La cultura del simulacre
Si parlem tant de Trump i dels seus acòlits és perquè han estat especialment astuts a l’hora d’utilitzar les imatges com a trampantojos. Moltes vegades —com l’idiota que, quan el dit assenyala la lluna, mira el dit— ens emboliquem amb les seves paraules i oblidem que la seva eficàcia és en un altre lloc. Són artesans del simulacre, aquesta sobrerepresentació que aspira a una duplicació del real. D’aquesta manera sembla que ens mostrin la realitat de la manera més clara, més pura, sense distorsió. Voluntàriament distanciats de qualsevol llenguatge academicista —per apropar-se “ al poble ”—, ells i elles diuen el que “ tothom pensa, però ningú no s’atreveix a dir ”. Però el que dona força a aquesta “aclaparadora sinceritat” són les imatges amb què acompanyen el seu discurs: el rostre malhumorat del cap del MAGA o les majúscules dels seus tuits, que no deixen dubtes sobre la seva voluntat d’intimidar l’altre; la motoserra de Milei, a punt per retallar tot el que se li posi al davant; el d...