accent Obert i l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació de Catalunya (AMIC) que compta amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona, dues administracions governades pel PSC. Bona part del públic va aplaudir. “ Pedro Sánchez, hijo de puta ”, crida un altre noi, Vito Quiles, a tots els actes on el conviden. Treballa per EDATV, un canal de televisió d’extrema dreta que rep diners de les administracions públiques governades pel PP i Vox. Els assistents als seus actes, com el que li van muntar les joventuts del partit d’Alberto Núñez Feijóo fa unes setmanes, coregen el seu insult. Són expressions d’odi que ens hem acostumat a escoltar els darrers anys. El ‘ puta Espanya ’ ha perdut presència, entre altres raons perquè els seus impulsors principals, com els humoristes Jair Domínguez, Peyu o Joel Díaz, han entès que no po...

  La crisis climática está poniendo en tensión la gestión del agua en España, ya sea por el carácter torrencial de las lluvias o por los periodos prolongados de sequía. En este contexto, las presas franquistas se han reivindicado como un legado inestimable del régimen que hemos de conservar y expandir. Se destaca que dichas presas nos protegen frente a las riadas y que aseguran que ni una gota de agua se pierda en el océano. Sin embargo, la belleza de estas grandes masas de agua oculta la historia de los pueblos que vivían en esos valles antes de su inundación. Paco ‘El Rana’ Muchas personas quizá recuerden hoy uno de los apodos que recibió el dictador Francisco Franco: Paco “ El Rana ”. Este mote popular era consecuencia de la imagen pública que el régimen quiso ofrecer del dictador. Las apariciones de Franco en el NO-DO inaugurando infraestructuras hidráulicas se contaban por centenares. Tantas como el número de presas que se construyeron durante su gobierno. Desde la apr...

Sempre hi ha hagut rics i pobres. Tradicionalment, els rics han defensat el seu estatus i, per tant, han estat conservadors, volien conservar els seus privilegis que tenen per la sort de néixer en famílies riques, fins aquí s’entén. Gràcies a l’estadística, sabem ara que la probabilitat que un pobre es torni ric és quasi impossible. Un fill de ric, encara que sigui un totxo, acabarà vivint molt bé. No hi ha meritocràcia que valgui. Això és un mantra inventat que no se sustenta en cap argument racional. S’ha acabat la solidaritat entre la classe treballadora, perquè han aconseguit fer oblidar la consciència de classe, però la solidaritat entre la classe rica sí que existeix. A més, els rics es casen entre ells, la pobresa no la troben guapa. Però ara tenim un tipus de ric que a més pateix tota mena de patologies. Molts s’han tornat directament psicòpates. Volen que els pobres, els treballadors, pateixin. Posem un exemple, Antonio Garamendi Lekanda és el president de la Confederació Espa...